La llengua àrab
És una de les llengües meridionals de les camitosemítiques. Si bé hi havia diverses variants, s’entén per llengua àrab la que es parlava al centre de la Península d’Aràbia el segle VII. S’anomena també àrab clàssic o literari perquè en ella fou escrit l’Alcorà. Actualment, es parla àrab a 24 països que van adoptar-la amb la primerenca expansió de l’islam. Són els següents: Algèria, Aràbia Saudita, Bahrain, Djibouti, Egipte, Unió d’Emirats Àrabs, Iemen, Comores, Iraq, Jordània, Kuwait, Líban, Líbia, Marroc, Mauritània, Oman, Palestina, Qatar, Sàhara Occidental, Síria, Somàlia, Sudan i Tunísia i la parlen uns 250 milions de persones.
El fet que la doctrina de l’Alcorà fos revelada en llengua àrab ha determinat que sigui la llengua de culte dels musulmans, si bé ser àrab no és equivalent a ser musulmà. Hi ha països majoritàriament islàmics en els quals la llengua dels seus habitants és altaica, com ara Turquia, o indoeuropea, com és el cas d’Afganistan i d’Iran. Inversament, hi ha arabòfons que són cristians en les seves diverses branques o practiquen altres religions. La seva gramàtica i sintaxi foren definides per tal de fixar regles per escriure l’Alcorà, si bé a cada país es parla un dialecte, anomenat àrab vulgar. La llengua àrab literària fou estandarditzada els segles IX i X a diverses escoles filològiques sorgides a Bagdad, Kufa i Bàssora.
Fragment occidental del mapa del geògraf andalusí Al Idrisi, on podem veure la península ibèrica.
Segle XII. Extret de www.legadoandalusi.com