S’ha ressaltat l’activitat de codificació, ordenació i salvaguarda de la documentació com una de les conseqüències de la recepció del dret comú. Al llarg del segle XII pren força el costum per part d’organismes o de particulars de compilar, en un còdex, documents (privilegis, drets, títols de propietat, etc.) del seu arxiu, a fi i efecte de poder-los consultar amb comoditat i evitar, al mateix temps, el seu deteriorament o possible pèrdua.

A aquestes compilacions se’ls dóna el nom de Cartorals i, des del primer moment, es configuren com arxiu o com a base del mateix, tot al contrari dels registres, que neixen com a instruments pràctics d’administració i de govern i esdevenen peces d’arxiu amb el temps.

Molt freqüents en les èpoques medieval i moderna, els coneixem sota diverses denominacions. A les terres hispanes la més comuna és la que utilitza el terme genèric Liber - Llibre - Libro, acompanyat d’un altre nom o adjectiu que fa referència al seu contingut (Liber testamentorum; Liber dotaliorum; Liber feudorum; etc.) o a aspectes externs, com pot ser el color de les seves cobertes o la cadena amb què estava enganxat (Llibre Verd; Libro de la Cadena). Altres denominacions típiques de terres hispanes són: Becerro, Tumbo i Capbreu o Cabreo.

Els més antics no són anteriors al segle XI però la seva generalització té lloc a partir del XII i durant tota la baixa edat mitjana. Monestirs, capítols catedralicis, altres institucions eclesiàstiques i laiques i particulars varen usar aquest sistema per conservar una part de la seva documentació.

El pergamí és la matèria més utilitzada; des del segle XIV, però, són freqüents els cartorals en paper. El format còdex, que havia estat privatiu de la producció literària o jurídica, va esdevenir adequat per a la gestió documental. El rotlle, pel contrari, és força freqüent en els capbreus catalans.

Sovint els cartorals s’elaboren en moments diferents, la qual cosa els fa molt interessants des del punt de vista gràfic, atesa la presència de mans diverses, i per la diversitat de criteris que s’han seguit en la seva compilació. En els cartorals els documents es copien uns a continuació dels altres deixant un espai en blanc entre document i document o separant uns documents dels altres pels títols o petits resums sobre el seu contingut, títols o resums que en molts de casos s’escrivien utilitzant tintes de colors (vermell o blau).

L’ordre d’inserció dels documents en els cartorals pot obeir a criteris cronològics, però també poden agrupar els documents en funció de la seva categoria o de la seva procedència. En aquests casos, per tal de poder afegir més documents en el futur, es deixaven pàgines en blanc i quan s’havien acabat es cosien nous quaderns.

Com a força jurídica i valor probatori tenien el de còpies simples que es podien presentar en judici, però aquestes esdevenien còpies autèntiques si havien estat transcrites i/o autenticades per un notari, que amb la seva intervenció les convertia en trasllats públics.

Atès que la finalitat dels cartorals era la defensa dels drets d’aquells que els elaboraven, la seva fiabilitat cal posar-la en dubte, en tant que l’interès de qui els escriu pot haver-lo portar a introduir-hi canvis, a exagerar passatges, a alterar, introduir o suprimir fórmules, a canviar aspectes del llenguatge o a afegir notícies que puguin resultar interessats. Tot i això, els cartorals tenen el calor afegit d’haver-nos transmès molta documentació que de no haver-se copiat s’hauria perdut inexorablement.

Un dels cartorals més importants en terres hispanes és el Liber feudorum maior, cartoral fet compilar pel rei Alfons el Cast.

Exemples