Del Llatí a les llengües romàniques

El procés que mena des del llatí cap a les llengües romàniques és alhora un procés de transformació i de diversificació. En efecte, no només és que el llatí va canviar, sinó que la seva evolució va comportar paral·lelament el sorgiment de tot un seguit de llengües diverses.

Els medievals de l’antiga Romània ja sabien que les seves llengües venien del llatí, però creien que eren una “corrupció” o “degeneració” del llatí, amb un clar sentit d’inferioritat. Per això al principi no els donaven nom propi: a principis del segle IX al francès li deien rustica romana lingua i a l’italià lingua vulgaris.

Les llengües romàniques sorgeixen probablement entre el 600 i el 800 (s. VII-VIII), si bé uns diuen que la data es troba més a prop del 600 i d’altres la situen més a prop del 800. Concretament, l’opinió general s’inclina pel s. VIII.

No totes les llengües romàniques varen sorgir al mateix temps: sembla que la llengua romànica que sorgeix la primera és el francès i la darrera, l’italià.

El primer document pròpiament en una llengua romànica és en francès. Es tracta dels Juraments d’Estrasbourg, que varen tenir lloc el 14 de febrer de l’any 842 entre els fills de Lluïs el Pietós, Carles el Calb(rei dels franc occidentals, de parla francesa) i Lluïs el Germànic(rei dels francs orientals, de parla alemanya), aliats contra el seu germà Lotari. A la cerimònia del pacte entre ells, per tal de ser entesos cadascú per l’exèrcit de l’altre, Lluïs el Germànic va jurar en francès, mentre que Carles en Calb ho feia en alemany, i els soldats juraven en les seves llengües respectives. Constitueixen els monuments més antics de les llengües francesa i alemanya. Es troben a una crònica escrita en llatí, la Crònica de Nitard (mort al 845), que narra les lluites entre els descendents de Carlemany.

Pel que fa a l’italià, s’ha dit que el primer document italià és l’anomenat Indovinello Veronese. Està escrit en un llibre oracional visigòtic que probablement procedeix de Tarragona, que segurament va ser transportat a Itàlia per gents que fugien de les invasions àrabs i que data dels segles VIII o IX. Desprès, una vegada el missal fou arribat a Verona, algun italià hi va escriure l’indovinello. Pel que fa a aquest mateix, les dates no es coneixen, però es pensa que és de poc desprès del missal mateix, així que se li dona la data de finals del VIII o principis del IX. Les paraules es troben a la primera pàgina, però no està clar que sigui italià, ja que tots els fenòmens que apareixen aquí ja són presents al llatí vulgar.

El que sí que és italià sense discussió és el Placito Capuano (Santència juducial d’un jutge de Càpua, un tal Arechisi), que data del 960, molt posterior a l’indovinello. El text és l’acta d’un judici, conservat a la biblioteca de Montecassino, que tracta sobre el plet entre els monjos de Montecassino i un noble italià, un tal Rodalgimo d’Aquino, per unes terres que els monjos deien que eren seves.

Les llengües romàniques

Una de les qüestions més debatudes pels romanistes mateixos és la de quantes llengües romàniques hi ha, ja que segons els diversos romanistes, el nombre varia, segons el criteri que s’utilitzi i de la distinció entre llengua i dialecte. Per això, els romanistes que consideren que hi ha més llengües ho fan a base de subdividir algunes que altres consideren una mateixa llengua amb dialectes diferents. Les llengües romàniques (cadascuna amb els seus dialectes) són, citant-les d’orient cap a occident:

romanès

italià

retoromànic

sard

occità

francès

català

espanyol o castellà

gallec-portugués

A Espanya sobreviuen també l’aragonès i el astur-lleonès, encara que en estat d’important retrocés.

Alguns manuals de romanística citen el dàlmata (Dalmàcia era una província de la costa est de l’Adriàtic), però es va extingir com a llengua viva a finals del segle XIX.

D’altra banda, alguns romanistes consideren com una llengua diferenciada el francoprovençal, mentre que d’altres el consideren un dialecte de l’occità.

Les llengües romàniques a Europa