Per què es va fragmentar el llatí?

Hi ha diversos factors que contribueixen a explicar aquest fenomen. En primer lloc, el llatí que es parlava al territori de l’imperi abans de la fragmentació no era homogeni, sinó que presentava diferències locals provocades per l’acció de les diverses llengües autòctones a les quals es va imposar el llatí. Aquestes llengües varen conviure amb el llatí durant un període més o menys llarg, és a dir, varen actuar com a llengües d’adstrat del llatí, però finalment varen desaparèixer a mesura que les poblacions anaven adoptant el llatí en ser romanitzades.

De totes maneres, no varen desaparèixer sense deixar diverses empremtes al llatí principalment a nivell fonètic i lèxic, és a dir, es varen convertir en llengües de substrat del llatí.

La península ibèrica estava habitada per diversos pobles que parlaven llengües molt diverses entre sí.

Les llengües que formen el substrat de llatí a Hispània són:

Les cantabropirenenques, de la família hispano-caucàsica, parlades a les grans serralades del nord, als dos costats dels Pirineus i la serralada Cantàbrica, principalment per bascons, càntabres i asturs. No van desaparèixer, ja que són l’antecedent del basc actual, però han retrocedit en extensió.

L’ibèric, parlat a tot el territori que va des de l’est d’Andalusia fins al Llenguadoc mediterrani, és d’una branca euro-africana (grup camita). I l’iber te arrels turdetanes i tartèssiques.

Les llengües cèltiques, que varen influir molt sobre el llatí pel llarg període de bilingüisme que es va donar a la Lusitània i a les zones de la Meseta.

Altres substrats dels quals encara hi ha traces són els substrats preindoeuropeus, que comprenen les zones muntanyenques dels Pirineus, els Alps i d’altra banda, els territoris en torn a la Mediterrània fins a l’Àsia Menor.

És evident, que contra més profunda sigui la romanització, menys empremtes ha deixat el substrat.

 
Hispània prerromana

Llengües prerromanes d’Hispània

D’altra banda, el llatí que els romans varen portar a les diferents zones de l’imperi presentava diferències segons l’antiguitat de la colonització o la classe social dels colonitzadors. Per exemple, des del principi no és el mateix el llatí introduït a Sardenya, colonitzada a la segona meitat del segle III a. C. sobre tot per funcionaris, que feien servir una llengua arcaïtzant i més depurada, que a la Dàcia (actual Rumania), colonitzada per camperols al segle II d. C. Així mateix, la llengua de la administració i l’escola es deixa sentir a Hispània i la Gàl.lia.

També influeix el lloc de procedència dels colonitzadors i les influències de les llengües de substrat italianes que hi hagués al llatí que exportaven a les províncies. Per exemple, en el cas d’Hispània es postula que els colonitzadors eren majoritàriament osco-umbres (sobre tot oscos de la Campània), que parlaven llengües molt semblants al llatí, per tant la seva llengua va actuar a les zones on varen anar aquestes legions, caracteritzant el llatí que parlaven en aquestes zones del món romà.

Itàlia antiga

A més, com a tot territori lingüístic, a la antiga Romània era condicionant el fet de la proximitat dels territoris a la metròpolis que dictava les normes lingüístiques, Roma. En efecte, les zones més properes i comunicades amb Roma (les àrees centrals d’un domini lingüístic), acceptaven les novetats amb facilitat, mentre que les zones més allunyades o menys comunicades (les anomenades àrees laterals), tendien a ser més conservadores o a presentar evolucions pròpies. Dintre del món romà, Hispània i la Dàcia, per quedar als marges de l’imperi, i Sardenya, per poca fluïdesa en les comunicacions amb Roma, funcionen com a àrees laterals.

Els canvis polítics, socials i econòmics que tenen lloc a l’imperi romà al segle III tenen, naturalment, la seva influència a la evolució de la llengua. L’empobriment i ruralització de la vida, fa que la força de l’escola romana, de caràcter urbà, s’afebleixi, i, en conseqüència, també ho fa la norma lingüística. En conseqüència, afloren ela canvis lingüístics que hi havia a la llengua, comença una gran evolució cap les llengües romàniques.

Altres factors històrics que hi influeixen son factors polítics que afebleixen la unitat de l’imperi, per la qual cosa Roma deixa de ser el centre cohesionador, polític i cultural, que impulsa les normes lingüístiques i comença la fragmentació del territori romà davant de la relativa unitat (al menys a nivell oficial) del llatí imperial.

Així, aquest el procés de diversificació del llatí vulgar ja va començar al segle III d. C, quan es va introduir el sistema del regnat múltiple per Dioclecià (284-305), que va instaurar el costum dels 4 “emperadors” o tetrarquia.

I la divisió de l’imperi romà en un imperi d’Occident i un altre d’Orient feta per Teodosi el Gran (379-395) entre els seus dos fills, Honori i Arcadi, actua en el mateix sentit aprofundint les diferències entre aquestes dues zones: s’afebleixen les comunicacions entre Orient i Occident i desprès s’interrompen molt, el que comporta la diferenciació del llatí parlat a cadascuna de les dues àrees.

D’aquí, entre d’altres, ve la classificació de les llengües romàniques en dos grans grups, oriental i occidental: el romanès i el dàlmata(idiomes romànics formats al territori oriental) formen un grup distint amb característiques pròpies que els separen de les llengües formades en territori occidental.

L’imperi romà. El dominat

Si dues o més regions pertanyen a una mateixa organització política, s’enforteixen els seus nexes, de manera que en lingüística es conserva la unitat inicial que tinguessin o se’n va a una de nova si tenien llengües diferents.

Ex.: el català, a pesar de donar-se principalment a la península ibèrica, s’assembla molt a les parles provençals, perquè ja des dels segles V-VI hi va haver relacions estretes entre totes dues llengües: primer, el regne visigot engloba la península i la part del sud de França (fins el 507), el que explica les relacions entre català i provençal i separació del provençal del francès; i desprès, la Marca Hispànica, creada per Carlemany, s’estenia pels dos costats dels Pirineus i en aquesta unitat política i administrativa, d’influència franca i en estreta relació amb les parles del S de la Gàl.lia, és on es va formar el català.

En sentit invers, les unitats polítiques també poden ser un factor de separació, ja que zones que per les seves característiques, sobre tot geogràfiques, sembla que haurien de tenir unitat, no la tenen per estar dividides en diverses unitats polítiques.

La diversificació lingüística de la Romània va ser condicionada en determinats casos per la divisió eclesiàstica de les províncies romanes, les diòcesis, que provoca la conservació de la unitat lingüística inicial del territori d’una mateixa diòcesi i potenciació de les diferències davant d’altres diòcesis.

De vegades podia passar que els límits d’una diòcesi coincidissin amb els d’una divisió de caràcter polític i administratiu: llavors totes dues participaven en la creació d’una autèntica frontera lingüística. Aquest és el cas de la Marca Hispànica carolíngia, convertida més tard en el comtat de Barcelona, que es va independitzar de França al s. X, i aquest procés polític va ser afavorit pel fet que el comtat de Barcelona era una divisió eclesiàstica apart, sense cap dependència de les organitzacions franceses.

Així s’explica per què al Rosselló es parla català: aquesta regió va pertànyer tant a la Marca Hispànica com a la diòcesi d’Elna (bisbat del comtat de Barcelona) i fins el regnat de Lluïs XIV, a Espanya.

Un altre factor de diferenciació del llatí el proporcionen els pobles que envaeixen l’imperi romà: a l’imperi d’Occident els pobles germànics, que ja des de mitjans del segle III d. C. pressionen les fronteres de l’Imperi i comencen a establir-se pobles germànics com a federats de Roma (foederati). A l’imperi d’Orient tenim els pobles eslaus, que es varen establir, a la segona meitat del s VI, a la Península Balcànica, on, des del punt de vista numèric, aviat es varen convertir a la població dominant. Una part d’aquests eslaus es varen quedar a la Dàcia, on es varen unir amb la població romanitzada ja existent.

La part més important entre els pobles germànics la varen tenir els gots, els alamans, els francs, llombards i borgonyons. Varen acabar abandonat la seva llengua debut a que eren pocs en nombre comparat a la població romànica, i al més gran prestigi de la cultura romana (els gots ja estaven bastants romanitzats), però varen deixar influències sobre el llatí (és a dir, són llengües de superestrat). Pel que fa a les seves influències a les llengües romàniques, a part dels topònims i antropònims, nombrosos a tota la Romània, el nombre de préstecs és més aviat petit. L’influència més gran la varen tenir els francs sobre la població galoromana i sobre el francès, ja que el franconi no es va deixar de parlar fins el segle X, quan es va produir la fusió lingüística entre francs i galorromans.

En realitat, la gran importància dels bàrbars en la formació de les llengües romàniques no radica a les seves influències directes o pròpiament lingüístiques, sinó a les indirectes. És a dir, els germans fraccionaren el territori i això va ser un factor que va interrompre o dificultar les comunicacions i va facilitar el sorgiment de les diferències territorials.

Invasions germàniques