Períodes del Llatí literari

Donat que el nostre coneixement del llatí parlat o vulgar és incomplet i fragmentari, no podem fer-ne cap periodització. Per això aquesta afecta només al llatí literari o escrit i ve determinada per les nombroses transformacions que va patir el llatí des de les primeres manifestacions escrites que conservem (s. V a. C.) fins als darrers textos escrits en aquesta llengua, molts segles desprès.

LLATÍ ARCAIC

Des dels orígens fins el segle II a. C. Es subdivideix en dues etapes:

a.Llatí preliterari: el llatí anterior a la creació de la llengua literària.
Aquest període arriba fins a principis del segle III a. C. i en conservem molt pocs testimonis de caràcter sobre tot epigràfic.

b.Llatí preclàssic: es l’escrit durant els segles III i II a. C. En aquest període es forma la llengua llatina literària, procés que es desencadena per la penetració de l’influència grega a la cultura llatina. En aquesta època, per tant, apareixen els primers autors literaris llatins: Livi Andrònic, Nevi, Enni, Plaute, Terenci, Cató el Censor, etc.

LLATÍ CLÀSSIC

Es dona al segle I a. C. En aquesta fase la llengua literària llatina és objecte d’un procés de depuració i estilització que la fa arribar al seu cim i la força de l’escola la fa arribar a tots els qui assumeixen la tasca d’escriure. En aquest període s’escriuen les grans obres de la literatura llatina que els mateixos llatins varen considerar com a tals i, per tant, com a model de la seva pròpia llengua al marge de les transformacions que anirà patint la llengua parlada (Lucreci, Cèsar, Catul, Ciceró, Virgili, Horaci, Ovidi, Titus Livi, etc.). La força de l’escola, que difon la norma clàssica, fa que el llatí d’aquesta època deixi entreveure molts pocs vulgarismes.

LLATÍ POSTCLÀSSIC

És l’escrit durant els segles I-II d. C. És diu que Tàcit (c. 55 – c.120 d. C.) és el darrer gran clàssic, que posa fi a aquest període ja que és l’últim gran representant de la tradició romana. En aquesta època també hi ha poca presència de vulgarismes als textos. Entre els autors destaquen Sèneca, Marcial, Petroni, Plini el Vell i Plini el Jove, Lucà, Suetoni, Juvenal, etc.).

LLATÍ TARDÀ

S’estén des del segle III d. C. fins que el llatí deixa de ser una llengua parlada o viva, ja que apareixen les llengües romàniques. El sorgiment de les llengües romàniques es produeix en un període que va des del 600 fins el 800. Per tant, als primers temps de l’Edat Mitjana encara parlem de llatí tardà.

L’inici d’aquest període està marcat pels grans canvis històrics que tenen lloc a l’imperi romà al segle III i que, naturalment, tenen una importància determinant a les profundes transformacions que es produeixen a la llengua parlada, que, debut a la pèrdua de la força cohesionadora de la norma clàssica que tenia l’escola en els períodes anteriors, comença un procés evolutiu inexorable cap a les llengües romàniques.

Les grans diferències en el grau d’escolarització, sumades al fet que la norma literària llatina no evolucioni al costat de la llengua parlada, sinó que continuï ancorada a la d’època clàssica, fan que al llatí tardà hi hagi una gran heterogeneïtat pel que fa al nivell de la llengua. En efecte, els textos escrits en un bon llatí clàssic conviuen amb altres plens de vulgarismes (sobre tot a les fonts documentals, que comencem a conservar en nombre significatiu).

A més, en aquest període apareix el llatí cristià, que introdueix una sèrie d’innovacions al llatí. Entre els autors pagans destaquen Apuleu, Florus o Ammià Marcel.lí, mentre que entre els cristians tenim a Tertulià, Ausoni, Lactanci, Ambrosi, Agustí o Jeroni.

LLATÍ MEDIEVAL

S’estén des del c. 600 fins a la fi de l’Edat Mitjana. En aquesta etapa el llatí és ja únicament una llengua escrita, ja que les llengües parlades són les romàniques. És, per tant, una llengua de cultura.

Dintre del llatí medieval es poden distingir dues etapes:

a. A la primera, durant l’Alta Edat Mitjana, l’única llengua escrita és el llatí, mentre que les llengües romàniques només es parlen i, com a molt, deixen empremtes als textos llatins, els redactors dels quals de vegades deixen escolar-se als textos (sobre tot als documents) trets de les llengües romàniques, en les quals pensen. És a dir, que els vulgarismes que apareixen als textos llatins d’aquesta època són l’únic mitjà que tenim per a estudiar el romànic que es fa servir paral·lelament.

b. La segona etapa s’inicia quan, entre finals del segle XI i principis del XII, es comencen a escriure les llengües romàniques.

El llatí medieval, tot i ser una llengua només escrita, encara presenta alguns trets propis d’una llengua viva (sobre tot a la primera etapa), tals com una certa evolució, la creació de neologismes, l’acceptació de préstecs de les llengües romàniques o l’existència de particularismes locals. Això és possible ja que la comunitat ètnica o política que sustenta una llengua viva ha estat substituïda per la comunitat cultural dels homes de lletres (la respublica clericorum), que la utilitzen com a llengua internacional i com a vehicle de l’ensenyament a les escoles. Al igual que el llatí tardà, el llatí medieval presenta una gran heterogeneïtat segons el nivell cultural dels autors. Les seves èpoques de major esplendor són els anomenats renaixement visigòtic (s. VI-VII) i carolingi (s. VIII-IX) i el renaixement del segle XII.

LLATÍ HUMANÍSTIC

És el llatí dels humanistes (s. XV- XVI), que intenten trencar amb el llatí medieval, que menyspreen, per considerar-lo una llengua bàrbara, mentre que ells intenten tornar al llatí dels clàssics. El nivell lingüístic és molt elevat i acurat, però la llengua perd la seva espontaneïtat i vivacitat precisament per l’obsessió d’imitar els autors clàssics.

NEOLLATÍ

És la continuació del llatí humanístic i perdura fins els nostres dies. En aquesta època el llatí accepta molts neologismes del camp de les ciències, debut a la seva utilització pels científics dels segles XVII i XVIII.