Vulgarismes en Llatí

Vulgarisme:
Tret lingüístic propi del llatí vulgar o parlat, al marge de la norma gramatical pròpia del llatí literari. Aquests trets s’escolen als textos majoritàriament de forma involuntària, per una mancança en el coneixement gramatical per part del que escriu (excepte en el cas de que s’utilitzi conscientment per tal de reproduir la parla amb finalitats artístiques). Els vulgarismes poden afectar tots els nivells de la llengua: fonètic, morfològic, sintàctic i lèxic.

Per indicar que una forma evoluciona fins a donar una altre es fa servir el signe >.

Contràriament, el signe < indica que una forma procedeix de una altre.

Hipercorrecció:
És un fenomen de reacció contra el vulgarisme. Es produeix quan, per tal de defugir el vulgarisme, el parlant interpreta una forma que és correcta com a incorrecta i, de forma improcedent, intenta corregir-la. També s’anomena hiperurbanisme o ultracorrecció.

Fonètica:
1. Vacil.lació entre les grafies -ti-/ -ci-, donat que varen evolucionar fonèticament fins a pronunciar-se de la mateixa manera (sons assibilats), per la qual cosa es confonen mútuament a la parla i a l’escriptura.

2. La pròtesi és l’addició d’una vocal (e, i) davant s seguida de consonant en inici de paraula per tal d’ajudar a la pronunciació.

3. Assimilació: quan dues consonants diferents es troben en contacte, sobre tot quan aquest és directe, una d’elles apropa la seva articulació a l’altre, de tal manera que es fa semblant (assimilació parcial) o igual (assimilació total) a ella. Quan l’assimilació és total acaba en simplificació.

4. La simplificacióo reducció deconsonants dobles consisteix en que no s’articulen totes dues, sinó que es pronuncien com una sola. De vegades, per hipercorrecció, es duplica incorrectament una consonant simple.

5. Ja des del llatí d’època preclàssica, els diftongs llatins es redueixen a una sola vocal o monoftong. Així, l’evolució principalment és: ae > e, oe > e, au > o.

6. Falses aspirades gregues: les aspirades gregues es transcriuen en llatí: Ф > ph / f, θ > th, χ > ch. Per vulgarisme, desapareix la h, que havia esdevingut muda (> respectivamentp/f, t, c) i, per hipercorrecció, en paraules que no són gregues o que, tot i sent-ho, no porten aspirada, pot reconstruir-se una falsa aspirada grega.

7. Caiguda de les consonants finals: les consonants finals tendeixen a caure, excepte la -s, que es conserva com a signe de plural a la Romània occidental.

8. Grafies etimològiques: evolucions fonètiques (assimilacions) que ja s’havien completat en època històrica, es desfan perquè el parlant vol fugir de les assimilacions que normalment fa, que són un fenomen molt estès. El parlant reconeix l’etimologia de manera intuïtiva.

9. En un principi, el fonema h era aspirat en llatí, però sabem que a finals de la República ja gairebé s’havia fet muda al llatí parlat (les classes aristocràtiques continuaven aspirant-la per cultisme). Una vegada completat aquest procés i esdevingut un fonema mut, moltes vegades no s’escriu. Inversament, per hipercorrecció, es pot posar una h on no correspon.

10. Dues vocals iguales tendeixen a contreure’s (de la mateixa manera que dues consonants iguales es simplifiquen).

11. Es produeixen canvis al sistema vocàlic provocats per un fenomen de gran importància al sistema fonètic llatí com és la desaparició de la quantitat vocàlica pròpia del llatí antic. Així, en el llatí fins el segle III d. C. hi ha un sistema vocàlic amb cinc vocals, cadascuna de les quals tenia una realització breu i una llarga i la quantitat vocàlica en llatí era un tret que distingia paraules, per ex.: vĕnit, 3ª pers. sing. pres. indicatiu / vēnit, 3ª pers. sing. perf. indicatiu. Però com a conseqüència de la desaparició de la quantitat vocàlica, les vocals tòniques o accentuades i part de les àtones o no accentuades pateixen canvis i es reorganitza el sistema vocàlic del llatí vulgar. Així, les vocals i breu (oberta) i la e llarga (tancada) del llatí clàssic convergeixen en llatí vulgar a una sola vocal e tancada (mentre que la e breu, oberta, del llatí clàssic passa a ser una e oberta en llatí vulgar). Igualment, la u breu(oberta) i la o llarga (tancada) convergeixen en llatí vulgar a una o tancada (mentre que la o breu, oberta, del llatí clàssic passa a ser una o oberta en llatí vulgar). Probablement com a hipercorrecció a aquest fenomen (és a dir, una i >e i una u > o), de vegades en casos en que ja és correcta la e i la o, trobem escrita una i o una u respectivament. Això, entre altres factors, crea als documents una certa confusió entre aquests timbres vocàlics.

Morfologia:
1. Nominatiu de repòs o denominatiu: quan un nom (propi o comú) fa la funció d’aposició d’un altre o de complement predicatiu del complement directe, es pot relaxar la concordança, de tal manera que aquest nom no es declina sinó que es posa en nominatiu (el nom de la paraula).

2. Quan desapareix del llatí parlat d’època tardana l’anafòric is, ea, id (tant en funció de pronom com d’adjectiu), és substituït pels demostratius hic i, principalment, ille, així com pels altres pronoms-adjectius d’identitat: idemi, principalment, ipse. A més, a partir de les funcions adjectives de ille i ipse, es va generalitzant progressivament el seu ús sempre al costat de nom, esdevenint un prearticuloide (i, més tard, l’article determinat).

3. Paral·lelament al procés de desenvolupament de l’article determinat, es va perfilant l’ús del numeral unus, -a, unum com a article indeterminat (sense perdre en altres contextos el seu caràcter numeral).

4. Quan desapareix del llatí parlat d’època tardana el demostratiu de primera persona hic, haec, hoc, és substituït pel de segona persona iste, ista, istud, que llavors perd el sentit despectiu que havia arribat atenir en llatí clàssic.

Sintaxi:
1. Com a conseqüència de la ruïna de la declinació, les funcions sintàctiques ja no es marquen amb el cas, sinó mitjançant girs amb preposició. Així, per fer el complement de nom, es fa servir la preposició de amb ablatiu en lloc del genitiu, i per fer el complement indirecte, s’empra la preposició ad amb acusatiu en lloc del datiu.

2. Tendència a fer servir el pronom relatiu neutre, en sing. o plur., amb un antecedent de diferent gènere (especialment si el relatiu és el subjecte o l’objecte directe), és a dir, sense observar la concordança de gènere entre relatiu i antecedent.

3. Confusió entre les preposicions per i pro, que a Catalunya es resol en favor de per, que assumeix els valors d’ambdues proposicions llatines.

4. Les preposicions ab i ex, que indicaven principalment procedència, desapareixen en llatí parlat d’època tardana i són substituïdes per de, que en llatí clàssic també es feia servir per indicar la procedència, però amb un cas molt restringit (procedència des d’un lloc elevat).

5. El complement circumstancial d’instrument es fa en llatí clàssic amb ablatiu sense preposició si es tracta de coses o per i acusatiu si es tracta de persones. Però en època postclàssica es pot fer amb altres preposicions com per (per coses i persones),

cum, in, de o ex.

Lèxic:
Cultisme: paraula llatina que va ser incorporada tardanament a la llengua romànica i per això no ha petit l’evolució pròpia de les demés, sinó que tan sols ha evolucionat parcialment.

Desplaçament semàntic: es un canvi en el significat d’una paraula o bé l’adquisició de significats nous respecte dels que tenia en llatí.

Neologisme: paraula creada de nou per les pròpies normes de creació de paraules en una llengua donada. També pot procedir d’una altra llengua. En aquesta unitat ens referim en concret a aquells mots que no existien en llatí clàssic, sinó que van ser creats posteriorment (època tardana i/o medieval).

Estil:
1. Als documents és normal l’utilització de parelles o tríades de sinònims als punts claus que defineixen la naturalesa del document o posen de relleu els seus elements més importants, tal com a l’hora d’emprar els verbs que indiquin les accions del document o els substantius principals. Aquest és un tret propi del llatí jurídic des dels temps més remots i té com a finalitat desfer qualsevol possible ambigüitat i aconseguir la major claredat i precisió.

2. Al llenguatge administratiu des de la fi de l’època imperial es fa usual l’utilització de fórmules com els participis de perfecte supradictus, suprascriptus, predictus, iamdictus, praefatus, memoratus, etc. acompanyant un substantiu ja esmentat, en lloc de l’anafòric is, ea, id; així com el participi de present praesens en lloc del demostratiu de primera persona hic, haec, hoc. Aquest tret passa al llenguatge de la cancelleria eclesiàstica i al llatí medieval.

3. A l’expressió de la data hi ha elements que s’elideixen per ser molt coneguts i poder-se sobreentendre amb facilitat, com el substantiu die i la preposició ante. Així, donada una data com, per exemple, die X ante kalendas ianuarii, és normal trobar: [die] X [ante] kalendas ianuarii.