Castellà

El territori on surt el castellà, el comtat de Castella, queda al sud i al oest del territori basc i en estret contacte amb ell, per això presenta nombroses influències del basc des de principis del s. VIII. A més, quan es varen repoblar les zones reconquerides a les planes al sud del nucli castellà, es va fer principalment amb bascos, el que va comportar més influencia encara.

Ja la zona de la frontera oriental del regne astur-lleonés, la capçalera de l’Ebre, era històricament una zona poc romanitzada i el cristianisme es va introduirtardanament (a partir del VII) a través de monjos i anacoretes sovint oposats a la jerarquia de Toledo. Així, l’origen de Castella, com unitat amb estructures socials pròpiesdins el regne de Lleó comporta, a nivell lingüístic, poc afecte dels castellans a la norma llatina culta i solucions originals a la seva llengua, a més d’adoptar innovacions de les zones veïnes. Per aquesta raó s’aparta en varies coses de la resta de les llengües romàniques peninsulars.

També varen entrat influències lingüístiques franques a partir del Camí de Santiago des de mitjans de segle XI.

El castellà és la llengua més evolucionada o diferenciada respecte del llatí de la península i també la que sembla perfilar-se abans. El que sí és cert és que és la llengua de la que tenim una documentació més antiga. Tradicionalment es considera que els més antics escrits en castellà són les Glosas Emiliamenses. Es tracta d’un manuscrit del monestir de San Millán de la Cogolla, a la Rioja (el ms. 60, que avui pertany a la Biblioteca de l’Academia de la Historia), que conté algunes vides de Pares de l’església i homilies en llatí en forma de varia o selecta. Sembla que l’escriptura visigòtica del manuscrit és de finals del IX i les Gloses es varen datar fa uns anys de mitjans del X. Potser aquestes gloses són una mica anteriors a les Gloses Silenses, que varen ser rescrites al monestir de Santo Domingo de Silos. Però recentment alguns lingüistes diuen que la data de les Gloses Emilianenses s’hauria de retardar fins a finals del X o fins i tot a mitjans del s. XI. Les gloses són traduccions al castellà que apareixen al marge de les fulles i sobre certes expressions llatines que l’autor de les gloses va voler aclarir. La major part de les gloses en castellà no passen d’1 o 2 paraules, però n’hi ha que són períodes sencers.

Les Gloses Silenses (ms. al British Museum, add. 30.853) s’han datat de la segona meitat del segle X. Les gloses són bastant semblants a les Emilianenses, fins i tot a la forma. Però modernament la seva datació també s’haretardat a la segona meitat del segle XI, una mica més tard que les Emilianenses.

Entre els documents escrits completament en castellà el més antic és una llista de despeses feta pel cellerer (dispeser) del convent de Sant Just i Pastor de Rozuela, sobre el 980, que té un aire dialectal de Lleó.

Per la supremacia política del regne de Castella, el castellà es va imposant progressivament durant els segles XII-XV sobre altres llengües romàniques veïnes, l’astur-lleonés per l’oest i el navarro-aragonés per l’est i al sud sobre els dialectes mossàrabs.

Dialectes del castellà

L’expansió castellana

Lleonès (modalitat eptentrional: asturià o bable; modalitat en territori portuguès: mirandès)

Castellà

Aragonès

Andalús

Sefardí