Català

Si examinem els documents llatins del segle VIII, no troben trets específics del català; els diplomes del segle IX ja ens proporcionen alguns trets romànics, però que siguin específics del romànic local o català, n’hi ha alguns, però ben pocs. Però entre els s. X i XI ja hi ha moltes paraules i frases catalanes als textos llatins. Els documents del IX al XII ens poden proporcionar elements preciosos per a fixar la cronologia de certs fenòmens evolutius del català.

El primer text escrit tot ell en català data del segle XII. Durant aquest segle, durant el procés de renovació del dret català, es feu la traducció al català del Forum Iudicum, la gran recopilació del dret visigòtic (la continuació d’aquest procés seria la redacció dels Ussatges). Un fragment d’aquesta traducció, que dataria del s. XII (alguns la daten de la primera meitat del XII, i altres de c. 1180) i es va dir Libre Jutge (en català antic també es diu Lligs Godes) es va descobrir per A. M. Mundó l’any 1960 a un manuscrit que era a la Biblioteca de Montserrat. Aquest és el primer monument del català, encara que es tracta només d’unes quantes línies.

El que fins descobrir-se el text anterior passava per ser el primer són les Homilies d’Organyà, que és una traducció al català d’un original escrit a Catalunya, però estava escrit en provençal. Les Homilies són el primer text català de llargada gran, en prosa, i és un fragment d’homilies de l’església d’Organyà (diòcesi d’Urgell), de mitjans o finals del segle XII. Aquestes homilies són el fruit d’un intent per part dels catalans de fer servir finalment la seva llengua per la cultura escrita, al costat evidentment del llatí, però també del provençal, la influència del qual sobre el català, sobre tot a les capes cultes de la població, es va prolongar tota l’Edat Mitja.

Respecte a la relació del català amb les llengües romàniques del seu entorn, el català és originàriament una llengua ibero-romànica, però amb una posició especial, debut a les seves circumstàncies històriques que el varen unir al món galo-romànic des dels visigots i varen fer que el territori català estès orientat en tots els aspectes, fins i tot el lingüístic, cap a França. Les concordances entre el català i el provençal han d’explicar-se per l’efecte d’aquesta orientació galo-romànica precisament a l’època de la formació del català. Així, el català és una llengua ibero-romànica que presenta íntimes correspondències amb les llengües romàniques de ambdós costats dels Pirineus: es tracta d’una llengua hispànica pirinenca o una llengua pont entre les llengües ibero-romàniques i galo-romàniques (en contacte amb l’occità). Els trets comuns a l’ibero-romànic són sobre tot la morfologia (especialment les flexions nominal i verbal), i amb les llengües galo-romàniques la fonètica i, en part, el lèxic.

El català, sorgit entre els segles VIII i IX, va assolir la seva màxima extensió entre els segle XII i XIII, que és també la època de major extensió territorial de la Corona d’Aragó. Així doncs, al final del regnat de Jaume I (1213-1276) quedava fixada la frontera lingüística del català.

Dialectes del català

oriental (centre a Barcelona), a l’antiga Marca Hispànica

occidental (centre a Lleida), a l’antic comtal i bisbat d’Urgell

Per interpretar el català medieval podeu consultar els següentsmanuals:

BADIA i MARGARIT, A., Gramàtica històrica catalana. Tres i Quatre. València 31994.

BRUGUERA, J., Història del lèxic català. Enciclopèdia catalana. Barcelona 1985.

DUARTE i MONTSERRAT, C. – ALSINA i KEITH, A., Gramàtica històrica del català. 3 vols. Curial. Barcelona 1984-86.

FERRANDO FRANCÉS, A. – NICOLÁS AMORÓS, M., Història de la llengua catalana. Editorial UOC. Col. Biblioteca Oberta. Barcelona 2005.

LLEAL, C., Breu història de la llengua catalana. Barcanova. Barcelona 1992.

MARCET. P., Història de la llengua catalana. 2 vols. Teide. Barcelona 1987.

MOLL, F. de B., Gramàtica històrica catalana. Universitat de València. Servei de Publicacions. València 1991.

NADAL, J. M. – PRATS, M., Història de la llengua catalana. 1/Dels inicis fins el segle XV. Edicions 62. Barcelona 1987.

SANCHIS GUARNER, M., Aproximació a la història de la llengua catalana. Salvat. Barcelona 1980.

També podeu fer servir els següents glossaris:

ALCOVER, A. – MOLL, F. de B., Diccionari català-valencià-balear. 10 vols. Editorial Moll. Palma de Mallorca 1980-85.

CASAS i HOMS, J. M., Glossari llatí-català medieval. CSIC. Instituto Cervantes: Instituto de Estudios Pirenaicos. Barcelona 1955 (Separata de: Miscelánea filológica dedicada a Mons. A. Griera. Barcelona: CSIC. Instituto Cervantes. Instituto de Estudios Pirenaicos, 1955-1960,
vol. 1).

COROMINES, J., Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. 10 vols. Curial. Barcelona. 1980-2001 (11980-1991).

COSTA, M. – TARRÉS, M., Diccionari del català antic. Edicions 62. Barcelona 2001 (11998).

- L’Institut d’Estudis Catalans ha publicat a la xarxa el Vocabulari de la llengua catalana medieval de Lluís Faraudo de Saint-Germain, i Alcover/Moll, Diccionari català-valencià.balear, que es poden consultar on-line.