Les llengües romàniques peninsulars

A Hispània la minoria visigòtica no influeix d’una manera decisiva en el llatí, no hi ha un superestrat gòtic fort, només algun préstec o innovació i restes sobretot a la antroponímia.

A més, a Hispània van haver-hi durant més temps municipis a l’estil romà, amb escoles, i desprès, en assumir l’Església l’ensenyament, va mantenir els programes antics en retòrica i gramàtica. Això es contraposa a l’estat desastrós del llatí merovingi, provocat per una major decadència cultural. La relativa persistència de les escoles i la consegüent normativa clàssica en el món visigòtic indica que el llatí com a llengua parlada duraria probablement més temps.

El llatí visigòtic escrit, en ser bon llatí, no deixa passar molts vulgarismes. Pel que s’ha pogut veure, el llatí vulgar estava més a prop de l’escrit, era més perfecte o menys evolucionat que el de la Gàl.lia.

No cal oblidar tampoc que en aquells moments Hispània estava en relació amb Bizanci: els bizantins havien arribat a Espanya a mitjans del segle VI per posar en el tro Atanagild i aquest els va donar en compensació una extensa zona del sud i sud-est d’Espanya, que els visigots no varen recuperar fins el primer terç del segle VII (Andalusia i Balears). I a Bizanci sí que hi havia major nivell cultural.

No tenim material per a poder fer un mapa lingüístic d’Hispània abans de l’invasió àrab, però els romanistes estan d’acord en que hi hauria una unitat lingüística (encara que hi haguessin diversitat de dialectes), per l’influència de l’escola i la unitat del poder polític.

Desprès es produeixen les invasions àrabs. I quan tornem a tenir informació sobre les llengües de la península ja tenim sorgides les diferents llengües romàniques: es creu que ja han sorgit al segle VIII i efectivament ha se ser entre els segles VIII i IX, quan es formen els diferents regnes cristians.

Aquestes llengües, són, d’oest a l’est:

Galleg-portuguès

Lleonès o astur-lleonés

Castellà

Aragonés o navarro-aragonés

Català

Al sud, els dialectes o llengües mossàrabs, als territoris ocupats pels àrabs.

I a la zona basca es continua parlant el basc, però en retrocés davant de les llengües romàniques que l’envolten (sobre tot el castellà).

LES LLENGUES ROMANIQUES HISPANIQUES

Aquesta diversitat lingüística correspon molt be a les noves unitats polítiques que es creen. Així, el galleg-portuguès es crea a un àrea que des de l’antiguitat tardana tenia una unitat pròpia, que va perdurar durant els primers temps de l’Edat Mitjana: sobre la província de la Gallaeciadesprès va haver-hi el regne dels sueus (fins el darrer terç del s. VI). Encara que desprès aquest territori fos inclòs al regne de Lleó, la personalitat pròpia que havia tingut en un període de formació va fer que es creés una llengua pròpia.

L’astur-lleonés va sorgir al nucli càntabre, format per Astúries, el nucli de resistència cristiana més antic, que va absorbir de seguida Galícia, Cantàbria i el nucli castellà i desprès es va convertir en el regne de Lleó (a principis del X).

Si bé el castellà es va formar a la mateixa demarcació política de Lleó, cal tenir en compte que des del principi els comtats castellans a la frontera o marca oriental del regne de Lleó (zona nord de l’actual província de Burgos) varen tenir una personalitat pròpia i unes estructures pròpies, el que els convertia en una subdivisió política dintre d’una major.

El navarro-aragonès es va formar a la zona de Navarra que es va annexionar temporalment els nuclis d’Aragó, Sobrarbe i Ribagorça.

El català es crea en una demarcació política pròpia, la Marca Hispànica.

Nuclis de resistència cristiana a Hispània

Els regnes hispànics