“Els drets humans i els drets de la natura són dos noms de la mateixa dignitat” **
Per Eduardo Galeano (Pàgina 12)
Lamentablement, no podré estar amb vostès.
Se’m va travessar un pal a la roda, que em impedeix viatjar.
Però vull acompanyar d’alguna manera aquesta reunió de vosaltres, aquesta reunió dels meus, ja que no tinc més remei que fer el poquet que puc i no el moltet que vull.
I per estar sense estar estant, si més no, els envio aquestes paraules.
Vull dir que tant de bo es pugui fer tot el possible, i l’impossible també, perquè la Cimera de la Mare Terra sigui la primera etapa cap a l’expressió col•lectiva dels pobles que no dirigeixen la política mundial, però la pateixen.
Tant de bo siguem capaços de dur endavant aquestes dues iniciatives del company Evo, el Tribunal de la Justícia Climàtica i el Referèndum Mundial contra un sistema de poder fundat en la guerra i el malbaratament, que menysprea la vida humana i posa bandera de rematada als nostres béns terrenals .
Tant de bo siguem capaços de parlar poc i fer molt. Greus danys ens ha fet, i ens segueix fent, la inflació paraularia, que a Amèrica llatina és més nociva que la inflació monetària. I també, i sobretot, estem farts de la hipocresia dels països rics, que ens estan deixant sense planeta mentre pronuncien pomposos discursos per dissimular el segrest.
Hi ha qui diu que la hipocresia és l’impost que el vici paga a la virtut. Altres diuen que la hipocresia és l’única prova de l’existència de l’infinit. I el discurserío de l’anomenada “comunitat internacional”, aquest club de banquers i guerrers, prova que les dues definicions són correctes.
Jo vull celebrar, en canvi, la força de veritat que irradien les paraules i els silencis que neixen de la comunió humana amb la natura. I no és per casualitat que aquesta Cimera de la Mare Terra es realitza a Bolívia, aquesta nació de nacions que s’està redescobrint a si mateixa al cap de dos segles de vida mentida.
Bolívia acaba de celebrar els deu anys de la victòria popular a la guerra de l’aigua, quan el poble de Cochabamba va ser capaç de derrotar a una totpoderosa empresa de Califòrnia, propietària de l’aigua per obra i gràcia d’un govern que deia ser bolivià i era molt generós amb el que era aliè.
Aquesta guerra de l’aigua va ser una de les batalles que aquesta terra segueix lliurant en defensa dels seus recursos naturals, és a dir: en defensa de la seva identitat amb la natura.
Hi ha veus del passat que parlen al futur.
Bolívia és una de les nacions americanes on les cultures indígenes han sabut sobreviure, i aquestes veus ressonen ara amb més força que mai, malgrat el llarg temps de la persecució i del menyspreu.
El món sencer, atordit com està, deambulant com cec en tiroteig, hauria d’escoltar aquestes veus. Elles ens ensenyen que nosaltres, els humanets, som part de la natura, parents de tots els que tenen cames, potes, ales o arrels. La conquesta europea va condemnar per idolatria als indígenes que vivien aquesta comunió, i per creure-hi van ser assotats, degollats o cremats vius.
Des d’aquells temps del Renaixement europeu, la natura es va convertir en mercaderia o obstacle al progrés humà. I fins avui, aquest divorci entre nosaltres i ella ha persistit, a tal punt que encara hi ha gent de bona voluntat que es commou per la pobra naturalesa, tan maltractada, tan ferida, però veient-la des de fora.
Les cultures indígenes la veuen des de dins. Veient-la, em veig. El que contra ella faig, està fet contra mi. En ella hi em trobo, les meves cames són també el camí que les fa anar.
Celebrem, doncs, aquesta Cimera de la Mare Terra. I tant de bo els sords escoltin: els drets humans i els drets de la natura són dos noms de la mateixa dignitat.
Volen abraçades, des de Montevideo.
*Avui comença a Cochabamba, Bolívia, la Conferència Mundial dels Pobles sobre el Canvi Climàtic i els Drets de la Mare Terra, convocada pel president bolivià Evo Morales.
** Traducció no oficial.
Link a la nota original:
http://www.pagina12.com.ar/imprimir/diario/contratapa/13-144146-2010-04-19.html
