Emilia Pardo Bazán, naturalisme, simbolisme i femenisme
"Se reduce la personalidad de la mujer, atribuyéndole un valor, no sustantivo, sino meramente relativo, dependiendo de la personalidad de otros seres: marido, hijos; hasta tal extremo, que se sostiene que si la mujer debe hablar con corrección y pureza, es porque los niños aprenden el habla con sus madres".
Pardo Bazán, E. La mujer española, Madrid, Editora Nacional, 1981, p. 51
Tot l’any (Emilia Pardo Bazán va morir el 21 de maig de 1921)
La cita abans esmentada és un exemple de la talla intel·lectual i de l'abast de les reflexions amb què Pardo Bazán va impulsar el debat feminista, bo i intuint que la dona del s. XIX no era pas un subjecte actiu de la Història, sinó més aviat un objecte passiu de la mateixa.
Emilia Pardo Bazán y de la Rúa Figueroa (A Coruña, 16-09-1851 - Madrid, 12-05-1921), va néixer en el si d'una família aristocràtica, on la futura comtessa de Pardo-Bazán va rebre una educació cosmopolita i d'un cert caire liberal -i fins i tot progressista- sempre dins dels estàndards de l'època.
Casada als 16 anys amb un jove advocat, a partir de 1873 el matrimoni emprèn un llarg viatge per Europa, on Pardo Bazán entra en contacte amb els grans corrents de la poesia i la narrativa del moment, especialment el romanticisme i el realisme, tendències que més endavant es van concretar en la seva adhesió al naturalisme i la novel·la experimental per a, finalment, trobar la seva plena maduració literària en el marc d'una certa aproximació al moviment simbolista. És en aquesta època quan publica la seva novel·la més coneguda "Los pazos de Ulloa" (1886), obra fonamental de la literatura espanyola.
Si bé actualment és considerada com la millor novel·lista espanyola del s. XIX, el caràcter prolífic de la seva obra, el seu èxit com a conferenciant i periodista, així com el seu pensament heterodox -especialment pel que fa a la qüestió de l'educació de la dona- van convertir-la en el focus dels atacs de bona part de la classe intel·lectual espanyola, fins al punt que les tensions acumulades van determinar l'any 1883 la separació amistosa del seu marit.
"La educación de la mujer en España es una doma". Amb aquestes paraules de Pardo Bazán es pot resumir la visió asprament crítica de l'autora sobre la posició subordinada que la dona tenia a nivell social, professional, econòmic i intel·lectual, l'arrel de la qual identifica en els seus nombrosos assajos sobre el tema amb la dificultat d'accés a l'ensenyament i amb el caràcter repressiu de l'educació femenina.
Emilia Pardo Bazán es va postular en diverses ocasions per a ser admesa com a membre de la Real Academia de la Lengua. Mai ho va aconseguir. Intel·lectuals de la talla de Marcelino Menéndez Pelayo consideraren que la presència femenina en aquesta institució era "una pretensión estrafalaria". Tanmateix, l'any 1916 Pardo Bazán va ser nomenada catedràtica de literatura de la Universitat Central de Madrid (actual Universidad Complutense), convertint-se així en la primera dona catedràtica d'una universitat espanyola.
Pel que fa a les seves afinitats polítiques, Pardo Bazán va evolucionar a partir dels cànons propis de la seva classe social fins confirmar-se en la seva particular i rica idiosincràsia. Així, per exemple, si bé en el seu moment va defensar els fonaments catòlics del moviment Carlí i el principi intangible de la unitat d'Espanya, la seva honesta anàlisi i coneixement de la realitat espanyola li van permetre relativitzar aquests dogmes i establir una relació emocional i política amb Catalunya i la seva cultura entesa en el seu sentit més ampli: "No es posible expresar lo que Cataluña me ha consolado de España, de cierta España." (Pardo Bazán, E. Por la Europa católica, Obras Completas, Madrid, Administración, s. a., 1902, t. 26, pp. 229-249).
J. Oriol Silvestre Canut
Vicerectorat de Patrimoni i Activitats Culturals