Judit Llimós, directora artística de GuitarBCN, en aquesta entrevista parla de la seva experiència professional, les seves bones i males anècdotes en la gestió cultural i la direcció artística i específicament del panorama del subsector musical en l’actualitat. Temes com a educació cultural, formació de públics per a la música, qualitat artística, igualtat de gènere… són abordats en aquesta entrevista.

En l’entrevista completa, realitzada per Diana Balbastre i Marina Landa, estudiants del Màster Oficial en Gestió Cultural de la Universitat de Barcelona, trobaràs informació sobre els models de gestió dels seus festivals i l’organització dels seus recursos humans de cara als grans volums de treball que se’ls presenten.

Mira aquí el teaser de l’entrevista.

Els festivals que gestioneu són d’estils musicals molt diversos: preteneu amb això abastar un públic més ampli? És la vostra intenció fer pedagogia cultural?

Crec que sempre s’intenta fer pedagogia cultural: des del minut zero que una persona es puja a un escenari intenta transmetre cultura, perquè, per a mi, la música, sigui la que sigui, o pràcticament tota, és cultura. Desgraciadament, en aquest país no ens han educat per apreciar la música, no ens han educat per saber que la música cal pagar-la, no ens han educat per saber que aquest senyor que està damunt de l’escenari està treballant. Existeix la idea que la música és un divertiment per a l’artista i que ha de ser tot gratuït. Això no passa a Regne Unit, no passa a França, això no passa en molts països europeus ni en molts països americans. Fins i tot no passa a Amèrica Llatina; allí han nascut amb la música en les venes i la valoren de manera diferent. Pepe Rubianes sempre deia que quan es trobava gent en els bars li deien: “Pepe, però tu en realitat de què treballes?” Perquè clar, al teatre un va a passar-s’ho bé i a tirar-se uns riures, però no a treballar. Com a argument se sol dir que, i he arribat a sentir-ho en programes de televisió, amb els preus que tenen les entrades dels espectacles els artistes han d’estar forrats. Això no és així, el 31% d’una entrada són impostos. I després cal deduir els lloguers de la sala i altres despeses.

Llavors, es podria dir que per als vostres concerts, busqueu un públic amb certa educació cultural?

Tenim diversos cicles de concerts. El Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona és el que potser té un major cop d’efecte a nivell cultural, ja que és un gènere que té molt a veure amb la cultura. En canvi, GuitarBCN és un festival que es nodreix de diferents músiques i a través del que intentem arribar a diferents públics. Per exemple, acabem de fer un concert d’un grup que es diu Tamboret, que té un públic d’entre 18 i 25 anys, amb la intenció d’ensenyar als seus seguidors que dins d’aquest festival, al que estan assistint, hi ha altres músiques que poden descobrir. També vam programar, crec que fa un parell d’anys, un concert de Els Catarres en el Sant Jordi Club, els quals també tenen un públic molt jove i familiar, amb la mateixa finalitat: anar treballant i educant les noves generacions. Hem d’educar als nostres fills en la cultura, familiaritzar-los amb la música, en cas contrari mai compraran una entrada per a un concert quan siguin grans. Nosaltres assumim aquest rol: educar i cuidar diferents públics, sobretot el públic jove.

el GuitarBCN és tracta d’un festival una miqueta diferent: els concerts es dilaten bastant en el temps, dura uns 5 mesos! Passeu pràcticament la meitat de l’any al peu del canó, com ho porteu?

GuitarBCN no és el concepte de festival al que estem acostumats, que dura un cap de setmana. Crec que hi ha més avantatges que inconvenients en el fet de treballar amb tant temps vista, ja que et dóna marge per promocionar els concerts, dedicar-te a la producció el temps que faci mancada… Crec que espaiar els concerts en el temps és una manera d’acaronar-los. Per a nosaltres, cada concert és igual d’important que l’altre, siguin del format i dimensions que siguin.

Hi ha hagut algun moment en el qual s’han complicat tant les coses que hagis pensat “ho deixo, no vull seguir treballant en la música”?

Sí, fa molts anys. Era una època en la qual jo assumia moltes responsabilitats i vaig sortir d’un concert tan cansada i esgotada que vaig començar a plorar. Record que pensava: no sé si vull seguir en això. En aquesta professió et portes molt treball a casa: a la una de la matinada estàs responent un correu i pensant en el que has de fer l’endemà. És un treball molt sacrificat i t’ha d’agradar molt per aguantar-ho. I com més gran et fas més et costa, perquè el tema de transnuitar, amb l’edat, es fa més difícil d’aguantar. Mereix la pena, però el cos al final et diu que has de parar. És un treball que físicament és cansat, i això que no faig producció! Moltes vegades sortim d’aquí a les set de la tarda, anem al concert i arribem a casa a la una de la matinada. No és un treball fàcil de conciliar amb la parella i la família. A més, jo intento anar a tots les actuacions, o a pràcticament totes.

Vas començar com a tour manager de molt jove i de casualitat. Com va succeir?

Va ser fa gairebé vint anys. En 1998, vaig conèixer un grup que es deia Gema4. Eren unes noies cubanes que cantaven a capella, boníssimes, espectaculars. El seu mánager es va quedar embarassada i es va tornar a Cuba, i es van quedar sense saber què fer. Així que vaig assumir jo aquest rol, i així vaig començar. Al poc vaig entrar a treballar dins de l’empresa Fila7, que en aquesta època portava a Pepe Rubianes, Miguel Gila o a Ángel Pavlovsky. Allà vaig estar uns tres anys. Després em vaig anar a Mes i Mes, vaig estar portant el booking del Jamboree i de la Cova del Drac durant 7 anys i en aquesta època vaig començar també amb el festival Mes i Mes, el qual segueix celebrant-se cada mes d’agost a Barcelona. D’aquí em vaig anar a dirigir Músiques Modernes a l’Auditori de Barcelona, durant quatre anys. I ara estic aquí des de fa sis.

En relació a les teves idees prèvies a submergir-te en el sector musical, t’havies plantejat dedicar-te a això? Quan vas començar amb Gema4 no pensaves que aquest anés a ser el teu camí professional definitiu.

No. Va ser per casualitat. Encara que sempre em va fascinar la música. Fins que no m’ho vaig veure damunt no m’ho vaig plantejar de debò. Vaig ser jugant i afortunadament, va sortir bé. De fet, al cap d’un temps vaig decidir deixar-les, ja no podia més. Eren unes dones que treballaven molt bé però eren molt difícils de gestionar. Eren quatre cervells pensants que tenien quatre opinions diferents i totes valien el mateix. Era esgotador. Me’n recordo que amb la quitança que em van pagar em vaig anar a Cuba. Irresponsabilitat total, perquè jo no tenia treball en aquest moment. Un dia em va cridar Joan Mas, que havia estat client meu quan jo portava Gema4, les quals li havien omplert en diverses ocasions el Jamboree, i em va oferir treball. I em vaig anar a Cuba amb treball. Vaig tenir sort.

Ens agradaria tractar un tema que ens resulta rellevant. Sembla ser que les cares visibles de la majoria de projectes culturals són homes. Com a directora de GuitarBCN, creus que existeix una bretxa de gènere en el sector? Creus que existeix un “sostre de cristall” en el sector cultural també?

És innegable que el masclisme segueix existint i crec que, desgraciadament, seguirà existint durant molt temps encara. Jo crec que l’important és com es porta una mateixa per dins. Has d’aconseguir que això no et creu conflicte i et faci mal. Hi ha agents que no volen parlar amb mi perquè sóc dona, tal qual. I agents que no volen parlar amb noies de màrqueting, per ser dones. No vaig a dir noms, però m’ha passat.

Creus que s’està obrint una nova etapa per a la dona en la música?

Jo en els meus festivals sempre he programat dones, i no és per fer quota. No he pensat a fer quota mai en la meva vida. Crec que hi ha dones boníssimes. He treballat amb moltíssimes dones. En molts dels nostres festivals hi ha moltes dones, aquest any sense anar més lluny. Hi ha una columna vertebral de noies bastant important. I juro que no ho faig volent.

Passem a un altre tema que ha creat bastant polèmica en el sector cultural, l’IVA cultural. Com creus que ha afectat al sector? Ho heu notat en els vostres festivals?

El tema de l’IVA ha estat una vergonya. Jo no sé ni com estem aquí encara, de debò. Em sembla una atrocitat que un país deixi perdre la seva cultura posant-li un IVA del 21%. Em sembla horrible, espantós i ruin. Una de les pitjors coses que es pot fer és llevar-li la cultura a un poble, fatal. Els anys 2012 i 2013 van ser un desastre. Jo vaig passar moltes nits sense dormir, moltes. El sector s’enfonsava. S’ha anat recuperant a poc a poc, però va haver-hi uns anys molt durs. Ara han baixat l’IVA al 10%, però és que havíem tingut el 8%.

Llegeix l’entrevista completa aquí

També et pot interessar:

<< Karolina Villaraga: Crec fermament que l’art sí que pot canviar coses i més ara en moments de guerra>>