Sinalefa

Del grec συναλοιφή (‘fusió’, ‘unió’), a través del llatí synaloephe. El terme designa la cohesió entre la vocal final d’un mot i la vocal inicial del mot següent, cohesió que comporta una reducció sil·làbica; una h muda inicial no impedeix la sinalefa, i, en llatí, tampoc n’és un obstacle la -m final de paraula.

Continguts

Explicació
Conceptes relacionats
Bibliografia bàsica
Bibliografia complementària

Explicació

El mot sinalefa, deriva del grec συναλοιφή, al seu torn constituït per συν ‘amb’ i ἀλοιφή ‘substància que serveix per encolar’, de tal manera que la paraula, etimològicament, significa ‘amb cola’ i designaria una mena d’encolatge o enganxament que experimenten les síl·labes final i inicial vocàliques contigües.

Entre els fenòmens fonètics que afecten les vocals en contacte, en general, es parla de diftong quan dues vocals en contacte constitueixen una síl·laba i d’hiat quan formen part de síl·labes distintes. La sinalefa és un cas especial de diftong que consisteix en la unió de les vocals final i inicial de mots contigus, de manera que s’integrin en una sola síl·laba per motius fonètics i/o rítmics. El fenomen es produeix espontàniament en la llengua oral, i de manera més conscient en els textos poètics. Com que les síl·labes unides per sinalefa compten com una de sola, aquesta disminució del nombre de síl·labes, consegüentment, afecta la mètrica del vers.

El tractament d’aquest fenomen fonètic, rellevant per al còmput mètric del vers, varia en funció de la natura i de l’evolució històrica de cada llengua.

En el cas del llatí, quan una paraula acabava en vocal o en –m i la seguia una paraula amb inicial vocàlica o amb h, l’encontre dels fonemes comportava les dues possibilitats de tractament sil·làbic esmentades: o bé es mantenia per separat el valor mètric de cadascuna de les síl·labes (hiat mètric o dialefa), o bé se suprimia mètricament la síl·laba final (sinalefa). Hi ha un testimoni explícit de Ciceró (orat. 152) sobre el disgust que suposava per a l’oïda dels romans l’encontre de dues vocals en hiat, per tant, quan es donava el cas de final vocàlic o en –m i vocal inicial, la solució sovint adoptada era el diftong, o dit de manera més precisa, la sinalefa. A tall d’exemple, al passatge virgilià: monstrum horrendum informe ingens (Aen. 3, 658) hi ha tres sinalefes consecutives que suposen la següent divisió sil·làbica: mon-strum_hor-ren-dum_in-for-me_in-gens, i que, a més, des d’un punt de vista estilístic, posen en relleu com n’és, d’horripilant, de malgirbat i d’enorme el monstre en qüestió.

La sinalefa de vegades s’identifica amb l’elisió. Val a dir que l’elisió suposa l’anul·lació, no només en el còmput mètric, sinó també en la pronúncia, d’una de les vocals en contacte. No hi ha acord entre els estudiosos de la mètrica llatina quant a la supressió o no en la pronúncia de la síl·laba mètricament anul·lada. Per això sembla més encertat reservar el terme elisió per als casos en què és segura la supressió completa de la vocal, casos del tipus locuta (e)st o incertum (e)st, que en la tradició manuscrita de vegades fins i tot presenten grafies com ara locutast o incertumst.

La retòrica antiga considerava la sinalefa entre els metaplasmus per detractionem, com una desviació de la composició fonètica correcta de la paraula, admesa per raons estilístiques o mètriques. En la poesia llatina es regula amb un rigor creixent i el seu ús varia segons el subgènere poètic o l’autor, segons la naturalesa dels elements vocàlics implicats o, fins i tot, segons el lloc que pot ocupar en el vers.

En català, es poden trobar molts casos de sinalefa, però el més freqüent és el que es produeix entre una i o u àtones i qualsevol vocal següent o precedent (Bargalló 2007: 36), com ho il·lustra l’estrofa de J. V. Foix:

És quan plou que ballo sol,
vestit d’algues, or i escata:
hi ha un pany de mar al revolt
i un tros de cel escarlata

La llengua castellana afavoreix la sinalefa com un procés natural; es tracta d’un fet fonètic tan habitual en el vers com en qualsevol altra manifestació lingüística. Les possibilitats combinatòries són múltiples: pot unir dues vocals idèntiques, dues de diferents amb el mateix grau d’obertura o amb un altre, grups de tres vocals o més. Així mateix, es pot realitzar la sinalefa quan les paraules estan separades per signes de puntuació:

Viento en popa, a toda vela
                        (Espronceda)

Abril, sin tu asistencia clara, fuera
invierno de caídos esplendores;
mas aunque abril no te abra a ti sus flores,
tú siempre exaltarás la primavera.
                               (Juan Ramón Jiménez)

Excepcionalment es produeix entre vers i vers o entre hemistiqui i hemistiqui un fenomen similar a la sinalefa, anomenat sinafia:

et spumas miscent argenti uiuaque sulpura
Idaeasque pices et pinguis unguine ceras
                                                         (Virgili)

Jesús planta
la Creu santa,
tot l’infern
ha tremolat;
quan Ell obre
lo Cel cobra
la perduda
humanitat
    (Verdaguer)

Goçate, Virgen, espanto
e tormento del infierno:
goçate, sancta in aeterno
por aquel resplandor santo
de quien fuste consolada
e favorida:
     (Marqués de Santillana)

Conceptes relacionats

Diftong
Hiat
Dialefa
Elisió
Sinafia
Sinèresi
Dièresi

Bibliografia bàsica

Baehr, R. (1970), Manual de versificación española, Madrid, Gredos (trad. i adap. de K. Wagner i F. López Estrada de l’original alemany Spanische Verslehre auf historischer Grundlage, Tübingen, Max Niemeyer, 1962).

Bargalló Valls, J. (2007), Manual de mètrica i versificació catalanes (Ed. ampliada), Barcelona, Empúries.

Ceccarelli, L. (1999), Prosodia y métrica del latín clásico. Con una introducción a la métrica griega, Sevilla, Plublicaciones de la Universidad de Sevilla (trad. de R. Carande de l’original italià Prosodia e metrica latina classica con cenni di metrica greca, 1998).

Lausberg, H. (1968), Manual de retórica literaria, 3 vols., Madrid, Gredos (trad. de J. Pérez Riesco de l’original alemany Handbuch der literarishen Rhettorik, München, Max Hueber, 1960).

Oliva, S. (2008), Nova introducció a la mètrica, Barcelona, Quaderns Crema.

Quilis, A. (1984), Métrica española (Ed. actualitzada i ampliada), Barcelona, Ariel.

Torre Serrano, E. (2000), Métrica española comparada, Sevilla, Publicaciones de la Universidad de Sevilla.

Bibliografia complementària

Correa, J. A. (1973), “Interpretación de la sinalefa en la métrica latina”, Habis 4, 93-103.

Mariner Bigorra, S. (1974), “Sinalefa, elisión y licencia métrica”, Revista Española de Lingüística 4, 293-299.

Perona, J. (2002), “Cambios fonéticos esporádicos: metaplasmos, vulgarismos o licencias fonológicas”, Estudios de Lingüística, Universidad de Alicante 16, 5-36.

Soubiran, J. (1966), L’élision dans la poésie latine, Paris, Klincksieck.