Trop

El terme trop procedeix del grec τρόπος (‘direcció’, ‘rumb’, ‘tendència’); s’aplica al procediment que consisteix a emprar una paraula o expressió amb sentit figurat, translatici, en substitució de la paraula o expressió pròpies. En aquest sentit, per tant, el trop introdueix una desviació respecte a la manera que es considera apropiada per a designar un concepte. Ara bé, com a conseqüència d’aquest procediment de substitució, la denominació de trop es fa extensiva, comunament, a la paraula o expressió emprada amb sentit figurat, és a dir, al terme substitut.

Continguts

Explicació
Conceptes relacionats
Bibliografia bàsica

Explicació

El trop és una figura que s’obté mitjançant el procediment de la substitució (immutatio) d’un terme per un altre. No es tracta d’una substitució entre sinònims, és a dir, entre paraules de significació igual o coincident, sinó entre termes de contingut semàntic diferent. Per tal que el reemplaçament sigui possible cal que hi hagi entre els termes alguna relació que permeti que un d’ells sigui susceptible de substituir l’altre. Aquesta relació s’aconsegueix emprant el terme substitut en un sentit desviat de la seva accepció original, per tal que així pugui albergar un altre contingut distint. La paraula trop (τρόπος) fa al·lusió a aquest gir o canvi de direcció i, per extensió, acaba designant el terme substitut.

Per exemple, a la frase Aquil·les és un lleó, el trop, ‘lleó’, ha desviat el seu significat originari (gran mamífer carnívor de la família dels fèlids, etc.) per a acollir aquí el contingut de ‘ferotge’, ‘lluitador’, ‘fort’. Els qualificatius esmentats són perfectament aplicables a la figura de Aquil·les i, per tant, la substitució és possible. En aquest cas, entre el terme propi i el substitut o trop es dóna una relació de semblança (Aquil·les és com un lleó, un guerrer ferotge). El trop basat en aquest tipus de relació es denomina metàfora.

Un altre tipus de trop el constitueix el que presenten els versos següents:

En vano el mar fatiga
la vela portuguesa (…)
(Fray Luis de León, De la avaricia, vv. 1-2)

Aquí el terme ‘vela’ substitueix el terme propi ‘vaixell’ gràcies a la relació de contigüitat material (part per tot) que existeix entre ells. El trop basat en aquest altre tipus de relació es denomina sinècdoque.

Encara que els trops es puguin documentar àmpliament a la llengua literària, cal assenyalar que són un fenomen habitual i recurrent al llenguatge col·loquial; així, per exemple, les expressions tinc un Nokia (metonímia), toca a deu per cap (sinècdoque), aquest detectiu és un linx (metàfora), porta’t com un home (èmfasi), quan les granotes criïn pèl i ad Kalendas Graecas (perífrasis per ‘mai’).

Els exemples anteriors posen de manifest que l’ús del trop tot sovint persegueix un fi expressiu o estètic, però així mateix és freqüent que el trop obeeixi a raons eufèmiques. Així, l’expressió passar a millor vida també suposa un trop, una perífrasi, en substitució del terme propi ‘morir’, però en aquest cas la seva utilització busca especialment evitar el terme propi (vid. eufemisme). La substitució d’un terme tabú per un trop eufèmic es pot arribar a difondre àmpliament, i, amb això, a trivialitzar, en diversos tipus de discurs o en determinats grups socials; així, per exemple, en el llenguatge polític intervenció militar o danys col·laterals (perífrasi per ‘guerra’ i perífrasi metonímica per ‘mort de civils’).

D’altres vegades, els trops poden respondre a una necessitat més estricta; es tracta dels casos en què cal designar quelcom que manca de terme propi en el llenguatge habitual, per la qual cosa es recorre a un trop: el coll d’una ampolla, l’ull d’una agulla, el braç d’una cadira, la falda d’una muntanya. Aquests trops “necessaris”, idiomàtics i ja lexicalitzats, que majoritàriament són metàfores, reben el nom de catacresi.

Sigui quin sigui el tipus de trop i la finalitat de la seva utilització, la transferència de significat que es produeix en els trops és considerada per la preceptiva retòrica com a llicència, ja que transgredeix una de les virtuts que ha de tenir el discurs: la claredat o perspicuitas.

Això a part, en els estudis de retòrica la identificació i classificació dels tipus de trops ha variat substancialment, i els criteris utilitzats per aquest efecte no acaben de donar uns resultats del tot satisfactoris. Es pot assenyalar aquí, per simplificar i seguint bàsicament H. Lausberg, la distinció entre els trops que afecten las paraules aïllades i els que afecten els grups de paraules. Els primers tot sovint es distingeixen de les figures i, posat cas que se’ls consideri com a tals, hom els inclou entre les figures de dicció. Els segons són considerats com a figures de pensament. Atès que hi ha casos, la ironia i la sinècdoque entre d’altres, que queden inclosos en ambdós grups, resulta més adequat indicar aquí senzillament una relació de trops.

• metàfora
• metonímia
• sinècdoque
• perífrasi
• antonomàsia
• lítote
• ironia
• èmfasi
• hipèrbole
• al·legoria

Conceptes relacionats

Immutatio
Figura de dicció
Figura de pensament
Eufemisme
Tabú
Llicència
Perspicuitas
Catacresi
Metàfora
Metonímia
Sinècdoque
Perífrasi
Antonomàsia
Lítote
Ironia
Èmfasi
Hipèrbole
Al·legoria

Bibliografia bàsica

Azauste, A. - Casas, J. (1997), Manual de retórica española, Barcelona, Ariel.

Lausberg, H. (1968), Manual de retórica literaria, 3 vols., Madrid, Gredos (trad. de J. Pérez Riesco de l’original alemany Handbuch der literarischen Rhetorik, München, Max Hueber, 1960).

Lázaro Carreter, F. (3a ed) (1971), Diccionario de términos filológicos, Madrid, Gredos.

Marchese, A. - Forradellas, J. (1986), Diccionario de retórica, crítica y terminología literaria, Barcelona, Ariel (trad de J. Forradellas de l’original italià Dizionario di retorica e di stilistica, Milano, Mondadori, 1978).

Mayoral, J. A. (1994), Figuras Retóricas, Madrid, Síntesis.

Mortara Garavelli, B. (1991), Manual de retórica, Madrid, Cátedra (trad. de M. J. Vega de l’original italià Manuale di retorica, Milano, Bompiani, 1989).

Oriol Dauder, J. A. - Oriol i Giralt, J. (1995), Diccionari de figures retòriques i altres recursos expressius, Barcelona, Llibres de l'Índex.

Spang, K. (2005), Persuasión. Fundamentos de Retórica, Pamplona, Ediciones de la Universidad de Navarra.