En la primera part de la tesi, “Moviment obrer, canvi polític, social i cultural. Comissions Obreres a Catalunya, 1964-1978”, s’aborda el naixement de Comissions Obreres posant al descobert la debilitat de les formacions polítiques que no poden controlar l’entesa personal entre alguns dels seus membres que, saltant-se les limitacions imposades per les respectives formacions polítiques, posaran en marxa el nucli primigeni del nou moviment obrer després de la guerra civil, a Catalunya. Comissions Obreres iniciarà el seu camí marcada des de l’inici per una dualitat important. D’una banda, el moviment s’anirà estenent i ampliant a partir de les xarxes de relació que s’estableixen en els contactes que facilita la participació en el sindicat vertical i també en dels conflictes que van sorgint en les negociacions col•lectives d’empresa, ram o comarca. D’altra banda, el moviment s’organitzarà a través d’organismes coordinadors en els que s’apleguen els activistes polititzats que converteixen aquests organismes en centres de debats i disputes contínues, restant efectivitat a les activitats que s’hi emprenen. Així, Comissions Obreres es va estenent per tota la geografia industrial catalana en un sentit horitzontal, trobant dificultats d’articulació d’aquest pla amb un altre de vertical, de representació o coordinació unitària. Aquesta dificultat es traduirà en una debilitat estructural que llastrarà el moviment en els moments decisius de la fi del franquisme.

Des de ben aviat, el règim franquista comprendrà la potencialitat i el perill que li representa Comissions Obreres i per això abocarà tota la seva capacitat en reprimir i perseguir els seus activistes. El moviment obrer afrontarà les dificultats que la persecució del règim li ocasiona, minvant en alguns moments la seva incidència però resistint l’embat a llarg termini. Així, en la conjuntura que es produeix a la mort del dictador Franco, el moviment obrer haurà situat algunes de les premisses en què règim i oposició s’hauran de moure. En l’haver del moviment obrer representat per Comissions Obreres s’hi ha de comptar la pràctica desaparició del sindicat vertical i el fet de plantejar una elevada conflictivitat obrera que condicionarà definitivament els moviments del règim en acceptar finalment que no hi pot haver franquisme sense Franco.

Les fonts orals han estat una eina imprescindible per realitzar aquesta tesi i si en la primera part es mostren decisives per comprendre alguns episodis estudiats, en la segona part es converteixen en l’eix central dels temes abordats. Així, per exemple, lluny d’entendre que hi ha un trencament entre les generacions sindicalistes d’abans i després de la guerra, les fonts orals rebel•len la connexió entre uns i altres, a través de les relacions familiars i la trobada en l’espai fabril. Aquest nexe d’unió serà un referent per a les noves generacions d’activistes que, en algunes ocasions, actuaran com una restitució cap al passat. Alhora, les fonts orals ens permeten conèixer la profunda transformació personal i social que experimenten els activistes a través de la militància obrera, especialment per a les dones activistes que descobriran la perspectiva feminista des de la qual mirar el món. Per últim, les fonts orals descobreixen que les expectatives que els protagonistes es van crear arran de la importància i presència del moviment obrer en els darrers moments de la dictadura, sumat a una certa decepció provocada pel davallament del moviment obrer posterior a la transició, enfosqueixen per als propis protagonistes, la decisiva contribució del moviment obrer, i en particular Comissions Obreres, a la fi de la dictadura franquista.