Actualitat
Les imatges en ajuden a explicar històries des d’altres perspectives i subjectivitats. El doctor en Història i professor de la UB, Manel Risques, reflexiona sobre l’ús de la fotografia com a font històrica arran la publicació de “Catalunya, 1980-2015. Història en fotografies” (Enciclopèdia Catalana, 2018), feta juntament amb Andreu Mayayo, i que és la continuació d’un volum anterior que abraçava els anys 1900-1980. Som-hi:
Com va sorgir el projecte?
Aquest projecte va començar fa deu anys quan vaig plantejar-ho a Enciclopèdia catalana, amb qui ja havia treballat pel que fa a en la il·lustració de ‘’Història, Política, Societat i Cultura als Països Catalans” una obra en 13 volums, que va dirigir Borja de Riquer. En aquest treball vaig fer el projecte global d’il·lustració de l’obra que contemplava la incorporació de mapes, gràfics, dibuixos, obres d’art i fotografies. Actuaven com a complement, que aportava informació, al conjunt dels textos escrits.
Sempre m’ha interessat la il·lustració i l’ús de la fotografia per intentar explicar la història. Per això, després d’aquesta experiència, que va ser apassionant, vaig platejar-me de treballar específicament amb la fotografia com a font històrica. I vaig tenir la oportunitat de fer-ho més tard, quan Enciclopèdia Catalana va acceptar un projecte per a explicar la història del segle XX a través de la imatge. Això es va materialitzar en‘’Un segle d’Història de Catalunya en fotografies’’, una obra en 4 volums que vaig dirigir i que va sortir publicada entre 2010 i 2012. Poc després, va sorgir la idea de concentrar aquests quatre volums en un de sol. I aquest és el projecte que ens porta avui aquí. Vam començar amb un volum que aplega el període històric entre 1900 i 1980, i mesos després, vaig plantejar aquest segon ens porta des de 1980 fins al 2015.
Què t’aporta la fotografia com a font històrica?
Et situa davant d’un instant, un moment, una mirada subjectiva que es dóna a la realitat i que et permet introduir aquesta mirada. No pots explicar un fenomen solament a través d’una fotografia — seria insuficient — però sí que et serveix com a element per mostrar una altra dimensió explicativa dels fets que una font escrita no et dóna.
I com l’historiador fa front a la seva subjectivitat?
La subjectivitat de la fotografia et situa davant de com tu vols tractar-la. La feina de l’historiador és fer parlar les fonts i això és un element bàsic per a l’explicació històrica.
Aquí partim d’un llibre que presenta una visió de la Catalunya actual; s’estructura formalment en capítols, cadascun amb una curta entrada que en sintetitza el contingut, i cada capítol es distribueix en dobles pàgines temàtiques cadascuna amb un text i de dues o tres imatges. De forma que el text i les imatges dialoguen entre sí, i es complementen. Si treus les fotografies, allò què vols expressar queda mancat de la mateixa manera que si treus el text les fotografies emmudeixen. La fotografia ens serveix per remarcar un aspecte concret, posar èmfasi en una actitud, en un moment rellevant que pren el seu sentit en relació a les altres fotografies de la doble pàgina i al text; fins i tot per donar un to d’ironia.
Quines similituds i diferències hi ha entre el primer i el segon volum?
La diferència entre el primer i el segon és la cronologia i que el primer volum era dividit en quatre parts cronològiques. Cada part va ser elaborada per un historiador/a (Conxita Mir -1900/1931-, Ricard Vinyes -1931/1939, Carme Molinero-PereYsàs -1939-1969 i jo mateix (1969/1980). Un cop fixat el contingut jo vaig treballar cada part amb les fotografies, que feien més complex el relat i introduïen element nous i complementaris. El plantejava a cada autor, podien haver-hi canvis i, el resultat final derivava de l’acord entre ambdós.
Va sorgir alguna dificultat a l’hora de definir aquest segon volum?
Aquest llibre vaig plantejar-li a l’Andreu Mayayo, que el va acceptar. A partir d’aquí ell va fer una primera proposta d’index pel volum i vam estar un any discutint-lo de forma que el va anar reelaborant: és un volum especialment complicat per la seva cronologia (1980-2015) tan propera, per la proximitat dels fets. Finalment va quedar estructurat en dues parts: una més llarga del 1980 al 2003 — hi ha més estudis i producció— que ocupa dos terços del llibre. I la segona, del 2003 fins al 2015, ocupa solament un terç del llibre per la dificultat que té tractar aquesta època tan recent.
Com es planteja la segona part?
Comencem a l’entrada del segle XXI que coincideix amb l’impacte de l’11-S arreu del món, i l’acabament de l’era Pujol a Catalunya.
Entre 2007 i 2008, sota l’impacte de la crisi econòmica, es comencen a alterar moltes dinàmiques i actituds a Catalunya. Expliquem molt àmpliament la crisis, que per nosaltres era principalment de caràcter ideològic, ja que va potenciar un canvi de model de sistema econòmic i polític al món. Aquesta crisi econòmica té repercussions i uns grandíssims perjudicats, que generen una sèrie de respostes. Ni hauran dues de principals: la derivada del 15M que originarà el que serà el món, per dir-ho així, dels “comuns” i l’altra el procés independentista que si bé té altres components (i antecedents en anys anterios), i es veurà molt potenciat per aquest període.
I per què solament fins a 2015?
Entraríem en un període massa recent on es desenvolupa el procés i amb el perill d’acabar fent una crònica periodística. Em sento incapaç de fer una interpretació de tot el que està passant actualment. Crec que arribar fins al 2015 ja té el seu valor perquè hi ha pocs llibres que expliquin la història de Catalunya fins aquest any. És mèrit fonamental de l’Andreu Mayayo, que n’ha fet un relat molt sòlid, ben vertebrat i fonamentat. Un relat que expliquem, de forma novedosa, a través de la complementariat de la paraula escrita i la fotografia.
A qui recomanaries aquest llibre?
A tothom — entre riures— l’avantatge d’un llibre així és que pot tenir un públic molt ampli perquè a través de la imatge és més fàcil entrar a la història per alguns. Fins a gent que li agrada molt la història i poden veure-la explicada d’una altra manera. És un llibre amb un preu elevat perquè l’edició és de molta qualitat, està molt cuidada, tant en contingut com material, i és pràcticament de col·leccionista seguint la línia d’Enciclopèdia Catalana. Una editorial que actualment solament treballa en productes molt especialitzats i elaborats, fent del llibre un objecte de valor en ell mateix. I, a més del preu, el llibre també té un altra inconvenient: que no es troba a llibreries, sinó que es ven mitjançant un mètode de subscripció. És molt clandestí però és un llibre molt singular, molt exclusiu. M’encantaria fer una edició més assequible però això ja no està a les meves mans.
