Aquesta investigació és una aproximació a les identitats col·lectives de classe (obrera), gènere i generació a partir dels discursos sobre el treball, les masculinitats i feminitats i sobre la joventut des de la meitat de segle XX fins als passats anys vuitanta. Les perifèries urbanes d’algunes de les grans ciutats de l’Europa meridional, entre 1950 i 1990, constitueixen un espai adequat per a aquest tipus d’anàlisi sobre la construcció d’identitats col·lectives i les seves representacions socials. Ordenar la investigació tenint com a principals categories analítiques la ciutat, la classe, el gènere i la generació situa aquest treball en l’àmbit multidisciplinari i l’inscriu en el marc de la història, la sociologia i la geografia urbanes (HARVEY, 2003; WACQUANT, 2008 ; Oyón, 2003), de la història sociocultural sobre la classe obrera (Eley, 2008; BABIANO, 2012), dels estudis de gènere (SCOTT, 1986; ROSE, 2012; NASH, 2014) i, finalment, la posa en contacte amb les perspectives pròpies dels estudis sobre joventut i generació realitzats des del camp de l’antropologia, la sociologia i els estudis culturals (MARTÍN CRIADO, 1998; FEIXA, 1991; HALL & JEFFERSON, 2006). Aquesta també és una investigació d’història comparada (BURKE, 1996), per a la qual s’ha adoptat un enfocament diacrònic. Un dels seus objectius és proposar un model per a l’estudi dels processos de construcció de les “ciutats perifèriques” a la península Ibèrica i durant un període temporal de gairebé mig segle. Les àrees metropolitanes escollides per dur a terme la investigació han estat Barcelona i Madrid, incorporant a posteriori per a la comparació la ciutat de Porto. Amb el canvi de segle es va produir la dissolució de la ciutat popular i interclassista per donar pas a la ciutat proletària en els països europeus. No obstant això, tant en el cas espanyol com portuguès, aquest procés de fallida de la ciutat popular tindrà lloc sota les dues dictadures contemporànies més longeves de l’Europa occidental. Durant aquesta etapa apareixerà la imatge d’una peculiar “ciutat proletària” associada a la “ciutat perifèrica” constituïda per nous barris suburbials, construïda en les primeres corones urbanes de les grans ciutats. Aquest estudi, en primer lloc, identifica i analitza des de la seva dimensió cultural els valors masculinitzats de la classe obrera industrial per preguntar-se sobre com van evolucionar i es van relacionar els arquetips de classe, gènere i generació a l’interior d’aquestes comunitats urbanes. En segon lloc, examina les tensions i fractures socials que sorgeixen de les pràctiques socials en els barris. En tercer lloc, analitza com la perifèria de la ciutat va ser representada com “vermella”, mobilitzada, antifranquista i revolucionària enfront de la gran ciutat, centre de poder, conservadora, burgesa i mesocràtica, i com, a partir de finals dels anys setanta , aquest model de ciutat identificada amb els “cinturons vermells” entrarà en crisi. El repertori de fonts documentals utilitzades inclou fonts primàries d’arxiu (informes i expedients de planejament urbanístic municipal; guies urbanes; moviments socials i polítics antifranquistes), fonts hemerogràfiques (premsa oficial i premsa clandestina) i fonts orals (col·leccions de diferents arxius i creació de fonts orals pròpies), a les quals se sumen fonts literàries (novel·les i radionovel·les populars), filmogràfiques i musicals. Aquesta naturalesa plural de les fonts és la més adequada per abordar un estudi sociocultural sobre l’objecte d’estudi escollit.
