L’objecte d’estudi de la present tesis doctoral són els grups marxistes a Espanya que es van oposar a la política estalinista i a la vegada van mantenir un programa de transformació social que implicava, per tant, la negativa als pactes amb la burgesia, quina forma típica durant els anys 30 va ser el Front Popular. La perspectiva internacionalista d’aquests grups va fer que tots tinguessin un vincle amb un corrent internacional i que, de fet, a partir del 1936 tots fossin iniciats a Espanya per militants estrangers i no autòctons. Aquests grups s’estructuren en tres grans blocs: els seguidors de les tesis de Trotsky (trotskistes, fossin oficials o dissidents), els grups quartainternacionalistes que havien trencat amb el trotskisme, i els seguidors de les tesis d’Amadeo Bordiga (per tant, bordiguistes). En quant el període cronològic, l’estudi va des de finals del 1933 fins a l’estiu del 1937, és a dir, des del començament del procés que menà a la desaparició de la Izquierda Comunista Española (I.C.E.) (secció espanyola de la Lliga Comunista Internacional (L.C.I.), seguidora de les tesis de Trotsky), fins a la repressió de l’estiu del 1937, que va significar el final del període de treball obert a Espanya dels grups marxistes a l’esquerra del P.C.E.-P.S.U.C. L’objectiu de la tesi, per tant, és exposar, analitzar i valorar la presència dels grups revolucionaris marxistes a Espanya en el període delimitat, la seva incidència en aquell moment històric, i la coherència de les seves propostes polítiques amb els seus propis pressupòsits teòrics.
