Tesis Doctorals
2012-2013

Política d’ordre públic i repressió durant la restauració (1875-1898)

Autor: MONSÓ DILLA, Jordi

Director: Dr. Manel Risques Corbella, professor titular

Universitat de Barcelona, 2012

El règim de la Restauració (1875-1898) no va ser pas, com en ocasions s’ha afirmat, un període de pau, estabilitat i consens social. El seu caràcter oligàrquic i no democràtic, la seva voluntat de marginar del sistema les forces polítiques dissidents (carlins i republicans), i la voluntat de no atendre les aspiracions de les classes subordinades, es va traduir en una multiplicació dels conflictes i dels desordres públics, l’anàlisi dels quals ha estat un dels principals eixos del meu treball. Altre eix important ha estat l’anàlisi de la resposta governamental davant aquests conflictes, constatant-se que aquesta es va dur a terme tant a través de pràctiques extremes de control social, com a través d’una política d’ordre públic dirigida a reprimir violentament qualsevol acció contraria al règim. Aquesta repressió es va veure emparada per tot un arsenal legal que li va donar cobertura i va pretendre legitimar les accions de les forces d’ordre, permetent pràctiques com la suspensió abusiva de les garanties constitucionals o la declaració directa de l’estat de guerra. Davant la multiplicació dels conflictes no es va optar per un model de seguretat basat en unes forces d’ordre públic de caire civil, sinó que es va optar per un model de seguretat militaritzat, situació gens aliena al fet que l’Exèrcit mostrés en tot moment la intenció de mantenir la seva preeminència com a garant de l’ordre públic, tal i com venia succeint amb anterioritat al període restauracionista, i certificant, en definitiva, que les suposades pretensions civilistes de la Restauració no van ser més que un miratge que la realitat va acabar diluint. L’opció pel militarisme quedaria palesada en la decisió que l’Exèrcit i la Guàrdia Civil, un cos militaritzat, fossin els principals agents de la repressió, emprant sovint una violència indiscriminada davant de qualsevol revolta, aldarull, motí, protesta o vaga, amb actuacions no sempre legítimes i, en ocasions, il•legals, posant també en evidència la manca d’accions preventives i dissuasòries eficaces. Aquesta militarització de la política de l’ordre públic es va intensificar durant l’última dècada del període davant l’augment de les demandes més organitzades de les classes subordinades, a través de vagues, revoltes, mítings polítics, l’esclat d’artefactes contra interessos patronals i mobilitzacions com les del Primer de Maig, fins arribar a la màxima expressió del conflicte contra l’Estat i les oligarquies dominants amb fenòmens com el terrorisme anarquista de la propaganda pel fet. Atemptats com el patit pel general Martínez Campos, el del teatre del Liceu barceloní i el de Canvis Nous van tenir la seva resposta més contundent en l’elaboració de lleis especials contra l’anarquisme, que certificaven la militarització de l’ordre públic i el predomini de la jurisdicció militar sobre l’ordinària. A més, van proliferar les actuacions governamentals fora de la legalitat, com les detencions indiscriminades, l’aplicació de tortures als detinguts i els judicis sense garanties, com el tristament famós procés de Montjuïc, contestat, per una banda, amb una intensa campanya de denúncies de les tortures patides pels processats i, d’altra banda, amb l’assassinat del president Cánovas del Castillo.