S’aprova la primera Estratègia Nacional sobre Addiccions que inclou actuacions davant de l’addicció a les noves tecnologies i al joc

El Govern d’Espanya ha aprovat avui en Consell de Ministres, a proposta de la ministra Dolors Montserrat, la primera Estratègia Nacional sobre Addiccions 2017-2024.

Estrategia_Nacional_Adicciones_2017-2024

 

Una Estratègia que, com ha explicat la ministra, va dirigida “a les persones, les famílies i el conjunt de la societat contribuint a construir una societat més saludable, informada i segura”.

Aquesta Estratègia prioritzarà les seves actuacions en els menors, en la seva prevenció i protecció; a les dones ja que el seu tractament sol retardar-se a l’afrontar més dificultats i trobar-se amb més barreres en l’accés a l’atenció, i en els majors de 64 anys, consumidors crònics de l’època dels 80 i 90, amb l’objectiu de conèixer les seves actuals necessitats i contribuir a la seva plena integració.

Una de les principals novetats ha estat la introducció d’actuacions davant de les anomenades “addiccions sense substància”, com són les noves tecnologies, el joc així com els videojocs. Amb aquest canvi, Espanya s’uneix al “top ten” dels països que incorporen totes les addiccions en una única Estratègia. En aquest sentit, la ministra ha afegit que “el nostre país és pioner en el tractament i abordatge de les addiccions i té un ampli reconeixement internacional”.

Al nostre país, el 18% de la població d’adolescents i joves de 14 a 18 anys fa servir de manera abusiva les tecnologies, i un 44,8% de les persones amb problemes de joc ha jugat abans dels 18.

Per això s’han inclòs accions d’atenció integral i coordinada, així com de prevenció per limitar els menors el seu accés a determinades conductes o augmentar la seva percepció de risc davant de conductes com el joc. “Davant d’aquestes noves addiccions, l’èxit per superar-les no està en abandonar el seu ús, sinó en aprendre a utilitzar-les de manera no perjudicial”.

Quant als consums per part dels menors d’edat i els joves, l’Estratègia prioritzarà els efectes sobre la salut del consum d’alcohol especialment dels menors. Disminuir el consum d’alcohol per part dels menors i retardar la seva edat d’inici, continua sent un dels majors reptes; un 31,9% dels estudiants d’ensenyaments secundaris de 14 a 18 anys realitza un consum de risc d’alcohol en cap de setmana. A Espanya, gairebé el 80% dels joves han consumit alcohol abans dels 18 anys. L’alcohol és la substància que produeix més efectes negatius tant sobre el que el consumeix com sobre tercers, de totes les substàncies que poden generar addicció.

A més, es farà èmfasi en la millora de l’accés al tractament de la dona, que se sol retardar al trobar-se amb més barreres en l’accés a l’atenció i incorporació social, especialment en dones amb responsabilitats familiars en situació de consum. Així mateix, s’impulsarà la formació dels professionals en l’enfocament de gènere i es prioritzarà l’existència de personal format en la matèria de gènere en els dispositius d’atenció. També es treballarà amb més profunditat en el consum i l’addicció als hipnosedants, les úniques substàncies que a Espanya presenten una prevalença major en dones que en homes.

Segons les últimes dades publicades pel Pla Nacional sobre Drogues, de les 3.732.000 persones que van consumir hipnosedants el 2015, el 65% eren dones. Un 3% d’aquestes dones van tenir un consum problemàtic. El consum d’hipnosedants és l’únic amb una prevalença de consum més gran en dones que en homes. En moltes ocasions, el consum es considera “normalitzat”, en altres s’oculta i en altres està lligat al desconeixement.

També per primer cop es va a posar el focus en els majors de 64 anys, consumidors crònics de l’època dels 80 i 90 amb l’objectiu de conèixer les seves actuals necessitats i contribuir a la seva plena integració.

La nova Estratègia s’ha elaborat amb un alt grau de participació que ha implicat a més de 400 organitzacions i experts i ha estat aprovada amb el consens de totes les instàncies que formen part del Pla Nacional sobre Drogues: (Administració General de l’Estat, Comunitats Autònomes , municipis, organitzacions no governamentals, societats científiques, centres de recerca i experts del sector, entre d’altres). Finalment, respecte al pressupost global per a tot el període de durada de l’Estratègia Nacional sobre Drogues, pel que fa a l’Administració General de l’Estat, ha explicat que serà de 1016363333,28 €, aproximadament un 24% correspon a pressupost de l’ propi Fons de béns decomissats per tràfic il·lícit de drogues i altres delictes relacionats.

Descargar document

L’OMS ha inclòs el “trastorn per videojocs” al CIE-11

El “trastorn per videojocs” es troba present en l’esborrany de la propera edició de la Classificació Internacional de Malalties (CIE-11) publicat al seu web. Tot i les crítiques rebudes, tot apunta que l’OMS inclourà aquest trastorn en la nova classificació.

adiccion videojuegos

Va ser a principis de 2017 quan es va saber que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) valorava incloure el trastorn per videojocs com a malaltia mental. Tot i les crítiques rebudes per molts experts, en els primers dies d’aquest any 2018, l’OMS ha publicat a la seva pàgina web l’esborrany de la propera edició de la Classificació Internacional de Malalties (CIE-11), en què finalment ha decidit incloure el “trastorn per videojocs” ( “Gaming disorder“), que es refereix a l’ús de jocs digitals o videojocs, ja sigui mitjançant connexió a Internet o sense.

Dins de l’epígraf de “trastorns deguts a comportaments addictius”, l’OMS ha inclòs aquesta categoria diagnòstica que es caracteritza per un patró de comportament de joc “continu o recurrent” vinculat a tres condicions negatives provocades pel mal ús dels jocs digitals:

  • 1) La manca de control de la conducta de joc quant a l’inici, freqüència, intensitat, durada, finalització i context en què es juga.
  • 2) L’augment de la prioritat que s’atorga als jocs davant d’altres interessos vitals i activitats diàries.
  • 3) El manteniment o escalada de la conducta tot i tenir consciència de les conseqüències negatives.

Segons aquesta organització, tot i que la majoria de persones que juguen videojocs no pateix cap trastorn, es considera que es dóna un trastorn per videojocs quan el patró de comportament és tan greu com per causar un deteriorament significatiu en les àrees de funcionament personal, familiar, social , educatiu, ocupacional o altres àrees importants.


Aquest esborrany afirma que la simptomatologia s’ha de donar almenys durant 12 mesos perquè s’assigni el diagnòstic, encara que si es compleixen tots els requisits i els símptomes són greus, pot escurçar la durada requerida.


Tot i que no hi ha dubte que, en ocasions, es donen comportaments problemàtics al voltant del joc, algunes veus dubten que puguem parlar d’un nou trastorn. Segons argumenten alguns experts, la base científica en què es basa aquesta categoria diagnòstica és de baixa qualitat; no hi ha consens pel que fa a la simptomatologia i la definició es basa massa en l’ús de substàncies i els criteris del joc.

En un article sobre aquest tema, signat per professionals de tot el món, Scholars ‘open debat paper on the World Health Organization, ICD-11 Gaming Disorder proposal, es considera que és prematur parlar d’un diagnòstic formal, i que el seu ús pot tenir algunes conseqüències nocives a nivell mèdic, científic, social, de salut pública i dels drets humans. Per exemple, afirmen que es poden donar molts falsos positius, o que pot afectar l’objectivitat de les futures investigacions, provocant un caràcter confirmatori en les mateixes.

El 2013 ja es va generar un debat semblant, quan va sortir a la llum l’última versió del Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals (DSM-5), per la polèmica al voltant de l’escassa validesa de les categories diagnòstiques, l’excessiu protagonisme de la medicalització dels trastorns mentals o l’escassa utilitat del sistema classificatori. Serà el maig d’aquest any, quan puguem veure la versió definitiva del CIE-11 i es veurà la decisió final de l’equip d’experts de l’OMS.


Es pot consultar l’esborrany complet del CIE-11 en el següent enllaç:

ICD-11 Beta Draft


Font original: http://www.infocop.es

L’OMS assegura que el consum de drogues causa mig milió de morts anuals

Molts països estan experimentant una crisi d’emergència sanitària a causa de les morts per sobredosi, segons la directora de l’OMS. Margaret Chan ha demanat davant la Comissió de Narcòtics que s’abordi el consum com un problema de salut pública i no amb mesures penals. Iran i la Xina contemplen càstigs que poden fins i tot arribar a la pena de mort.

 

oms

 

La directora general de l’Organització Mundial de la Salut, Margaret Chan, ha alertat a Viena que les drogues causen al voltant de mig milió de morts anuals i que, en alguns aspectes, la situació ha empitjorat en els últims anys.

L’OMS estima que el consum de drogues és responsable de prop de mig milió de morts cada any. Però aquesta xifra només representa una petita part del dany causat pel problema mundial de les drogues “, va dir Chan durant la seva intervenció davant la Comissió de Narcòtics de l’ONU, que es reuneix a Viena.

Aquesta xifra contrasta amb la que ofereix l’Oficina de Nacions Unides contra la Droga i el Delicte (ONUDD), que l’any passat va estimar que les morts a causa del consum de drogues eren de poc més de 200.000 persones.

“En alguns aspectes, la situació està empitjorant i no millorant. Molts països estan experimentant una crisi d’emergència sanitària a causa de les morts per sobredosi “, ha afegit la directora de l’OMS.

Chan no va donar més detalls sobre aquesta dada, però un recent informe de la Junta Internacional de Fiscalització d’Estupefaents (JIFE) indicava que als EUA gairebé es van duplicar les morts per sobredosi entre 2013 i 2014, quan en aquest últim any es van registrar més de 47.000 morts per aquesta causa.

La directora de l’OMS va demanar davant els 53 països de la Comissió que s’abordi el consum de drogues com un problema de salut pública i no amb mesures penals.

Entre els països de la Comissió es troben Iran i la Xina, països amb càstigs severs per al consum de drogues i el narcotràfic, que poden fins i tot arribar a la pena de mort. “Ens agradaria veure a més consumidors de drogues atesos pel sistema sanitari en lloc de processats pels tribunals“, va demanar Chan.

“El principal objectiu del control de drogues és salvar vides” i reduir “els danys socials” aparellats al seu consum, ha recordat. “Gairebé tots en aquesta sala coneixeran o sabran de pares que tenen un fill amb problemes de drogues. Aquests pares volen que el seu fill rebi un tractament, no el volen a la presó “, va demanar.

Chan també va defensar les conegudes com a polítiques de reducció de danys que consisteixen, entre altres coses, en programes de tractament substitutiu amb metadona i que en països com l’Iran o Rússia estan prohibits.

“Les polítiques sobre drogues han d’estar basades en evidències i no en emocions o ideologies”, ha conclòs.

Nota: article original publicat a http://www.20minutos.es

Informe de l’Observatori Europeu sobre tractament de trastorns per cànnabis: la teràpia conductual cognitiva, la teràpia familiar multidimensional i l’estimulació motivacional semblen funcionar

Un grup d’investigadors ha produït, per encàrrec de l’Observatori Europeu sobre Drogues i Toxicomanies (OEDT, EMCDDA en anglès) un interessantíssim informe sobre el tractament dels trastorns relacionats amb el cànnabis a Europa.

 

cannabis tractament

 

L’informe inclou un anàlisi de les modalitats de tractament, una extensa presentació d’estudis, meta anàlisi i revisions de diversos enfocaments psicosocials de tractament en diverses condicions, i estudia també la disponibilitat de tractaments en els diferents països en funció de les necessitats existents.

Des de l’òptica dels professionals de llengua espanyola que intervenen en drogodependències i que probablement no tindran majoritàriament accés a l’informe, disponible actualment només en anglès, així com la de tots aquells que habitualment no disposen de temps per a la seva lectura o trobarien probablement molt complexa part de l’exposició metodològic-científica utilitzada, ens ha semblat molt important difondre les seves troballes i intentar comprometre’ns en la millora de la nostra pràctica mitjançant la sempre difícil aposta de formular recomanacions. L’estudi complet té 71 pàgines i pot descarregar de la pàgina web de l’OEDT, o també seguint aquest vincle:

http://www.emcdda.europa.eu/publications/insights/2015/treatment-of-cannabis-related-disorders

Després del nostre anàlisi i recomanacions, ens ha semblat important facilitar en la mesura del possible l’accés al document original, per al que hem traduït també el seu resum executiu i les seves conclusions finals o discussió, accessibles aquí. El capítol que tracta sobre l’efectivitat de les intervencions ens ha semblat que, més que traduir-lo, es prestava més a un resum informatiu que intentarem dur a terme més avall.

Anem doncs a el més difícil: la transferència del coneixement a la pràctica clínica. Què sembla més important retenir d’aquest estudi? Quins canvis o millores hem d’introduir a partir de les reflexions d’aquest informe?

Transferir els coneixements derivats de la investigació per millorar la pràctica clínica és sempre complex, i en aquest cas ho resulta encara més, ja que no estem parlant de l’abordatge d’un problema precís, sinó d’una varietat de condicions definides com a problemàtiques en poblacions molt diverses . Bàsicament, podríem diferenciar l’ús conflictiu del cànnabis per part d’adolescents o joves, en què part del conflicte pot en moltes ocasions atribuir-se a la reacció familiar o social, del trastorn consolidat per dependència del cànnabis que pot observar-se més freqüentment entre joves i adults, ja sigui com a trastorn primari o concomitant amb altres dependències de drogues de rellevància encara més gran (alcohol, cocaïna, heroïna). Finalment, trobem la presentació de casos de patologia dual i, com a dificultat afegida, la gran dificultat de definir de forma precisa i aplicable als procediments terapèutics utilitzats, especialment els de tipus psicosocial.

En l’informe esmentat de l’Observatori Europeu, Els enfocaments psicosocials utilitzats per tractar problemes relacionats amb el cànnabis que han estat identificats són:

  • L’atenció assertiva continuada
  • La teràpia familiar conductual
  • La teràpia familiar estratègica breu
  • La teràpia cognitiu conductual
  • El maneig de contingències
  • El counseling sobre drogues
  • La teràpia familiar funcional
  • La teràpia familiar multidimensional
  • L’entrevista motivacional i la teràpia d’estimulació motivacional
  • El feedback educatiu
  • L’atenció al procés familiar
  • La teràpia multisistèmica
  • La teràpia estructural d’ecosistemes

El nivell de precisió en la definició d’aquests enfocaments terapèutics psicosocials és variable, i la llista probablement no seria completa, ja que trobaríem a faltar enfocaments particulars o residuals utilitzats en alguns països. A més, dins de cada un d’aquests enfocaments la intensitat dels tractaments pot també variar enormement, i així, per exemple, algunes intervencions avaluades d’entrevista motivacional (EM) es limiten a una o dues entrevistes per client, mentre que en altres casos es produeixen processos molt més llargs.

Sorprenentment, si es té en compte la seva popularitat, els estudis que examinen l’eficàcia de les intervencions basades en la família sobre l’ús del cànnabis són bastant escasses.

No obstant això, els pocs estudis existents suggereixen que aquestes intervencions són efectives per tractar els trastorns relacionats amb el cànnabis entre els adolescents. Els resultats comparatius són de moment poc concloents, ja que en alguns casos la teràpia familiar multidimensional (TFMD) sembla igualment efectiva que la teràpia conductual cognitiva (TCC) combinada amb la teràpia d’estimulació motivacional (TEM); en altres casos la teràpia familiar multidimensional sembla superior, i en altres casos inferior en els seus resultats a la combinació abans esmentada.

Per tant, un enfocament prudent a falta d’una anàlisi de major profunditat dels elements diferencials dels estudis existents semblaria intentar combinar els tres enfocaments esmentats.

Algunes dades suggereixen que la teràpia familiar seria més eficaç per augmentar la retenció i per als casos d’ús problemàtic sense dependència, generalment entre adolescents, mentre que la combinació de TCC i EM / TEM i amb maneig de contingències seria més eficaç per obtenir objectius duradors de canvi en els comportaments de risc, especialment entre els que presenten un trastorn per ús de cànnabis ben establert i entre els adults. Tant els resultats obtinguts en aquest estudi respecte de les intervencions individuals, com la revisió Cochrane existent sobre el tractament dels problemes vinculats al consum de cànnabis donen suport a aquesta visió. Els estudis sobre la intervenció en casos de patologia dual mostren que resulta més llarg i costós obtenir efectes en aquests casos, semblant de la mateixa manera la combinació de TCC amb EM / TEM la millor opció possible.

Per tant i, repetim, a falta d’una anàlisi més profunda i detallat dels estudis existents, especialment d’aquells amb més qualitat metodològica i més aplicables al nostre medi, així com d’una investigació futura que llanci major llum sobre els dubtes que persisteixen, proposem com a recomanacions de transferència del coneixement a la pràctica les següents:

1) Les intervencions dirigides a enfrontar els problemes vinculats al consum de cànnabis, ja sigui de forma específica o en el context de programes de tractament més amplis, d’incloure en tots els casos els elements de les teràpies que han mostrat la major eficàcia fins al moment, a saber la teràpia familiar multidimensional, la teràpia conductual cognitiva, i l’entrevista motivacional – teràpia d’estimulació motivacional. Altres enfocaments que mostren resultats mixtos i s’haurien d’utilitzar amb prudència serien la teràpia familiar estratègica breu i el maneig de contingències. Sobre la base de l’evidència disponible, sembla professionalment inapropiat utilitzar altres enfocaments terapèutics, excepte en tot cas de forma coadjuvant i intentant verificar els seus efectes.

2) Probablement sigui el més adequat disposar almenys de tres modalitats d’intervenció diferenciades:

  • una dirigida a adolescents o joves amb consum conflictiu però sense criteris de dependència, que hauria de basar-se en la teràpia familiar multidimensional i incorporar elements de TCCC i EM / TEM.
  • una altra dirigida a joves o adults amb dependència del cànnabis, i més rarament a adolescents, basada en la combinació de TCC i EM / TEM amb maneig de contingències, i que incorpori quan sigui possible elements de teràpia familiar multidimensional (TFMD).
  • I una tercera dirigida a joves o adults que presenten dependència a altres drogues com a patologia primària, o bé patologia dual, que hauria d’incloure els mateixos components que en el cas anterior, afegint els específics de l’abordatge d’altres substàncies o de la patologia mental de la què es tracti, així com una major intensitat i perseverança.

Òbviament, poden generar altres modalitats o categories, però aquestes ens han semblat les més rellevants.

Autors:

  • Laura Sangüesa, Psicòloga, màster en drogodependències, directora del Servei d’Atenció Psicosocial de la Fundació Salut i Comunitat. Barcelona
  • Xavier Ferrer, Doctor en psicologia, director tècnic de la Fundació Salut i Comunitat. Director del Màster d’especialització en Drogodependències. Universitat de Barcelona.

Informe mundial sobre les drogues 2016

L’Informe Mundial sobre les Drogues 2016 es publica després d’un moment històric en la política mundial en matèria de drogues, el període extraordinari de sessions de l’Assemblea General sobre el problema mundial de les drogues.

 

informe drogas mundial 2016

 

En el capítol I es presenta un panorama general de l’oferta i la demanda d’opiacis, cocaïna, cànnabis, estimulants de tipus amfetamínic i noves substàncies psicoactives, així com els seus efectes en la salut. També s’examinen les dades científiques disponibles sobre el policonsum de drogues, la demanda de tractament per problemes d’abús de cànnabis i l’evolució de la situació en algunes parts del món després d’haver-legalitzat el consum de cànnabis amb fins recreatius.

El capítol II se centra, des de la perspectiva dels Objectius de Desenvolupament Sostenible, en els mecanismes de la interacció entre el problema mundial de les drogues i el desenvolupament sostenible en tots els seus aspectes.

Enllaç al document en pdf