Entrades

Prevenció universal de l’abús de drogues: ¿una hipérbole?

Article que proposa una reflexió sobre el descens de la participació d’adolescents en edat escolar en els coneguts com a programes de prevenció universal, rescatat del Blog “Notes sobre drogues, salut i inclusió social” del psicòleg social Juan Carlos Melero (màster en drogodependències per la Universitat de Deusto), qui es defineix a si mateix com a “… -persona inquieta, mitjanament culta i amb una bona dosi de sensibilitat social.- … – psicòleg social inspirat per la psicoanàlisi, el pensament sistèmic i la sociologia crítica. Un eclèctic, en definitiva.

PREVENCIÓ UNIVERSAL L’ABÚS DE DROGUES: ¿UNA HIPÉRBOLE?

Del conjunt d’actuacions que integren una política pública sobre drogues, anomenem prevenció universal a la que es dirigeix ​​al conjunt de la població, sense distincions relatives a factors de risc més o menys evidents. Part d’una presumpció raonable: donat que més aviat que tard qualsevol adolescent haurà de decidir com es relaciona amb les drogues, millor que decideixi de forma intel·ligent. Què vol dir això? Per mi intel·ligent vol dir: informada, autònoma i responsable. Informada en el sentit de disposar d’un saber objectiu que li permeti imaginar el que pot esperar del consum de les substàncies habituals en el seu entorn, sense menysprear els riscos que puguin derivar-se en funció de variables com l’edat, les barreges, les conductes realitzades sota els efectes de les drogues, etc. Autònoma en el sentit que, tot i la rellevància del grup a aquesta edat (i d’altres, depenent de la cultura), pugui adoptar i mantenir postures personals. Responsable en el sentit a què fa referència al kantià “imperatiu categòric”.

ÉS UNIVERSAL LA PREVENCIÓ INIVERSAL?

Suposem ara que estem en condicions de mesurar quin percentatge de l’alumnat espanyol participa en programes de prevenció universal. Que és molt suposar? D’acord, però fem un esforç d’imaginació. Primer caldrà consensuar què entenem per “participar en un programa de prevenció universal”. Potser podríem convenir que s’ha pres part en un programa de prevenció si es donen, com a mínim, aquestes circumstàncies:

  • durant almenys un curs escolar,
  • s’ha participat en les activitats de tall interactiu,
  • d’un programa basat en l‘evidència,
  • que ha mostrat resultats positius en avaluacions rigoroses.

¿D’acord? Bé, doncs aquí va la pregunta: ¿quin percentatge de l’alumnat espanyol ha participat durant l’últim curs escolar acabat (2014-15) en prevenció universal entesa d’acord amb els criteris assenyalats? Amb certesa, no ho sap ningú. Vegem, per tant, què diu l’última memòria publicada per la Delegació del Govern per al Pla Nacional sobre Drogues (DGPNSD) que pretén recollir dades globals. Segons aquesta memòria, corresponent a 2013, van participar en algun dels “programes estructurats” de prevenció (dels que la pròpia memòria diu que hi ha “més de 100”) 800.853 escolars, la xifra més baixa des de 2008, any en què la participació va ascendir a 1.600.821. Quin percentatge representa aquesta dada sobre el total? Vegem què diu l’Institut Nacional d’Estadística. Segons el Ministeri d’Educació, l’alumnat espanyol d’educació obligatòria (Infantil, EPO i ESO) és de 6.616.736 persones. Per tant, d’acord amb les dades publicades per la DGPNSD, el 2013 van participar en programes de prevenció universal el 12% de la població espanyola escolaritzada. Sense entrar a valorar la qualitat d’aquesta participació, sobre la qual no hi ha dades, sembla sens dubte un percentatge escàs.

Si partim de la premissa que aquest moment de la prevenció ha de ser universal i en la pràctica només arriba al 12%, com a molt i en condicions qualitativament impossibles d’analitzar. Si, a més, els que participen no ho fan causa d’una altra raó que la motivació dels equips tècnics responsables i el professorat, alguna situació relacionada amb les drogues viscuda al centre o la pura casualitat, el panorama no és molt encoratjador.

Una última pregunta: ¿això té solució?

Font: Bloc “Notes sobre drogues, salut i inclusió social” del psicòleg social Joan Carles Melero