Buscar

María-Milagros Rivera Garretas. La llengua materna.

María-Milagros Rivera Garretas.
La llengua materna.

La llegua materna, de María-Milagros Rivera Garretas 1

La llengua materna és la llengua que parlem, la que aprenem de la mare —o de qui estigui al seu lloc, si ella falta— en la primeríssima infantesa, quan amb moltíssima paciència i, generalment, amb molt d’amor, ens ensenya a parlar. Quan aprenem a parlar aprenem el món, que se’ns va apareixent als nostres ulls tal com anem aprenent a anomenar les relacions, les sensacions i les coses. La llengua materna és la llengua de la confiança perquè ens garanteix, per a tota la nostra existència, la coincidència entre les paraules i les coses, una coincidència que és necessària per viure. És també allò que ens humanitza, ja que la criatura humana és un ésser simbòlic, o sigui, un ésser que parla, un ésser que coneix l’orde simbòlic, que és una manera d’anomenar avui en dia la llengua materna. Per aquest fet estimem la nostra llengua i ens resistim perseverantment que, per motius històrics no desitjats, pugui empobrir-se, degradar-se o desaparèixer. Perquè la llengua viu de ser parlada.

És, alhora, difícil i fascinant arribar a saber quan es va convertir el català en llengua materna. Com passa en qualsevol altra llengua, és difícil dilucidar quan les mares varen començar, en el que avui anomenen els Comtats catalans, a ensenyar a parlar a les seves filles i fills en una llengua que avui puguem reconèixer com a catalana, és a dir, amb un vocabulari i una sintaxi que a aquells que encara parlaven llatí els resultés estranya, i a la vegada, paradoxalment familiar. És difícil perquè aquesta decisió de les mares —una decisió que pot canviar, en poques generacions, la faç de la terra, com ho canvia també la decisió sobre el nombre de filles i fills que les dones vulguem tenir— és una decisió molt personal i íntima tot i que, com acabo de dir, sigui també immediatament política.

El que sí que sabem és que al principi del segle IX el català, com les altres llengües romàniques o neollatines, era una llengua materna. Així ho documenta una clàusula del Concili de Tours de l’any 813 que disposa que es deixés de parlar sempre en llatí a les esglésies perquè la gent no comprenia res del que s’hi deia. I ho diu aconsellant que es tradueixi a la llengua romànica camperola (transferre in rusticam Romanam linguam).

Sabem també, tot i que amb una seguretat relativa (relativa als resultats d’altres investigacions i interpretacions que es puguin fer) que el llatí va deixar de ser llengua materna al segle VII a l’Europa romanitzada, que és allà on el parlava també la gent, no només els seus governants. Això va ser així encara que el llatí continués essent la llengua escrita durant segles, perquè el pas de posar per escrit la llengua materna —que comença sempre com una llengua parlada— és un pas difícil. Amb freqüència, foren les mateixes dones les que es decidiren a fer-lo, com és el cas de les trobairitz o trobadores al segle XII amb la llengua d’Oc —molt propera al català—, per parlar de l’amor, o les místiques beguines del segle XII —el 7 de febrer del 1127 va morir la beguina austríaca, murada a Melk i escriptora Frau Ava— amb les seves respectives llengües maternes (l’alemany, el neerlandès, el francès), per parlar de Déu, que era per a elles una altra manera de parlar d’amor, inventant el que anomenem la teologia en llengua materna.

En els textos escrits a Catalunya, comencen a sortir, entre els segles X i XI, paraules soltes i frases enmig dels textos escrits en llengua llatina. Un fet que confirma que la gent parlava una llengua diferent del llatí. Els primers textos escrits en català es considera que són els Greuges de Guitard Isern, senyor de Caboet, escrit entre 1080 i 1095 i el Jurament de pau i treva del comte Pere Ramon de Pallars Jussa al bisbe Ot d’Urgell escrit probablement el 1098 . Un dels més famosos són les Homilies d’Organyà, ja de final del segle XII o del principi del XIII.


Imatges

L’orde simbòlic és la llengua que parlem


Homilies d’Organyà. circa 1293. Biblioteca de Catalunya, Barcelona, ms. 289, fol. 6 r. (Memòria digital de Catalunya http://mdc.cbuc.cat/index.php



Per saber-ne més

Luisa Muraro, El orden simbólico de la madre , trad. de B. Albertini, M. Bofill y M.-M. Rivera Garretas. Madrid, horas y HORAS, 2004.

Chiara Zamboni, La lengua materna entre la confianza, el semidelirio y el amor a lo vivo, “Duoda. Estudis de la Diferència Sexual” 35 (2008), pp. 19-35.

Maria Luïsa Pazos i Noguera, Història de la llengua catalana dels orígens al segle XV. Barcelona, La Busca, 2004.

1 Traduït del castellà per Núria Jornet

Creative Commons License
Esta obra tiene licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-CompartirIgual 3.0 España (CC BY-NC-SA 3.0).

Una versión imprimible de este texto está disponible para su descarga. Reconocimiento de autoría, edición y fuente es necesaria para su uso, reutilización o difusión.

[ocultar] María-Milagros Rivera Garretas (Español)

María-Milagros Rivera Garretas

Nació en Bilbao, bajo el signo de Sagitario, en 1947. Tiene una hija nacida en Barcelona en 1975 y una nieta nacida en Puerto Rico en 2008. Es catedrática de Historia Medieval, ama de casa y una de las fundadoras de la revista y del Centro de Investigación en Estudios de las Mujeres Duoda de la Universidad de Barcelona, que dirigió entre 1991 y 2001. También contribuyó a fundar en 1991 la Llibreria Pròleg, la librería de mujeres de Barcelona, y, en 2002, la Fundación Entredós de Madrid. Ha publicado los libros: El priorato, la encomienda y la villa de Uclés en la Edad Media (1174-1310). Formación de un señorío de la Orden de Santiago (Madrid, CSIC, 1985); Textos y espacios de mujeres. Europa, siglos IV-XV (Barcelona, Icaria, 1990 y 1995; traducción alemana, de Barbara Hinger, Orte und Worte von Frauen, Viena, Milena, 1994 y Munich, Deutscher Taschenbuch Verlag, 1997); Nombrar el mundo en femenino. Pensamiento de las mujeres y teoría feminista (Barcelona, Icaria, 1994, 3ª ed. 2003, ed. electrónica 2010; traducción italiana, de Emma Scaramuzza, Nominare il mondo al femminile, Roma, Editori Riuniti, 1998); El cuerpo indispensable. Significados del cuerpo de mujer (Madrid, horas y HORAS, 1996 y 2001); El fraude de la igualdad (Barcelona, Planeta, 1997 y Buenos Aires, Librería de Mujeres, 2002); y Mujeres en relación. Feminismo 1970-2000 (Barcelona, Icaria, 2001); traducción italiana, de Clara Jourdan, Donne in relazione. La rivoluzione del femminismo (Nápoles, Guido Liguori, 2007, e-book 2010); Juana de Mendoza (h. 1425-1493) (Madrid, Ediciones del Orto, 2004); La diferencia sexual en la historia (Valencia, Publicacions de la Universitat de València, 2005). Educar como educan las madres (Madrid, Sabina Editoria, en preparación). Ha coordinado los CD-ROM: La diferencia de ser mujer: investigación y enseñanza de la historia – La diferència de ser dona: recerca i ensenyament de la història – Die Differenz eine Frau zu sein: Geschichtsforschung und Lehre. Barcelona, Duoda - Universidad de Barcelona, 2004 y www.ub.edu/duoda/diferencia (2009, con traducciones italiana –a cargo de Clara Jourdan– e inglesa –a cargo de Caroline Wilson–); y La diferencia sexual. Textos escogidos. Revista DUODA 2-30 (1991-2006), (Barcelona, Duoda, Universidad de Barcelona, 2006). Es coordinadora y coautora del manual de Historia Medieval Las relaciones en la historia de la Europa medieval (Valencia, Tirant lo Blanch, 2006, e-book 2010).


[abrir] Tesauro (extracción automática)
[abrir] Lugares (extracción automática)
[abrir] Fechas (extracción automática)