L'escriptura femenina als monestirs de la Catalunya medieval: les ordinacions d' Agnès de Peranda (1260), de Núria Jornet Benito
Les pràctiques i els espais de l’espiritualitat i, molt especialment, el context més institucionalitzat i estable del monestir o convent, permeteren a les dones moments i ocasions per a escriure, dir-se i expressar-se. La presa de la paraula i l’escriptura es desenvolupà en diferents registres, no exclusivament sota el referent místico-espiritual (la paraula femenina relatant una pròpia experiència espiritual i de comunicació amb la divinitat) o literari (amb l’ampli ventall del que Montserrat Cabré anomena “"gèneres conventuals"” que integra la poesia, els actes sagramentals o el teatre, els llibres de memòries i les cròniques, els llibres de receptes, etc.). L’espai comunitari del monestir i del convent va acollir i propiciar també d’altres pràctiques d’escriptura femenina més pròximes a la quotidianitat i a l'estar en relació, vivint en una comunitat, i, en el cas de l’abadessa o priora, governant. Una escriptura que, seguint les paraules de Diana Sartori en descriure l’escriptura de Teresa de Jesús, “"és capaç de crear i mediar vida social femenina"”. Escriptures i documents (ordinacions, regles, constitucions...) que es creen en relació —en les "comunitats sorals" que per la teòloga Mary Daly esdevenen una possible via de veritat i de llibertat—, i que ajuden a vertebrar un espai i un moment, fan món i creen un ordre. Són paraules que mantenen viu el vincle amb l’experiència, i amb la necessitat concreta; dirigides a la comunitat, a les seves semblants, i per tant, com Diana Sartori extreu del pròleg de les Moradas de Santa Teresa, circumscrites en un lloc, en un context de comunicació, el d’una Teresa mediadora i "mare", com era anomenada per les seves monges, que funda un orde reformat, i amb ell crea també un nou ordre de la realitat. O bé són paraules, com les que ens ocupen, que gestionen aspectes de la vida comunitària, i, concretament, la relació amb els homes que s'encarreguen d’una part de la gestió espiritual del monestir. Com Teresa de Jesús, Agnès de Peranda, fou també fundadora, creadora de nous espais comunitaris vinculats a la transcendència. Com ella, el seu moment representà un nou inici, que la portà a la recerca d’una religiositat pròpia, en aquest cas en l’espiritualitat mendicant, fundant el monestir de Sant Antoni de Barcelona, primer de la família clarissa en terres catalanes. El seu abadiat fou llarg, si atenem a la làpida epigràfica conservada i que assenyala uns quaranta-set anys. Sota el seu guiatge —que com Teresas’estengué més enllà de l’aspecte més terrenal per incidir en un guiatge espiritual, en ser Agnès reconeguda per "santa" en vida i després de morta— el monestir de damianites va anar adaptant el seu perfil comunitari. Agnès tingué en aquest sentit un actitud activa en la reglamentació de la vida comunitària, si atenem a la conservació d’un document excepcional, pel que implica de creació en escriptura femenina, i de "creació' d’un ordre. Es tracta de les ordinacions de l’any 1260 per reglamentar la funció dels capellans i sacerdots beneficiats a l’església del monestir. Pel contingut del text veiem el prestigi amb què comptava l’aleshores abadessa del monestir de Sant Antoni de Barcelona. Per començar, Agnès marca com tots els beneficiats deuran obediència a l’abadessa, per continuar amb un seguit de disposicions que detallen de manera precisa la manera de celebrar els oficis divins. Aquestes constitucions seran jurades, tal com s’assenyala al final del document, pels beneficiats amb pena de ser castigats per l’abadessa “"com a rebels o perjurs"” si no les compleixen. Les ordinacions regulen fins el detall l’actuació dels clergues beneficiats a l’església del monestir, incidint per exemple en aspectes formals o de ritual, com ara que no entrin a l’església ni celebrin els oficis sense sobrepellís, com a símbol de reverència. El fet que cada beneficiat ha d’arreglar i ornar el seu altar, pot situar-se també en aquesta perspectiva, de cura i atenció a la bellesa. A continuació, es detalla la manera com els beneficiats celebraran les misses, establint una diferència entre la Missa conventual, a l’altar major, i la missa privada —que haurà disposat algun testador o testadora entre les deixes pietoses al monestir. Una altra de les funcions dels beneficiats és la d’entonar un respons 3 dies a la setmana, entre Quaresma i Advent, al cementiri del convent, i en el cas que s’hagi d’enterrar algú al monestir, han de rebre el cos amb els honors que calguin a la primera porta del convent. A les festes dobles i diumenges cal que diguin vespres i un d’ells, el que l’abadessa designi, canti l’evangeli i l’epístola del dia. Es fa referència finalment que els beneficiats no poden passar la nit fora de Barcelona sense permís de l’abadessa i es tanca el text amb una frase més genèrica relativa a la implicació del beneficiat en l’interès col•lectiu del monestir. En l’Europa del segle XIII, l’escriptura d’ Agnès defineix un moment molt concret, marcat per l’autoritat de les grans abadesses, que administren en un sentit ampli el monestir i el convent. En un moment també en què es dirimia a l’orde franciscà i a la família clarissa l’anomenada cura monialum —això és, qui s’encarregava de la cura espiritual de les germanes— el text de les Ordinacions posa al descobert però una paradoxa: entre l’autoritat d’ Agnès com a mare espiritual del monestir i el seu poder en el marc de les relacions amb els beneficiats, i la necessària administració d’allò diví, del ritual litúrgic, per part d'aquests mateixos beneficiats i del clergat, que mantenen aquesta gestió de l'espiritualitat. Resten, als arxius monàstics i conventuals, d’altres textos per descobrir i posar a la llum que són, com les ordinacions d’ Agnès, escriptura femenina creada en relació i que crea món, fa ordre, inventant pràctiques de govern, administrant la gestió material i espiritual de la comunitat.Imatges
“Ordinacions de l’abadessa Agnès de Peranda” (Arxiu del Monestir de Sant Benet de Montserrat, Fons de Santa Clara, “Llibre d’actes capitulars”, 1598-1824, Manuals, núm. 741, fol. 2).
