Buscar

Montserrat Obiols i Bou. De l’eretisme al Císter: Espais d’espiritualitat de les dones a Catalunya.

Montserrat Obiols i Bou.
De l’eretisme al Císter: Espais d’espiritualitat de les dones a Catalunya.

De l’eretisme al Císter: Espais d’espiritualitat de les dones a Catalunya

L´eremitisme és el moviment de manifestació espiritual on les dones trobaren un primer camí de participació a l’església cristiana. Els seus orígens cal cercar-los en la tradició del desert com lloc i manera de cercar, apropar-se al transcendent a través de la fugida, el rebuig, el silenci, cercant l’aïllament de l’entorn i intentant aconseguir una sublimació espiritual. Aquest moviment de crida al desert, de vida ascètica i de solitud, és conegut com el dels Pares i Mares del desert. El trobem testimoniat al segle III tot i que potser abans en terres de l´Alt Egipte, Palestina, Síria i la Capadòcia. En tenim detalls directes escrits per Egèria al text on descriu el seu viatge -“Pelegrinatge a Terra Santa”-, datat vers l´any 380 .

La tradició reconeix com a primers ermitants Pau de Tebes, Antoni d´Egipte i Maria Egipcíaca . Vers l´any 270 , l´abat Antoni en fou orientador i guia. L’historiador C.H. Lauwrence comenta que a l’oest del delta del Nil i al desert, eren espais poblats per colònies d´eremites que vivien en centenars de coves individuals. A cada grup se’l denominava laura, camí, o passatge. Egèria ho descriu amb aquestes paraules: “en un petit altiplà, prop del santuari no hi havia altra cosa que innombrables ermites d’homes i dones. Vaig trobar allà una dona molt amiga meva, de la qual tothom, a Orient donava testimoniatge, una santa diaconessa de nom Martana, que jo havia conegut a Jerusalem, quan ella hi pujà per pregar; ella dirigia monestirs d’apotactites i verges”.

De l’arribada d’aquests moviments a terres d’Europa, en tenim llegendes i històries, però sobretot el fil conductor fou el pas vers el monacat. Així, ho diu M. José Arana: “Se piensa que Mª Magdalena tuvo una vida misionera, evangelizando en Provenza. Pero existe también la tradición que le atribuye una vida eremítica intensa en esta zona (...) Pero además, y eso nos interesa particularmente, toda la geografia del oeste europeo quedó sembrado de iglesias, hospitales y ermitas bajo su advocación ”.

A Europa, el bosc va prendre la mateixa significació que el desert oriental. L’ideal de vida ascètica seguiren inspirant a individus i grups. A Europa s’estengué ben aviat. A França sorgiren grups eremítics en la regió del Loire i d´Aquitània; al sudest, a la Provença i a la vall del Ródan, ben aviat naixeria una comunitat més estable, plenament cenobítica i organitzada, provinent de primitius assentaments d’eremites, com ara el convent femení fundat per Cesari d´Arlés, o la fundació de santa Radegunda de Poitiers.

A Catalunya les zones eremítiques se situaren al Pirineu: Vall d´Aran, Ribargoça i Pallars, amb eremitoris lligats a monestirs benedictins com Lavaix o ermites devotes o votatives; al voltant del Cadí, amb ermites a redós de l’antic cenobi de Sant Sadurní de Tavèrnoles; al sud del Cadí i al Solsonès. I més tard a zones del Montsec, al Montsant, a Vallclara, a la Segarra i Pla de Lleida. No sabem el nombre d’ermites de deodades o devotes que d’alguna manera estaven a recer de l’orde benedictí. Hem de pensar que entre els segles IX i XI quasi no hi ha monestirs de dones, comptant-ne tan sols 10 entre els anys 895 i 1328 . Per contra, trobem, des del 785 a 1347 , 114 monestirs d’homes. És sobretot a la zona de la Catalunya Nova —valls del Riucorb, a la Segarra— que l’eremitisme de tipus contemplatiu donarà lloc més tarda a tota una xarxa de monestirs cistercencs femenins: Vallbona, Vallsanta, Tallat, la Bovera. Un fet però que es dóna també a d’altres zones, com és el cas del monestir de Valldonzella (Collserola) i el de Valldaura (Berguedà).

Serà doncs l’orde del Císter el que cercarà sortides conduïdes de l’eremitisme. A Catalunya en tenim una bona mostra, al llarg del segle XIII. Als que ja hem esmentat se li afegeixen: Santa Maria de Valldemaria (Maçanet de la Selva), Sant Feliu de Cadins (Cabanes), Santa Maria de Vallverd (Tragó de la Noguera), Santa Maria d’Eula (Millars, Rosselló), Santa Maria de Pedregal (Talladell, Urgell), Santa Maria de les Franqueses (Balaguer), Sant Hilari de Lleida, Bon repòs (Morera del Montsant), Santa Magdalena de Montbenet i Sant Joan (Berga), Santa Maria de Manresa i Santa Susanna de Mercadal (Girona). En la majoria d’aquestes fundacions intervingueren, en el moment d’afiliar-se a l’Orde del Císter, domnas de la noblesa com Berenguera de Cervera, Gerlada de Portella, Elvira comtessa d’Urgell, entre d’altres.


Imatges

Imatge del monestir de Santa Maria de Vallbona (Urgell). Fotografia extreta de: Els monestirs de Catalunya http://www.monestirs.cat/monst/monestir.htm



Per saber-ne més

Eufemià Fort i Cogul, “L’eremitisme a la Catalunya nova”, Studia Monastica, 7, 1965.

Montserrat Obiols i Bou, “El monacat femení a la Catalunya medieval: Santa Maria de Valldaura (1241-1399)”, Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, 17 (2006), pp. 177-198.

Creative Commons License
Esta obra tiene licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-CompartirIgual 3.0 España (CC BY-NC-SA 3.0).

Una versión imprimible de este texto está disponible para su descarga. Reconocimiento de autoría, edición y fuente es necesaria para su uso, reutilización o difusión.

[abrir] Tesauro (extracción automática)
[abrir] Lugares (extracción automática)
[abrir] Fechas (extracción automática)