Fundadores d'hospitals: Maria Llorença Llong (1463-1542), de Gemma T. Colesanti
La biografia de
Maria Llorença “Richenza” Llong està marcada per moltes incerteses que encara esperen ser indagades. El coneixement dels seus orígens catalans s’ha tret d’uns documents vaticans que l’anomenen
mulier catalana, tot i que no afegeixen cap altre element que permeti saber-ne el cognom de
soltera o el lloc i la data de naixement. De fet, a tots els documents oficials i en les primeres biografies redactades pels pares teatins sempre és citada com a “
Maria Lorenza Longo”.
Probablement va néixer a
Lleida entre el
1460 i el
1465 en una família
noble que Bellintani recorda amb el nom de “
Richenza” (és possible que fos “Requesens”). Els biògrafs expliquen que de jove va patir una forma de paràlisi que la va deixar impedida, però que ““ella ho acceptà amb resignació i abandó confiat en la voluntat del Senyor””. Sabem que va arribar a
Nàpols el
1506 com a
esposa del canceller Joan Llong (italianitzat com a “
Longo”), que havia anat a la ciutat amb el càrrec de regent del Consell Reial de Ferran el Catòlic. En morir el seu marit el
1508 ,
Maria decideix quedar-se a
Nàpols i conservar una posició de prestigi i no secundària en la
vida napolitana al costat de les seves nombroses i elevades amistats. Poc després, el juny del
1509 , féu el pelegrinatge al santuari de la Mare de Déu de Loreto amb la seva única filla i el seu gendre, Edoardo D’Alençon. Durant la missa –com narren els Annals de la
Casa de Loreto– succeí el miracle: “sentí que recobrava les forces i començà a caminar, cosa que suscità l’estupor dels presents”.
Per correspondre a la gràcia, i com que no es devia
poder retirar a un monestir, va decidir entrar al tercer orde de sant Francesc i dedicar-se a socórrer els nombrosos necessitats de Nàpols. Assistia, en concret, els malalts de l’hospital de San Nicola al Molo. Són els primers anys d’un treball humil i silenciós que tingué un gran ressò a la ciutat, tant que altres dones van seguir-ne l’exemple i van constituir entorn seu un grup eficaç i eficient de dones al servei dels pobres i els malalts. Sabem també que el
1519 Ettore Vernazza, de la Companyia de l’Amor Diví, va demanar ajuda a
Llong perquè acollís els malalts de sífilis en el vell
hospital de San Nicola al Molo; després d’uns dos anys li confià la direcció de l’hospital. En constatar la insuficiència del vell establiment,
Maria Llong i altres nobles napolitans van adquirir solars i cases en zones més salubres de la ciutat i van construir un nou
hospital, el de
Santa Maria del Popolo, anomenat “dels Inguaribles”. A partir d’aquest moment,
Maria deixa
casa seva i se’n va a viure a les estances de l’hospital, també en qualitat de “rectora”. Va cuidar especialment les prostitutes, les principals víctimes de la sífilis, intentant que treballessin a l’hospital i es casessin. Per gestionar l’hospital es va fundar la Confraternitat de
Santa Maria del Popolo, de la qual van formar part Ramon de Cardona i altres homes il•lustres que es troben a la llista de patrocinadors i administradors de l’hospital.
Però és amb l’arribada dels caputxins a
Nàpols quan fa el viratge decisiu: seduïda pel seu ideal de reforma,
Maria no solament els proporciona una residència estable a Sant’Eframo Vecchio, sinó que concep el projecte d’un monestir de terciàries franciscanes, el fa realitat amb el suport de la duquessa de Termoli, Maria Ayerba d’Aragó, el dedica a
santa Maria de Jerusalem i n’esdevé l’abadessa vitalícia, tal com explica el
Debitum Pastoralis offici (
19/02/1535 ). En un primer moment dirigeixen espiritualment la comunitat els teatins –que ella mateixa havia acollit a
Nàpols el
1533 –, però el
1538 hi ha de renunciar i, arran del consell del mateix Gaietà de Thiene, confessor de
Llong, amb la mediació del cardenal Giampietro Carafa (després, Pau IV), obté de Pau III el
motu proprio cum monasterium (
10/12/1538 ), que marca oficialment el naixement de les caputxines i els permet observar la
regla de les clarisses i, a perpetuïtat, la jurisdicció i la direcció espiritual dels caputxins. La comunitat guiada per
Llong adopta la primera
regla de
Santa Clara, l’aprovada per Innocenci IV, cosa que era una innovació, ja que només s’havia seguit al convent de San Damiano, i adopta també les constitucions de
santa Coleta, que imposaven el vot absolut de pobresa i prohibien al monestir que posseís béns i exigís el dot a les postulants. El monestir també va acollir altres normes dictades per la mateixa
Llong, que va aconseguir tenir la possibilitat de nomenar, com a abadessa, el confessor del monestir escollint entre el clergat o entre frares de qualsevol orde. Les notícies que es tenen sobre
Maria Llong esbossen una
vida que es distancia dels cànons de la santedat femenina d’un principi del segle XVI d’intens misticisme.
Maria Llong no profetitza, no denuncia la corrupció dels temples, no té èxtasis espectaculars, la seva
vida està lligada als afectes familiars i a les tasques quotidianes, però és culta, com demostren les regles, que se li atribueixen a ella, per a l’admissió dels metges a l’hospital, les constitucions de les Mares de la Caritat i de les Mares del Ben Morir, així com nombroses cartes a papes i bisbes, que s’han dispersat però que estan registrades en els documents del procés de beatificació conservats a l’Arxiu Diocesà de
Nàpols.
Com a laica, va utilitzar tots els mitjans, la riquesa, la intel•ligència, el prestigi i les relacions al seu abast per ajudar els altres, demostrant capacitat emprenedora en la construcció i l’organització de l’hospital, en la sol•licitud d’herències i la recerca de diners per millorar l’assistència; no fou fins que ja tenia més de setanta anys que va entrar al monestir, on va viure fins al
1539 i va participar assíduament en la
vida de la petita comunitat, com escrigué en la conclusió de la seva biografia Mattia da Salò. El procés informatiu de beatificació no es va iniciar fins al
1880 , i el
1892 Lleó XIII va signar la introducció de la causa que es va reobrir el
12 de juny del 2004 .
Imatges
Per saber-ne més
G. Boccadamo i A. de Luzenberger, “
Maria Longo e la Napoli della prima metà del ‘500”, a
Campania sacra, XXX , (1999), pp. 37-170 i 174-176.
Fiorenzo F. Mastroianni,
Maria Lorenza Longo fondatrice delle clarisse cappuccine e dell'ospedale degl'incurabili. Nàpols: Edizioni TDC, 2004.
Giuliana Boccadamo, Alda de Luzenberger, “
Maria Longo e la Napoli della prima metà dell'500”,
Campania Sacra. Rivista di Storia Sociales e Religiosa del Mezzogiorno, vol. XXX (1999), pp. 37-210.
