Poetes del segle XX: Maria Merçè Marçal, L’aposta, el desig i la pràctica d’una maternitat lliure, de Núria Beitia Hernández
Maria Mercè Marçal va néixer l’any 1952 i va viure la seva infantesa a Ivars d’Urgell. Estudià batxillerat a Lleida i l’any 1969 es trasllada a Barcelona, amb la seva germana Magda, per estudiar Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona. L’any 1980 1980 naixerà, a casa, la seva filla Heura. Filla, neboda, germana, amiga, escriptora, professora, feminista, amant, mare... Pensar sobre l’experiència, els interrogants vitals, el desig arran de pell, l’obediència incansable a la seva curiositat d’ésser inquiet i preocupat per la vida i pel seu sentit la portaran a una escriptura exquisida i fidel a la vivència. Alhora, serà l’escriptura, estrebant l’arc de cada paraula [LA 332], el que li permetrà obrir-se a l’infinit. Així, vida i escriptura es recreen contínuament donant lloc a un món no pensat ni dit, on la recerca de mots ajuda a entendre el sentit de la vida, i l’escriptura obre la percepció i l’acció, desplaçant la autora (i desplaçant-nos nosaltres en llegir-la) del món conegut. Com fa, per exemple, amb la maternitat: T’he engendrat amb dolor, t’he parit amb plaer. [LA 332]. Maria Mercè Marçall no només gira del revés, desmaleint-la, la maledicció bíblica del “Pariràs amb dolor”, sinó que també desvetlla la farsa patriarcal de la dicotomia maternitat-sexualitat, recordant-nos una sexualitat femenina que no gira entorn de la sexualitat masculina ni de la genitalitat sinó que intenta, des d’ella mateixa, apamar i obrir-se a allò altra/e. La maternitat de Maria Mercè Marçal és lliure no només pel fet d’acollir-la i sostenir-la en singular sinó, sobretot, perquè es posa en joc a l’hora de veure i d’expressar la transformació d’ella mateixa que la maternitat li possibilita. Cercant i gaudint, en un viatge de descoberta, d’aprenentatge, d’admiració i de misteri (la carn, sense paraules, / davant de mi i en mi. / I jo que havia llegit tots els llibres [LA 331]) on quotidianitat i divinitat van de la mà i es comprometen amb el món. L’ús preciós que fa dels mots, no ens presenten, ans al contrari, la maternitat empallegosa que veiem en moltes revistes de criança. Les imatges que ens aporta l’autora, defugint de l’exigència del que, des de fora, s’ha de ser, porten llum i consciència al ser i al fer i, amb fidelitat i amor a la veritat, ens presenten la cura i l’amor, sí, però també la incertesa, les contradiccions internes, el neguit, els silencis, els fantasmes... Perquè en l’univers de Maria Mercè Marçal, on hi conviuen rondalles, mites, somnis, visions i imatges, hi ha també lloc per allò fantasmagòric, per allò terrible i temible que ens habita però que té, a l’hora, la “màgica força del negatiu” (Diòtima, 2005). L’autora s’atreveix a deixar-se “petrificar” per Medusa i per així poder mirar, de debò, la realitat. D’aquesta forma desvetlla història, cos, experiència i simbòlic donant paraula a la vivència femenina i recuperant el sentit, ancestral (la llengua abolida) i alhora nou, de ser dona. Regalant-nos un espai femení on les bruixes no només no van de dol sinó que també s’estimen amb les fades i on el drac deixa de ser el monstre del qual les dones hem de ser salvades per ser allò femení que anhela ser mo(n)strat. Amb aquest joc de miralls es fa possible que la germana i l’estrangera, la mare i la filla, la serp i l’Eva es retrobin, es mostrin i es vegin (Jo soc l’altra. Tu ets jo mateixa [LA 493]) i la disparitat entre dones esdevingui font de riquesa i l’autoritat femenina palanca de llibertat. D’aquesta forma la seva maternitat, la seva obra civilitzadora de creació i recreació de la vida, esdevé, també, un acte polític en primera persona. La seva experiència en relació al desnéixer [RC41] (la malaltia, l’acabament, la mort) es troba en el llibre pòstum Raó de cos, on també estan recollits uns poemes que l’autora dedica a la seva mare. Un d’ells, el manuscrit del qual acompanya aquest text, el va llegir a la sala Villarroel el maig de 1993 , en el Festival en pro de la declaració de la violació com a crim de guerra. En aquest poema (publicat per primera vegada a Duoda Revista d’Estudis Feministes 6 (1994), pg. 95, http://www.raco.cat/index.php/DUODA/article/view/59951/89279), Maria Mercè Marçal ens recorda que la guerra és la destrucció de l’obra materna, és a dir, del do de donar el cos i també la paraula. Paraules i precioses són les que Maria Mercè Marçal, malgrat morir a l’edat de 45 anys, ens retorna en una impecable obra plena de bellesa, de veritat i de guia que són un llegat per a viure en llibertat.Imatges
Maria-Mercè Marçal embarassada de l’Heura. (© Montserrat Manent) Imatge a: Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) http://www.escriptors.cat/
Retrat (© Colita) Des del cos, Maria Mercè Marçal (exposició, “La vitrina del fotògraf”, Aymeric, Colita i Manent, Palau Robert, Generalitat de Catalunya, 2008).
Portada de la primera edició de La germana, l'estrangera. Dibuix de Maria Girona.
Manuscrit del poema “Maternitat”, publicat per primera vegada a Duoda Revista d’Estudis Feministes 6 (1994).
