Buscar

Asunción López Carretero. Projectes educatius dels 70: un espai i un temps per inventar.

Asunción López Carretero.
Projectes educatius dels 70: un espai i un temps per inventar.

Projectes educatius dels 70: un espai i un temps per inventar, de Asunción López Carretero

Mentre les veus oficials i els polítics han anomenat “transició” el període comprès entre els 70s i els 80s, des d’una mirada de dona podem dir-li “un temps per inventar”. Efectivament, la influència dels moviments antiautoritaris nascuts a França i Itàlia i la sortida del nostre país de la dictadura va constituir una oportunitat perquè sorgissin un ampli ventall de somnis silenciats durant molts anys.

Aquests somnis abastaven tots els camps de la cultura, especialment el món educatiu, on tenien un gran protagonisme les dones. Elles feien circular llibertat femenina en un món masculí que encara no estava clarament definit en relació al poder. La lluita contra el patriarcat i contra l’autoritarisme tenien punts en comú, la qual cosa feia que poguéssim dur a terme una important transformació del món educatiu. Tot i així, les dones participaven tant en grups feministes com en altres plataformes per la millora de la qualitat d’ensenyament.

Aquestes pràctiques de llibertat, per tant, tenien lloc al carrer i altres espais, dutes a terme per mares i per mestres dones (des de l’educació infantil fins a la Universitat). Apareixien nous àmbits de discussió, molt propers a les necessitats i interessos de les persones, més acostats a pràctiques que responien al que Anna Maria Piussi anomena “política primera”. És a dir, la política en primera persona que té en compte els desitjos i les pràctiques de relació per fer-los realitat.

El maig de 1976 se celebraven les primeres Jornades Catalanes de les Dones, dins de les quals va tenir una especial rellevància el que fa referència a l’educació. Més enllà de la crítica a l’escola patriarcal, el desig compartit era la construcció d’una escola coeducativa que reinventés les relacions entre els sexes i que reconegués autoritat femenina en la creació de sabers. Dos anys més tard tenien lloc les primeres Jornades de “dona i educació”, organitzades tant per grups informals (com ara el grup de dones ensenyants, el grup de dones feministes o el grup de cultura feminista) com institucions renovades o de nova creació, amb presència fonamental de dones, com ara l’Institut de Ciències de l'Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona i l'Institut Municipal d’Investigació en Psicologia aplicada a l’educació, depenent de l’Ajuntament de Barcelona. Això volia dir que aquest ajuntament, entre d’altres, recollint una tradició que venia de començament del segle XX, es feia ressò, no solament de les demandes laborals i de gratuïtat, sinó també de les de millora qualitativa de l’educació. En aquesta institució s’havia impulsat una Comissió de Política Educativa, amb caràcter obert. El 1974 s’havia creat l’anomenada “Escola d’expressió” que, més tard, prendrà el nom de la seva fundadora, Carme Aymerich. Aquesta escola concebia l’expressió artística com a nucli vital de l’ésser humà, cosa que comportava una transformació de la perspectiva educativa, posant l’accent en la invenció 36 necessària que cada criatura humana ha de portar al món, allò original que la farà singular. L’Escola d’Expressió ha estat un referent per a moltes dones mestres.

També l’IMIPAE, creat el 1977 per un grup de dones, respon a la necessitat de transformar profundament el món educatiu, entenent la recerca en aquest àmbit com a quelcom vinculat a l’experiència quotidiana de l’aula i a la reflexió al voltant d’aquesta pràctica. Per tant, participaven en aquest camí dones mestres, mares, psicòlogues, pedagogues, sociòlogues. Fruit d’aquesta cooperació naixia la Pedagogia operatòria, que volia fer de l’aprenentatge una veritable experiència de creixement personal, en relació a l’altre.

Un espai important per a les dones ensenyants fou també la seva participació a les escoles d’estiu de Rosa Sensat, un espai d’encontre i formació –amb clara majoria de professores- que contribuí a impulsar una escola catalana, pública i de qualitat, tot possibilitant l’aparició de cooperatives de professores i mares, que més tard entrarien a la xarxa pública. Rosa Sensat significava l’enllaç amb la tradició de l’escola de la República i de l’Escola Nova.

Hi ha tantes mirades a l’època com històries de vida de les dones ensenyants de llavors. Perquè aquestes dones, amb consciència feminista o no, van deixar una petjada que continua essent referent avui dia. I ens mostra que en el present continua essent enriquidor l’encontre entre la política de les dones i el món educatiu, tal com practiquem a Duoda, a Sofíes, relacions d’autoritat en educació i altres comunitats de dones, com ara Diótima a Itàlia. Tenim un referent clar i proper en el Movimento d’autoriforma italià, dins del món de l’educació.


Imatges

Primeres Jornades Catalanes de les Dones.


Primeres Jornades Catalanes de les Dones.



Per saber-ne més

Anna Maria Piussi, Ana Mañeru (coords), Educación, nombre común femenino, Barcelona: Octaedro, 2006.

Creative Commons License
Esta obra tiene licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-CompartirIgual 3.0 España (CC BY-NC-SA 3.0).

Una versión imprimible de este texto está disponible para su descarga. Reconocimiento de autoría, edición y fuente es necesaria para su uso, reutilización o difusión.

[abrir] Tesauro (extracción automática)
[abrir] Lugares (extracción automática)
[abrir] Fechas (extracción automática)