Buscar

Elena Botinas Montero. Les bones dames: les càtares.

Elena Botinas Montero.
Les bones dames: les càtares.

Les bones dames: les càtares, de Elena Botinas Montero

Bones dames, així és com les dones càtares es designaven a si mateixes. Com el de les beguines, el catarisme fou un moviment molt ampli que va atènyer un territori extens d’Europa i fins i tot una part de l’Àsia Menor. El que es coneix millor és el que es desenvolupà a Occitània, on els càtars van rebre també el nom d’albigesos, gràcies a les fonts que ens forneix la Inquisició i les cròniques de la repressió. Del País d’Oc va passar als territoris de la Corona catalano-aragonesa, on va tenir un ampli predicament a la societat, sobretot des de la segona meitat del segle XII: al Rosselló i a les valls pirinenques, però també a ciutats com Barcelona, Lleida, València, Mallorca i d’altres. Bona prova d’aquesta influència la tenim en el fet que Pere I de Catalunya-Aragó, marit de Maria de Montpeller, va morir a Muret defensant els seus súbdits albigesos contra els croats francesos.

Els càtars es definien com l’Església dels veritables cristians i s’anomenaven a si mateixos com a bons cristians, bons homes i bones dames, i reconeixien un únic sagrament: el del baptisme espiritual per imposició de les mans o consolament en occità, que complia la funció d’ordenació; dones i homes el podien rebre indistintament i els conferia la mateixa autoritat per predicar la paraula de Déu i per administrar, al seu torn, el sagrament que havien rebut. Els batejats, les i els perfectes, com els anomenen els catòlics, eren la classe sacerdotal de l’Església càtara. Les dones tenien, doncs, la mateixa plena capacitat per a la vocació religiosa i per al sacerdoci —un sacerdoci la capacitat per al qual Tomàs d’Aquino negà a les dones i que actualment l’Església catòlica les hi continua negant— que els homes. Seguien unes normes estrictes: abstinència sexual, viure en comunitat, no menjar cap aliment d’origen animal, no mentir, i renunciar a qualsevol tipus de violència.

Efectivament, el Déu de l’Amor de la teologia no volia el mal i no hi havia cap patiment ni cap violència que tingués justificació davant d’Ell. Eren contraris, per tant, a les guerres santes, islàmiques o cristianes. La gran pensadora francesa Simone Weil, reflexionant sobre el grau de civilització de la societat albigesa, diu: “Les idees no hi xocaven, circulaven en un medi en certa manera continu. Aquesta és l’atmosfera que s’adiu amb la intel·ligència; les idees no estan fetes per lluitar (...) catòlics i càtars, lluny de constituir dos grups diferents, estaven tan mesclats que la topada amb un terror inaudit no va poder separar-los”. Aquest tipus de societat s’allunya de l’ordre patriarcal en què estava immersa la societat feudal per acostarse a un altre: l’ordre simbòlic de la mare, pròxim i amatent amb la vida.

Les perfectes eren econòmicament independent gràcies a llurs herències personals i al treball de totes al comerç o a la indústria domèstica: cosien, adobaven la roba i teixien, amb el teler de fusta en temps normals i amb la filosa en el temps de les persecucions en què havien de fugir constantment d’un amagatall a un altre. Així podien vendre o canviar la producció per assegurar la seva subsistència, independentment de la bona voluntat dels creients i, fins i tot, prestar-los algun petit servei.

Les cases on vivien en comunitat estaven, doncs, obertes al món: no hi estaven enclaustrades i la relació que tenien amb l’exterior era constant: hi donaven hospitalitat, prestaven assistència als ancians i als impedits, tenien cura dels malalts i servien com a escoles on educaven les nenes que els hi eren confiades. Les perfectes sortien sovint per anar a la capçalera del llit d’algun malalt o a casa d’una bona creient, i, a més a més, la gent anava a visitar les bones dames i a comprar els productes que fabricaven. Eren un lloc de vida entre dones que reunia i unia dones de totes les edats i de tots els estaments socials.

A la base de la preferència pel cristianisme càtar en front del cristianisme romà per part de moltes famílies de l’oligarquia rural hi trobem el compromís personal d’una dona que orienta l’elecció religiosa dels seus fills i néts, encarregant-se d’educar-los en la seva fe: dones com Esclarmunda de Foix, mare de sis fills, que essent ja vídua, es va convertir en perfecta i va participar en el debat entre catòlics i càtars, Garsenda i Galharda, les primeres perfectes cremades per la Inquisició, i un llarg etcètera.

L’Església de Roma, temorosa de la gran expansió del catarisme, va endegar una Creuada com les que es feien contra els infidels a Terra Santa. A desgrat dels anys de terror, el moviment càtar, però, continuava reeixint i aleshores l’Església romana va posar en marxa el que ha estat el seu instrument més abominable: la Inquisició. Montségur, darrer bastió dels càtars, ha esdevingut gairebé una llegenda. Del que gairebé ningú en parla és que el seu castrum es va construir no com un lloc de refugi i de defensa, sinó com un lloc de vida retirada de unes perfectes, al front de la qual estava Fornèira de Péreille, senyora de Montségur. Fornèira de Péreille, en decidir fer-se perfecta, va deixar el seu marit i, cap el 1204 va obrir una casa de perfectes al cim de Montségur a la qual es retirà amb algunes companyes, i on prestaven assistència als més desfavorits. Va ser més tard, amb l’embranzida dels exèrcits croats, quan es convertí en refugi de les restes de les comunitats religioses que havien escapat de les fogueres. Després de deu mesos de setge Montségur es va retre. I aquest lloc, dissenyat per una dona per a la pau, ha esdevingut un símbol de la violència més desfermada: unes 225 persones, dones i homes, foren cremades vives al lloc anomenat Prat dels Cremats el dia 16 de març de l’any del Senyor de 1244. Així, des del segle XIII, amb la derrota de la civilització càtara, en paraules de Simone Weil “Europa no ha tornat a trobar mai en el mateix grau la llibertat espiritual perduda a conseqüència d’aquesta guerra”.


Imatges

Imatge de l'interior del castell càtar de Montségur (Ariège, França).



Per saber-ne més

Anne Brenon, El veritable rostre dels càtars. Barcelona, Pagès Editors, 1998.

Anne Brenon, Las mujeres cátaras, Premià de Mar, Tikal Ediciones.

Simone Weil, “L’agonia d’una civilització vista a través d’un poema èpic”. Escrits sobre la guerra. Alzira, Edicions Bromera, 1997.

Creative Commons License
Esta obra tiene licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-CompartirIgual 3.0 España (CC BY-NC-SA 3.0).

Una versión imprimible de este texto está disponible para su descarga. Reconocimiento de autoría, edición y fuente es necesaria para su uso, reutilización o difusión.

[abrir] Tesauro (extracción automática)
[abrir] Fechas (extracción automática)