Buscar

Patrícia Martínez i Álvarez. Dones catalanes a Amèrica: Montserrat Grau, una vida donada a l'Amèrica Llatina.

Patrícia Martínez i Álvarez.
Dones catalanes a Amèrica: Montserrat Grau, una vida donada a l'Amèrica Llatina.

Dones catalanes a Amèrica: Montserrat Grau, una vida donada a l'Amèrica Llatina, de Patrícia Martínez i Álvarez

Durant el segle XIX moltes de les colònies americanes van anar aconseguint la independència d'Espanya. El pensament lliberal sembla que va moure alguns homes a voler trencar la relació entre colònies i metròpoli, i el que ens diuen els discursos que ens han arribat d’alguns dels primers nous governants sobre allò que es discutia en els entorns polítics i intel·lectuals de l’època, és que molts homes seguien pensant que “indis” i negres eren grups poblacionals amb menor qualitat humana. També es pensava que el que calia era construir una monarquia pròpia i que les dones havien de tenir un paper fonamental en l’educació dels nous ciutadans, en funció de les noves pàtries. També és veritat que molts dels líders d’aquell moment pensaven que l’Església ja no n’havia de tenir, de part, a les noves Repúbliques, però en la majoria dels casos els nous estats reconvingueren la relació amb la institució per garantir la tutela de les poblacions a les quals calia seguir incorporant als projectes polítics en relació de dependència. Vull dir, amb això, que malgrat les independències, l’ordre simbòlic masculí que havia sostingut el món colonial seguia existint.

Si arribem fins a finals del segle XIX, més enllà d’aquest pensament masculí, tant a Amèrica com a Europa trobarem un important nombre de dones que, tot i que s’inscriuran, amb el pas del temps, dins el marc de l’Església Catòlica, i mogudes per una experiència espiritual i religiosa concreta, decidiren dedicar la seva vida a donar curació i educació als altres. És una experiència molt àmplia en aquella època. D’aquell temps daten moltes fundacions de congregacions i instituts de dones que, amb el temps, i seguint el carisma original, es varen afermar en la seva dedicació a la sanitat i a l’educació. Moltes d’aquelles fundacions són, encara avui, les congregacions de dones que sostenen col·legis arreu del món.

Entre el que va passar al llarg dels segles XVI i XVII a Amèrica, en la vida de moltes dones, i el que va passar des de finals del segle XIX fins inicis del segle XX amb moltes de dones que fundaren les congregacions hi ha moltes coses en comú: és cert que les dones que havien anat a Amèrica durant la colònia hi havien anat perquè s’hi havien de trobar amb homes colonitzadors, però elles, un cop allà, van donar un sentit diferent a la realitat americana i a la seva vida en aquella realitat, i en molts dels casos, això es va donar en el context de l’experiència de relació amb altres dones i amb la divinitat. Les dones de finals del segle XIX que decidiren dedicar la vida a sanar i a educar de seguida van fundar comunitats i moltes d’elles van anomenar l’experiència de viure i voler un altre món, precisament, compartint la vida pròpia amb altres dones.

En el context del creixement d’aquestes noves fundacions en trobem moltes, de dones, que pocs anys després varen viatjar a Amèrica i que ho van fer mogudes per desitjos que tenien poc a veure amb aconseguir, allà , beneficis propis. Que tenien poc a veure amb l’ànsia de colonitzar.

Del segle XX tenim un infinit registre de dones catalanes que han seguit fent aquest viatge a Amèrica. Una d’elles, que s’hi va passar trenta anys, és Montserrat Grau Granell. La Montserrat va néixer al Morell, un municipi de Tarragona. Del Morell, i després d’haver viscut una vida que ella en diu “de poble”, l’any 1971 es va traslladar al Perú. La Montserrat va fer aquest viatge moguda pel desig de dedicar-se als altres. Havia llegit en un diari un anunci que deia “da tu vida por dos años”, recorda encara, que s’hi va posar en contacte, va anar a Madrid a fer un curs, va pagar sis mil pessetes pel bitllet d’avió, i va volar a la ciutat de Lima, on la congregació de les Carmelites de la Caritat Vedruna li va demanar que anés a treballar amb les religioses d’una de les seves comunitats, al poble de Sullana, a la costa nord del Perú. En aquell temps, les religioses començaven a obrir-se a l’experiència de compartir la vida amb dones laiques: eren els temps dels inicis de la teologia de l’alliberament i de l’impacte del Concili Vaticà. En l’intent de posar-se al dia, moltes congregacions pertanyents a l’església catòlica visqueren experiències semblants.

La Montserrat va viure, durant trenta anys, amb les religioses Vedrunes al Perú i quan va considerar que no era prou capaç de seguir treballant amb elles, per la gent que més ho necessitava, perquè ja no tenia prou forces donats els seus anys i algunes limitacions de salut, va tornar al Morell, on hi viu, cuidant gent de la seva família, participant de la pastoral de la parròquia i cuidant un jardí on, sense gaire dificultats, una pot sentir-se a la selva peruana per l’exuberància i la fermesa amb què cada una de les plantes, amb la seva cura, creix.

Quan la Montserrat parla dels anys que va viure al Perú explica coses que permeten veure el que va anar a fer, allà: compartir la seva vida i créixer sempre prop de la gent que tenia més necessitats, aprenent de tot allò que l’envoltava. Quan encara no duia un any a Sullana la congregació li va demanar que acompanyés un grup de religioses a fundar una comunitat a un poble de la serra peruana: Luya. Allà s’hi va quedar quinze anys. D’aquell temps la Montserrat recorda que va engrescar les dones del poble a criar conills, a cuidar horts propis i a cosir robes que els fossin útils. Acompanyava dones a parir, cosia fils de ganxet per ajudar-les a tallar els cordons umbilicals i anava de comunitat camperola en comunitat, pels voltants de Luya, a cavall, mirant d’atendre necessitats i compartint, també, l’experiència de Déu. Hi ha paraules que la Montserrat no sap traduir perquè les va aprendre allà. Tres dies a la setmana, durant alguns anys, la Montserrat es traslladava amb la seva companya Nuri, una altra dona laica amb qui va conviure durant bona part del temps, a Luya, a una comunitat anomenada Longia viejo i allà s’hi quedaven per atendre l’escola rural del lloc.

Al cap de quinze anys li van demanar que es traslladés a una altra de les comunitats de la Congregació, la de Celendín, al departament de Cajamarca, a la serra peruana també, i allà s’hi va estar anys, fins que finalment es va traslladar a Lima, on va va donar suport a la casa central de la Congregació al Perú. A Luya i a Celendín, recorda la Montserrat, dedicaven moltes hores a fer teatre amb les dones dels pobles per escenificar aspectes de la vida que compartien i per aprendre, totes juntes, a viure millor en els contextos de necessitat en què vivien.

La vida de la Montserrat Grau al Perú és plena d’anècdotes, de feina i vivències compartides amb dones i amb gent que viu en situació de pobresa extrema. Se’n podrien escriure moltes, de pàgines, amb aquestes vivències. Potser el més important és el que ella mateixa encara ara transmet quan recorda el seu viatge al Perú: hi va anar a viure, hi va saber donar vida i va tornar plena de vida.


Imatges

Caminis de Luya, Perú (fotografia de Montse Grau Granell).



Per saber-ne més

Scarlett O'Phelan Godoy; Margarita Zegarra Flórez (ed.) Mujeres, familia y sociedad en la historia de América Latina, siglos XVIII-XXI. Lima: Institut français d'études andines - IFEA; Centro de documentación sobre la mujer CENDOC-Mujer; Pontificia universidad católica del Perú - PUCP; Instituto Riva Agüero, 2006.

Sara Beatriz Guardia. Historia de las mujeres en América Latina. Lima: Cemhal, 2002.

Creative Commons License
Esta obra tiene licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-CompartirIgual 3.0 España (CC BY-NC-SA 3.0).

Una versión imprimible de este texto está disponible para su descarga. Reconocimiento de autoría, edición y fuente es necesaria para su uso, reutilización o difusión.

[abrir] Tesauro (extracción automática)
[abrir] Lugares (extracción automática)
[abrir] Fechas (extracción automática)