Cuidar la justícia en el districte del castell: Blanca de Centelles, de Mireia Comas Via
Blanca de Centelles fou filla de Bernat de Centcelles i de Saurina de Terrassa, tot i que la relació entre els seus pares no va ser sempre cordial. De fet, els valedors de la seva mare van aconseguir endur-se Blanca de les mans del seu pare per poder-la tenir en un lloc segur, i protegirla de la ira paterna. El matrimoni acabà amb la intervenció del bisbe de Barcelona que posà fi als constants enfrontaments entre la parella amb una sentència arbitral que els atorgava l’anul·lació. Amb la mort de la seva mare, que tingué lloc vers l’any 1298, Blanca heretà totes les seves possessions. Amb aquesta decisió, Bernat de Centcelles va veure perillar la seva posició, ja que havia administrat tots aquests béns d’ençà del seu matrimoni amb Saurina de Terrassa el 1273, tal com s’havia establert en l’acord de separació. Tanmateix les relacions entre pare i filla esdevingueren més cordials en el moment en què Blanca es va casar amb Guillem Galceran de Cabrenys l’any 1304, i, quan, per aquest motiu, establí la seva residència principal al castell d’Hostoles, propietat de la família del seu marit. D’aquesta manera, Blanca va donar amplis poders al seu pare perquè dugués a terme els requeriments pertinents contra tots aquells que es negaven a retre-li homenatge com a castlana d’Eramprunyà, senyoria que havia heretat de la seva mare. Durant aquest mateix període fou quan Blanca féu donació, amb caràcter hereditari, del càrrec de batlle d’Eramprunyà a Berengueta de Castellarnau. Per tant, nomenava una dona per a un càrrec que rarament exercien les dones, de la mateixa manera que la castlania d’un castell tampoc solia estar en mans d’una dona. Aquest primer matrimoni no durà gaires anys a causa de la mort de la mort de Guillem Galceran de Cabrenys, de manera que el 1312 va contraure noves núpcies amb Guillem de Calders. En aquests moments les relacions del nou matrimoni amb Bernat de Centcelles empitjoraren, i la concòrdia entre les dues parts només fou possible amb la intervenció de tercers. Una sentència arbitral establia que Bernat de Centcelles hauria de deixar de banda el rencor contra el seu gendre si volia tornar a parlar amb la seva filla i tenir accés a les propietats de Guillem de Calders. Per altra banda, Bernat de Centcelles hauria de permetre l’entrada de Blanca a les viles i llocs que li pertanyien. Un any després del seu casament, el rei Jaume II va nomenar-la primera dama d’honor de la seva filla Elisabet amb motiu del matrimoni de la infanta amb el duc d’Àustria, Frederic d’Habsburg. Així, Blanca formà part de la comitiva que acompanyà Elisabet fins a Àustria. A la seva tornada, tornà a prendre possessió dels seus béns que, durant els dos anys que havia durat el viatge, havien estat sota la custòdia del monarca. L’any 1319 es produí la mort de Bernat de Centcelles, de manera que Blanca esdevingué la senyora efectiva de totes les possessions que havia heretat i, per aquesta mateixa raó també, heretà els conflictes relacionats amb tots aquests béns. L’any 1323 Blanca es va negar a prestar homenatge al nou senyor d’Eramprunyà, després que Jaume II es vengués el feu al seu tresorer Pere Marc. Els enfrontaments amb el nou senyor d’Eramprunyà foren constants, de manera que Blanca acabà finalment venent la castlania al mateix Pere Marc. També acabà venent a Bernat de Fonollar la castlania de Sitges, que havia heretat del seu pare, pel preu de 27.000 sous. Amb aquestes dues vendes passà a engrossir la seva fortuna monetària, que en més d’una ocasió havia destinat al negoci prestamista. Un altre conflicte en el qual es veié immersa fou el que mantingué amb Ramon Folc de Cardona per raó de la castlania de Terrassa, que gràcies a les seves gestions havia tornat a l’òrbita de la seva família. Com podem veure, Blanca de Centelles hagué de pledejar per aconseguir el reconeixement dels seus drets com a castlana, ja que en més d’una ocasió havia vist com, tant els seus senyors eminents com els seus representants, havien trepitjat la seva jurisdicció. L’any 1335 es retirà al seu castell de Vallparadís, el qual cedí, nou anys més tard, a l’orde religiós dels cartoixans. D’aquesta manera es produí l’establiment en aquest castell de la cartoixa de Sant Jaume de Vallparadís. La mort li arribà cap a l’any 1348 sense descendència, i per tant els cartoixans de Vallparadís esdevingueren els hereus universals de tota la seva fortuna. Així, doncs, Blanca de Centelles fou l’última hereva del llinatge dels Terrassa. Morí sense descendència i acabà la seva vida venent-se les castlanies per les quals tant havia lluitat estant en vida. Aquesta lluita pels seus drets l’havien dut a enfrontar-se no només amb els seus senyors directes, entre els quals es trobava el rei, sinó també amb el seu pare. Els constants litigis en què es va veure immersa per la defensa dels seus drets ens donen d’ella la visió d’una dona altiva i obstinada, de caràcter fort i voluntat indomable, però potser caldria pensar més aviat en una dona conscient dels seus drets i coneixedora a la perfecció de l’ordre feudal, que no sempre era respectat.Imatges
Requeriment de Ramon Folc de Cardona a Blanca de Centelles en relació a l'homenatge pel castell de Terrassa. 13 d'abril de 1333. Arxiu Fontcuberta, Fons Sentmenat, S2101036.
Castell d'Eramprunyà (autor: Aitor Escauriaza).
