Buscar

Mª Elisa Varela Rodríguez. Amistançades o concubines.

Mª Elisa Varela Rodríguez.
Amistançades o concubines.

Amistançades o concubines, per Mª Elisa Varela Rodríguez

Durant l’Edat Mitjana era freqüent que els reis mantinguessin relacions amb dames de la noblesa, algunes d’elles cortesanes. Relacions amoroses que podien donar-se en paral·lel al matrimoni, o que naixien quan el matrimoni es trencava afectivament, o legal. Entre els monarques catalano-aragonesos, com entre el d’altres territoris, la presència de concubines o amistançades és un fet conegut. D’algunes de les concubines, anomenades a Catalunya amistançades, s’han conservat notícies disperses.

Sovint no podem saber certament si la relació de concubinat o amistançament era inicialment desitjada i volguda per les dames o donzelles que els reis triaven per amistançades, sembla però que en no poder o en no ser considerat prudent negar-s’hi, es varen adaptar a la condició de dames favorites del monarca. Una relectura atenta de les fonts i de la historiografia permet veure com les amistançades o concubines de les que se’n conserven notícies eren, en general, dones fortes, bones organitzadores i administradores, belles, de forta personalitat, fundadores de monestirs, hospitals, és a dir, matrocinadores d’empreses variades, d’obres d’art, dones que participaven en moltes activitats, amb una nodrida xarxa de relacions. Eren dones que sabien que podien fer sentir la seva opinió a la cort i que aquesta comptava força en les decisions que s’hi prenien i que el rei prenia. I amb aquesta consciència, fan que la seva opinió, els seus desigs, els seus gustos es tinguin en compte. Sense dubte la forta personalitat, intel·ligència i bellesa de moltes d’aquestes dones nobles era un dels factors que empenyia el rei a triar-les com a dames, amants i companyes, però la documentació i les cròniques permeten apreciar que elles sabien aprofitar de forma intel·ligent la posició privilegiada a la cort per portar una vida extraordinàriament activa, per gaudir d’unes rendes i qualitat de vida notables, perquè com a amistançades havien de presentar-se ben elegantment vestides i guarnides, no només com convenia a una dona noble, sinó a la dama que el rei havia fet la seva amistançada, i ella havia acceptat aquesta posició.

Avançada l’Edat Mitjana, al regnat de Jaume I (1208-1276), coneixem algunes dames de la cort com la noble castellana Elo Álvarez, dama de la reina Elionor de Castella, i a la qual la historiografia ha considerat la primera amistançada o concubina del rei. Coneixem d’altres dames nobles les quals, com a familiars de membres del seguici del monarca, es van moure en cercles propers a la família reial, i varen acabar incorporant-se a la cort, i algunes es varen convertir en concubines o amistançades del rei. Dames com l’aragonesa Blanca de Antillón, el pare de la qual formava part del seguici de Jaume el Conqueridor, i a la qual no li faltarien, per tant, ocasions per conèixer i tractar el monarca. Blanca era filla de Sancho de Antillón i de Donya Ozenda, i néta de Vallés de Bergua. La seva presència al llarg del regnat com a testimoni en diversos documents, permeten constatar la seva proximitat a la cort. Blanca va actuar, per exemple, com a testimoni en l’aprovació del testament de la segona muller de Jaume I, la reina Violant, feta pel rei el 12 d’octubre de 1251. D’aquesta dama diu el cronista Pere Tomic: ...donna d’Aragó qui era molt honrada e de gran llinatge. Fruit de la relació amb el rei va néixer Ferran Sanxis.

La noble aragonesa Berenguera Fernández o Ferrandis va reemplaçar Blanca de Antillón en el cor del rei. De la seva relació amb Jaume I va néixer Pedro Fernández o Ferrandis.

Entre les dames que varen deixar una empremta important en la cort de Jaume I, per exemple, i de les quals s’ha conservat un major rastre a la documentació, es troba Teresa Gil de Vidaure, dama aragonesa d’origen navarrès. Era vídua de Sancho Pérez de Lodosa. El rei a la seva crònica (El libre dels Feyts) diu que era una dama molt bella i d’altres fonts la descriuen com una dona de gran vàlua, una gran senyora, una gran administradora i organitzadora de la seva casa. Teresa Gil de Vidaure fou reconeguda com a muller legítima del monarca, perquè Jaume I li va fer promesa de matrimoni, promesa que es podia considerar que produïa un autèntic lligam matrimonial, i així va ser reconegut pel Papa. Va fundar el convent de la Saidia de València, on es va recloure cap el 1265 quan va contraure la lepra. Jaume I, excusant-se en la malaltia i argumentat que podia contagiar-lo, va aprofitar per separar-se’n definitivament. De la relació de Teresa amb el rei va néixer Jaume de Xèrica i Pere d’Ayerbe. Ambdós varen ser legitimats pel seu pare per tenir possibilitats de succeir-lo. Teresa va sobreviure a Jaume. Va morir pels volts de 1288, i va ser enterrada amb l’hàbit cistercenc al convent de la Zaida que havia fundat. Se li atribueixen intervencions miraculoses, i va considerada beata en la tradició cistercenca.

Si bé no es conserven moltes dades, sí que sabem qui va reemplaçar Teresa Gil com a senyora a la cort catalano-aragonesa: fou l’aristòcrata castellana Berenguera Alfonso, parenta de Jaume I, filla d’Alfonso de Molina, i cosina d’Alfons X de Castella. Berenguera va ser educada a la cort castellana del rei Savi, i era amiga i cortesana de la seva muller la reina Violant, filla de Jaume I. Encara que es devien conèixer de feia temps, sembla que la relació amorosa va sorgir a la trobada d’Alcaraz (1265), població on es van reunir Jaume I i Alfons X amb els seus seguicis per acordar la conquesta de Múrcia. En el seguici del castellà, com a dama de la reina Violant, hi era Berenguera Alfonso, la qual devia tenir més o menys l’edat de la seva senyora. En concloure la trobada, Berenguera ja no tornarà a Castella amb la seva senyora; Jaume I la portarà amb ell, i la convertirà en la seva amistançada. Devia ser una dama ben jove quan el rei la va convertir en la seva concubina, i no sabem del cert si ho va fer amb la plena complaença de la jove Berenguera. La passió del monarca el va empènyer a repudiar Teresa Gil de Vidaure, per a poder casar-se amb Berenguera. El rei, però, havia d’aconseguir primer que el papa autoritzés la seva separació de Teresa Gil de Vidaure, és a dir, que el Papat aprovés el trencament del seu matrimoni morganàtic. El Papa no va autoritzar mai la separació, però el monarca es va comprometre a donar importants quantitats diners a la seva jove concubina, com mostren alguns documents de la cancelleria. Aquestes destacades sumes serien com una donatio propter nuptias. Quantitats importants que estaven en relació amb la noblesa, i bellesa de la dama, i probablement amb l’estimació i passió del monarca, el qual es referia a ella com a karissime et dilectissime nostre dompne Berengarie Alfonsi. Berenguera no va poder gaudir durant molt de temps dels donatius com a amistançada reial, ja que va morir a Narbona a l’entrada de l’estiu de 1272.

La noble catalana Sibil·la de Saga, va ser la darrera concubina reial. Sibil·la estava casada amb Arnau de Cabrera quan es converteix en amistançada de Jaume I. Poques notícies més em tenim de Sibil·la mentre dura la seva relació amb Jaume I, excepció feta, per una banda, del llarg plet per aconseguir la seva separació d’Arnau de Cabrera —a la qual tampoc va accedir la cúria papal—, i per l’altra, de la seva instal·lació a Barcelona —quan ja s’havia mort el rei— en una gran casa —a prop del convent de Sant Francesc— amb els seus fills, i mantenint una estreta relació amb la cort. Sibil·la va gaudir del respecte i de l’estima dels fills i néts del rei. Va mantenir les donacions atorgades pel monarca i em va rebre de noves, les quals li varen garantir una bona renda vitalícia, i va rebre també les rendes que li corresponien de les propietats i possessions dels Cabrera, la família del seu marit.

L’estimació de la família reial vers Sibil·la es va mantenir durant els regnats de Pere el Gran (1276-1285), Alfons el Franc (1285-1291) i Jaume II (1291-1327), i encara més profund sembla ser l’afecte que la unia amb el príncep Alfons, (el futur Alfons el Benigne), el qual preferia la casa barcelonina de l’anciana Sibil·la a la cort. Sibil·la va viure a Barcelona en una gran casa, com una gran dama, freqüentant molt la cort, i gaudint de gran confiança en aquest cercle. La seva llarga vida i experiència la varen convertir en una bona i apreciada consellera.


Imatges


Per saber-ne més:

Alberto Bóscolo, La reina Sibil·la de Fortià, Barcelona: 1971.

Robert I. Burns, Jaume I i els valencians del segle XIII, València: 1981.

Ana del Campo Gutiérrez, Blanca Garí (coor.), María del Carmen Garía Herrero, Teresa Vinyoles Vidal, María Milagros Rivera Garretas, Anna Gironella i Delgà, Mª Elisa Varela Rodríguez, i Susana Adriazola Acha, Vidas de mujeres del Renacimiento, Barcelona: 2008.

Creative Commons License
Esta obra tiene licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-CompartirIgual 3.0 España (CC BY-NC-SA 3.0).

Una versión imprimible de este texto está disponible para su descarga. Reconocimiento de autoría, edición y fuente es necesaria para su uso, reutilización o difusión.

[abrir] Tesauro (extracción automática)
[abrir] Lugares (extracción automática)
[abrir] Fechas (extracción automática)