Buscar

María-Milagros Rivera Garretas. Els salons de les Precioses.

María-Milagros Rivera Garretas.
Els salons de les Precioses.


Els salons de les Precioses (Catalán)

Els salons de les Precioses, per María-Milagros Rivera Garretas

Va haver un temps que els llibres de text ridiculitzaren les Precioses, copiant, sense pensar, les opinions d’alguns escriptors del Racionalisme francès del segle XVIII, que en foren els seus detractors i que les volgueren suplantar en els espais de la política. Avui, si llegim un manual d’història, sorprèn comprovar que les Precioses han desaparegut de les seves pàgines.

Les Precioses varen ser dones de la més alta noblesa francesa dels segles XVII i XVIII que inventaren una nova manera de fer política: el Saló. La seva invenció es va difondre des França a tots o gairebé tots els països de l’Occident. El seu nom, Precioses, se’l donaren elles mateixes, en anomenar-se una a l’altra ma precieuse, perquè es consideraven d’alt preu.

Les Precioses inventaren el Saló, perquè no podien suportar la violència que dominava les relacions a la cort de França a principis del segle XVII. Era la violència del poder, que prenia tot tipus de formes, en particular la de la violència contra les dones en l’amor, en els sentiments, en les relacions i la sexualitat. Inventant el Saló, elles varen fer la revolució política de modificar radicalment el sentir i l’abast de la dicotomia públic/privat vigent a la seva època. Això vol dir que no separaren allò públic d’allò privat: fer-ho és una tàctica molt antiga del poder patriarcal per a dominar les dones, com ho demostra el fonament d’aquesta separació, que és el fet de distingir entre dones públiques i dones privades.

El Saló que inventaren les Precioses va ser dissenyat per primera vegada per una d’elles, Madame de Rambouillet, el 1618, quan, cansada que cap arquitecte fos capaç de plasmar el que ella volia, ho dissenyà ella mateixa, i construí a la seva casa de París el que s’anomenà la Chambre bleue o Cambra blava. Amb aquest disseny, el Saló era una prolongació del dormitori de la mestressa de la casa, que rebia les seves invitades i els seus invitats, recolzada sobre el llit. Les invitades i els invitats es col·locaven en una mena de passadís situat entre els peus del llit i la paret. En aquesta curiosa disposició, parlaven de política, movent, en realitat, els fils de l’alta política de França.

Res és casual en aquest disseny. En fer del dormitori un saló, les Precioses deixaren dit que la divisió públic/privat no és política, sinó que el que és polític és ser capaç d’entaular entre aquestes dues zones de qualsevol existència un diàleg lliure i delicat. El dormitori és la part més íntima d’una casa. A la sala es rep la gent de fora. Per tal de recalcar més el vincle constant que hi ha entre aquestes dues zones de la vida, anomenaren al passadís on rebien les seves invitades i invitats ruelle, “carreró”, de rue (rua, carrer). El carrer és el lloc públic per antonomàsia.

És a dir, les Precioses crearen i cuidaren un vincle profund i bell entre la casa (allò privat) i el carrer (allò públic), ajuntant el dormitori amb la sala i invitant als Salons dones i homes. El Saló va ser, doncs, un lloc de la política mixt i amb mediació femenina.

Als Salons es va fer política a través de la paraula i les relacions. Per això, a la invenció de les Precioses se la sol anomenar “civilització o cultura de la conversació”. La conversació no és propietat de ningú i deixa una petjada a l’esperit d’aquella o aquell que hi participa.

Com he dit, va haver molts Salons arreu dels països d’Occident als segles XVII i XVIII. Entre els que existiren a Cataluna, va destacar el de Madama Abelló a la Barcelona del segle XVIII, tot i que està per fer-ne una investigació detallada.

En les darreres dècades del segle XVIII, alguns filòsofs de la burgesia, contraris a la mediació femenina dels Salons i, també, a la pertinença noble de les seves inventores, crearen els partits polítics, que foren pensats com a espais polítics només per a homes.


Imatges

Salon de Dames, d’Abraham Bosse (1604-1676).



Per saber-ne més:

Benedetta Craveri, La cultura de la conversación, trad. castellana de César Palma. Madrid, Siruela, 2003.

Benedetta Craveri, Madame du Deffand y su mundo, trad. castellana de Esther Benítez. Madrid, Siruela, 1992.

Isabel Pérez Molina, Madama Abelló, “El Temps” (Barcelona), 6-12 març 2001, p. 47.

Simone Weil, Note sur la suppression générale des parties politiques. París, Gallimard, 1957.

Creative Commons License
Esta obra tiene licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-CompartirIgual 3.0 España (CC BY-NC-SA 3.0).

Una versión imprimible de este texto está disponible para su descarga. Reconocimiento de autoría, edición y fuente es necesaria para su uso, reutilización o difusión.

[abrir] Tesauro (extracción automática)
[abrir] Lugares (extracción automática)
[abrir] Fechas (extracción automática)