Buscar

Elina Norandi. Poetes del Segle XX: Anna Maria Martínez Sagi, la perpètua desterrada.

Elina Norandi.
Poetes del Segle XX: Anna Maria Martínez Sagi, la perpètua desterrada.

Poetes del Segle XX: Anna Maria Martínez Sagi, la perpètua desterrada, per Elina Norandi

Sens dubte Anna Maria Martínez Sagi va encarnar el que la societat de principis del segle passat va anomenar la Nova Dona, és a dir va ser una dona emancipada la personalitat de la qual va florir en la Barcelona republicana. Nascuda en una família burgesa de l’Eixample on ja havia un artista il·lustre —el famós baríton Emili Sagi-Barba era el seu oncle— des de molt jove va mostrar interès tant per la literatura com per l'esport, i va arribar a destacar en ambdós camps.

En l'àmbit de l'esport, Martínez Sagi va desenvolupar una labor pionera i ineludible. Va ser una de les primeres divuit sòcies del Club Femení i d’Esports, un espai fundat el 1928 per Teresa Torrens i amb l'escriptora Anna Murià com a secretària, on no només es promocionava l'exercici físic sinó també activitats polítiques i culturals, excursions i altres actuacions socials. El 1931 va participar en el Primer Campionat Femení d'Atletisme, formant part de la selecció catalana, i va proclamar-se campiona nacional de llançament de javelina, especialitat en la qual havia batut el rècord nacional en els campionats catalans femenins celebrats aquest mateix any a l'estadi de Montjuïc. A més solia esquiar a La Molina, era sòcia del Real Club de Tennis, arbitrava partits de bàsquet i a l'estiu practicava el rem.

Una altra de les seves passions era el futbol, hi va jugar des de petita amb el seu cosí Emili Sagi-Barba, que després arribaria a ser molt popular com a davanter del Barça. El 1934 es va convertir en la primera dona que va formar part de la junta directiva del Futbol Club Barcelona, lloc al qual va accedir amb el ferm desig d'engegar la participació de les dones en el club; però el món del futbol hagué de mostrar totes les seves reticències a la ingerència de la voluntat femenina i en menys d'un any Anna Maria va dimitir del seu càrrec.

La recerca de llibertat i independència econòmica la van dur a abandonar molt jove la llar familiar. Instal·lada a Ciutat Vella, a més de guanyar per oposició una plaça en el servei de premsa de l’Ajuntament de Barcelona, va iniciar una carrera com a reportera que la duria a treballar en importants mitjans de la premsa del moment (Crónica, Las Noticias, La Rambla) i a entrevistar destacades personalitats de l'esfera pública, amb un especial interès en el treball de les dones. Així va dialogar amb les actrius Margarida Xirgu i Jeanette MacDonald, amb nombroses escriptores com ara Caterina Albert o Maria Teresa Vernet, o amb dones de l'àmbit de la política com Dolors Bargalló. Quan va començar la Guerra Civil, es va sumar a la columna Durruti conduïa el seu propi vehicle i reportava els esdeveniments.

Mentrestant es desenvolupava la seva obra literària. Va publicar diversos contes i sobretot uns quants llibres de poemes, en els quals, partint de la influència de Delmira Agustini, Alfonsina Storni i Juana de Ibarbourou, va trobar la seva pròpia veu. El centre de la seva poesia és l'amor i la seva pèrdua, experiència que va marcar profundament la seva vida. En una de les seves entrevistes, Martínez Sagi havia conegut l'escriptora Elisabeth Mulder; les dues es van enamorar amb intensitat, i van encetar una fèrtil relació que va enriquir l'obra d'ambdues. Però la parella no va resistir les pressions que la societat i la família infligien a les dones que s'estimaven entre si, i va desembocar en una ruptura que va transformar la poeta, per sempre, en una perpètua desterrada com ella mateixa es va definir. En acabar la guerra, va emprendre un camí d'exili que la duria a viure a França i als Estats Units, on va treballar de professora a la Universitat d’Illinois.

Anna Maria Martínez Sagi va morir en una residència d'ancians de Santpedor, al gener del 2000. Feia uns vint-i-cinc anys que havia tornat del seu exili, s’havia instal·lat en una urbanització de Moià. Els seus veïns conten que era una dona de caràcter fort i permanentment malhumorada, de qui preferien mantenir-se allunyats. Mai va parlar d'ella, mai ningú va saber del seu esperit poètic, del seu caràcter emprenedor i la seva recerca d'autonomia, no va contar les seves proeses atlètiques, ni tampoc va esmentar el seu amor perdut, va preferir guardar-se per a ella mateixa aquella “ànima milionària” que deia posseir i que, temps enrere, havia malbaratat amb infinita generositat.


Imatges

Anna Maria Martínez Sagi.



Per saber-ne més:

Juan Manuel de Prada, Las esquinas del aire. En busca de Ana María Martínez Sagi. Barcelona: Planeta, 2000.

Patricia Nell Warren, “Ana María Martínez Sagi: la virgen del stádium española”, El vestuario de color rosa. Barcelona-Madrid: Egales, 2007, pp. 139-150.

Creative Commons License
Esta obra tiene licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-CompartirIgual 3.0 España (CC BY-NC-SA 3.0).

Una versión imprimible de este texto está disponible para su descarga. Reconocimiento de autoría, edición y fuente es necesaria para su uso, reutilización o difusión.

[abrir] Tesauro (extracción automática)
[abrir] Lugares (extracción automática)
[abrir] Fechas (extracción automática)