B. Barcelona. Biblioteca de Catalunya, Ms. 152, fols. 6v-8v; 14v-16r. Finals segle XIV.

C. València. Biblioteca Universitària, Ms. 212, fols. 7r-9v. Abans de 1418.

D. París. Bibliothèque Nationale, Ms. esp. 13. Principi segle XV, abans de 1431.

E. Barcelona. Biblioteca de Catalunya, Ms. 487, fols. 104r-v,108rv,115r-116v. Mitjan segle XV. Còpia de Joan Francesc.

F. Madrid. Biblioteca Nacional, Ms. 1814. Finals segle XV. Versió aragonesa.

G. Barcelona. Biblioteca Universitària, Ms.741, fols. 250v-251r. Còpia ca. 1500. Versió llatinocatalana de fra Esteve Rollà.

H. Vic. Museu Episcopal, Ms.225, fols.3-8. Any 1599. Còpia de Jeroni Pujades.

I. Barcelona, Arxiu de Sant Pere de les Puel·les, Cròniques, núm. 1. Finals segle XVI-1610. Aquest text és una còpia de K.

J. Barcelona, Arxiu Municipal d’Història de Barcelona. Marià Aguiló, núm. 1634. Segle XVIII.

K. Col·lecció privada, localització de l’original desconeguda; se’n conserva un exemplar reprografiat a l’Arxiu de Sant Pere de les Puel·les. Segle XV.

Transcric de B.

La crònica no ha estat publicada íntegrament; una edició completa pot consultar-se a Montserrat Cabré, El monaquisme femení a la Barcelona de l’alta edat mitjana: Sant Pere de les Puel·les, segles X-XI. Tesi de Llicenciatura mecanografiada. Facultat de Geografia i Història, Departament d’Història Medieval, Universitat de Barcelona, 1985, vol. II, pàg. 143-150.

La transcripció d’alguns fragments de la versió aragonesa (F) pot consultar-se a Montserrat Cabré, “Madruí: Genealogía femenina y práctica política”, MUÑOZ FERNÁNDEZ, Angela, ed., La escritura femenina. De leer a escribir, II. Madrid: Al-Mudayna, 2000, pàg. 61-81.

Història de la fundació i primers temps de vida del monestir femení de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona, pertanyent a l’orde benedictina. La crònica explica amb especial vehemència com la comunitat va patir i gestionar una agressió masculina, en la forma de ràtzia sarraïna.

Aquesta comunitat religiosa dóna nom al barri de Sant Pere de Barcelona.

Urbanísticament, aquest barri és resultat del desenvolupament històric d’aquesta comunitat femenina; un barri en que els projectes de dones han romàs ben visibles al llarg del temps.

En sentit estricte, es tracta de la primera història de dones a Catalunya que conservem. S’ha transmès com un text anònim, però és possible proposar i sostenir una atribució d’autoria femenina col·lectiva.

20. De com Lluís el Pietós, fill de Carlemany, dotà el monestir de Sant Pere de Barcelona de dones monges.

Després d’això damunt dit Lluís, fill de Carlemany, donà la fortalesa on havia instal·lat inicialment el setge, que era una mica lluny de la ciutat de Barcelona. Dotà allà un bell monestir de dones monges i féu un altar en honor de Sant Pere de Roma, perquè el seu pare n’era emperador. Les monges havien de servir el monestir i també la capella de Sant Sadurní, que era a prop. I per amor d’això, el dit Lluís donà a les monges i al monestir gran part de terreny al voltant de la fortalesa i d’aquell pujolet, i molta terra a la plana, fins a la porta de la dita ciutat, a prop del que ara és la plaça del forment. I quan el dit Lluís, fill de Carlemany, tingué la ciutat de Barcelona restablerta i reorganitzada, i el monestir de Sant Pere dotat, i nomenades abadessa i monges, els hi va donar molta terra de la que podien viure bé. I se’n tornà a França, i quan va ser davant el seu pare Carlemany, li explicà la conquesta que havia fet i tot allò que havia ordenat a la ciutat de Barcelona, i com havia foragitat tots els sarraïns de la terra i l’havia poblada amb cristians. I en sentir-ho, Carlemany se’n alegrà molt i estigué satisfet i content de què el seu fill Lluís fes tan bé la seva feina. I així Carlemany regnà com a emperador de Roma i rei de França 49 anys i 9 mesos. I després morí, i li fou donada sepultura en el monestir de Sant Dionís, quan n’era abat sant Gili.

21. De la Bovària i del lloc on estaven els bous i el bestiar del monestir de Sant Pere de Barcelona

Heu de saber que prop del monestir de Sant Pere, durant molt temps, s’hi feu fer enmig del pla, vers la porta de la ciutat de Barcelona, una molt bella torre a manera de fortalesa, és a dir, amb cases al voltant. I aquí tenien els bous i el bestiar menut, perquè sovint els sarraïns de Mallorca feien destruir terra santa, i prenien i captivaven molts cristians, i també s’emportaven el bestiar. Per això va construir-se aquí aquesta fortalesa, perquè s’hi refugiessin aquells qui llauraven en el pla i tinguessin aquí protecció. I hom li deia a aquesta torre la Bovària de Sant Pere, perquè hi havia els bous del dit monestir. I després de construir-se la dita torre, //(fol.8v) s’anà poblant, tal i com ara es pot veure, i hom l’anomena Bòria.

50. Com en Borrell, comte de Barcelona, tingué batalla amb els sarraïns i morí, així com molta altra gent, i fou presa la ciutat de Barcelona pels sarraïns

Amb fermesa, en Borrell, mantingué en pau els comtats de Barcelona i d’Urgell; prengué muller i tingué amb ella tres fills i una filla. El primer fill duia per nom Ramon Borrell; el segon, Bernat, el tercer, Ermengol, i a la filla van dir-li Bonadona. I al cap d’un temps vingueren cap a la ciutat de Barcelona sarraïns de Mallorca, de Tortosa, de Lleida i de tota la terra. I aquell any es va patir molt durament, degut a la fam i a la pesta. I els sarraïns de Mallorca s’emportaren l’abadessa de Sant Pere, que s’anomenava Madruí, amb totes les monges, que //(fol.15r) van ser ferides i preses juntament amb tots els documents, llibres i roba que trobaren. Després, cremaren el monestir, i només van quedar-ne les parets. I per voluntat i enginy de Déu, en Borrell, comte de Barcelona, obtingué l’ajut i el socors dels seus amics, i tots junts van fer fora els sarraïns de la ciutat de Barcelona. I els sarraïns de Mallorca es replegaren amb el botí que havien pres, i se n’anaren. [...]

52. D'en Ramon Borrell, comte de Barcelona, que féu consagrar la seva germana abadessa del monestir de Sant Pere.

//(fol.15v) Després del pare Borrell, fou comte de Barcelona el seu fill Ramon Borrell, qui féu consagrar com a abadessa de Sant Pere a la seva germana, Bonadona, també filla de Borrell, i amb gran honor. I el dit Ramon Borrell, comte de Barcelona, restituí documentalment el monestir, amb totes les terres i possessions que els havia donat Lluís, fill de Carlemany, rei de França i emperador de Roma, en prendre la ciutat de Barcelona i expulsar-ne els sarraïns, i que varen poder recordar i saber per la gent antiga. I això fou l’any de Nostre Senyor 976.

53. De com Madruí, abadessa del monestir de Sant Pere de Barcelona, tornà de Mallorca

Ara heu de saber com retornà Madruí, l’abadessa del monestir de Sant Pere que s’emportaren a Mallorca els sarraïns quan van prendre Barcelona. Al cap d’un temps, succeí que un parent seu la va reconèixer estant ella a Mallorca captiva, i va dir-li que quan ell tornés a Barcelona, secretament, la trauria de l’illa. Madruí va quedar molt satisfeta amb la promesa que va fer-li el seu parent. I aquest, quan havia de tornar a Barcelona, recordà el que havia promès i va pensar com la podria treure sense ser acusat pel senyor rei de Mallorca, i sense que això li comportés cap mal. I se li va acudir, i Déu així ho va voler, que podien posar-la en un sac de cotó i entaforar-la, amb tan enginy que va poder escapolir-se. I després. la va recollir amb un vaixell, juntament amb d’altres sacs de cotó. I quan el seu senyor la va trobar a faltar, la va fer buscar per tota la terra i no la va trobar. Després, va fer escorcollar el vaixell que havia de tornar a Barcelona i no hi trobaren res. I també //(fol.16r) escorcollaren les caixes dels mercaders per si l’havien posada allà, i no hi trobaren res. I després, van agafar un ast de ferro i van clavar-lo pels sacs de cotó, de manera que la van ferir en quatre o cinc llocs, i ella no va dir paraula per tal que no la trobessin. I com que no van trobar-la, els sarraïns i els guardes que vigilaven la ribera van marxar del vaixell. Després, aquell bon home, el parent de Madruí, va preguntar-li com estava, i ella respongué que era ferida i que perdia molta sang. I tan bon punt el vaixell va ser fora de l’illa, tragueren a Madruí del sac de cotó i en tingueren cura tan bé com varen poder. I quan van ser a Barcelona, la conduïren al monestir de Sant Pere, i les dones del monestir tingueren gran goig, perquè la dita Madruí havia estat la primera abadessa d’aquell monestir i la gent de la terra parlava molt bé d’ella. I Madruí, després d’haver-hi romàs un dia, va trobar el monestir tot canviat i no hi va conèixer gairebé cap monja. I l’abadessa de Sant Pere, Bonadona, filla d’en Borrell, comte de Barcelona, en saber que aquella santa dona Madruí havia estat abadessa d’aquell monestir, va voler deposar-se i cedir-li el càrrec abacial. Però ella no ho va voler, perquè aquesta era filla de comte i d’honrat llinatge. I Bonadona lliurà a Madruí una cambra on s’hi pogués estar, i la van cuidar molt bé. I quan va estar reforçada, els mostrà totes les pertinences i les rendes del monestir de Sant Pere, i al cap de sis mesos d’haver arribat va morir, a causa de les ferides que no eren ben curades. I la seva ànima la portaren els àngels al paradís, i va ser molt plorada per tota la gent de la terra. I el cos de la dita dona reposa a la porta de l’església que mira a tramuntana, a mà esquerra segons s’entra a l’església, i el seu sarcòfag no es deixa cobrir amb llosa ni amb arcada. I això es fa per voluntat de Nostre Senyor Jesucrist, que per ella fa aquí molts miracles i virtuts. I això fou l’any de Nostre Senyor 979.

20. Com Lodovich, fill de Carles, dotà lo monestir de Sant Pere de Barchinona de dones monges.

Puys aprés d'assò damunt dit, Lodovich, fill de Carles Maynes, donà la dita força qui era lluny I poch //(fol.8r) de la ciutat de Barchinona, ço és, llà hon ell posà lo setge primerament. E dotà aquí I bell monastir de dones monges e aquí féu altar a honor de Sant Pere de Roma, per ço com son pare n'era emperador, les quals monges deguessen servir lo dit monastir e encara la capella de Sant Sadorní qui era aquí pres. E per amor d'açò lo dit Lodovich donà a les dites monges e al monastir gran partida en gir e entorn de la força e del puget aquell e en lo pla molta terra, ço és, fins al portal de la dita ciutat prop lo qual ara és la plassa del forment. E quant lo dit Lodovich, fill de Carles Maynes, hac la dita ciutat de Barchinona partida e·stablida, e lo dit monastir de Sant Pere dotat, e feytes monges e abbadessa, els hac donada assats terra de què podien bé viure, sí se’n tornà a França. E quant fou davant son pare Carles Maynes sí li comptà la conquesta que havia feyta e tot ço que havia ordonat en la ciutat de Barchinona e com havia gitats tots los serrahïns de la terra e la havia poblada de crestians. E com Carles hoy açò, sí·n fou molt alegra e pagat e hac gran plaer com tan bé fahia ses fahenes son fill Lodovich. Adonchs Carles Maynes regnà emperador de Roma e rey de França XLIX anys e IX mesos e puys morí; lo qual fou sebollit en lo monastir de Sant Dionís. E en aquell temps era Sant Gili abbat del dit monastir.

21. De la Bovària e del loch hon staven los bous e·l bestiar del monastir de Sant Pere de Barchinona.

Devets saber que·l monastir de Sant Pere s'i féu fer per temps al mig del pla, envers lo portal de la ciutat de Barchinona, una molt bella torra en manera de força, ço és, ab cases entorn. E aquí tenien los bous e·l bestiar menut per ço com los serrahïns de Mallorcha fahien sovín destruí terra sancta aquí, e prenien e cativaven molts cristians, e encara lo bestiar que se’n menaven. E per ço fou aquí feyta la dita força, que s'i recullissen aquells qui leuraven en lo pla e haguessen aquí recobre. E dehia hom a la dita torra la Bovària de Sant Pere, per ço com hi·staven los bous del dit monastir. E quant la dita torra fou feita //(fol.8v) sí·s poblà per temps segons que hom pot ara veher e diu-li hom Bòria.

50. Com en Borrell, compte de Barchinona, hac bataylla ab serrahïns e morí e gran multitut de gents e fou presa la ciutat de Barchinona per serrahïns.

En Borrell tench lo comtat de Barchinona e d'Urgell poderosament en pau. Pres muller e hac-ne III fills e una filla. Lo primer hac nom Ramon Borrell, lo segon hac nom Bernat, el terç Ermangol e la filla hac nom na Bonadona. E a cap de temps vengren serrahïns de Mallorcha e de Tortosa e de Leyda e de tota la terra en la ciutat de Barchinona. E fou molt dura pestilència e fam en aquell any. Els dits serrahïns de Mallorcha se amanaren la abadessa de Sant Pere, la qual havia nom Madruy, ab totes les monges, qui //(fol.15r) naffrades, qui preses e totes les cartas e libres e roba e tot ço qu·y atrobaren. Puys cremaren lo monastir que no·y romàs res sinó les parets. E per enginy e per voluntat de Déu, en Borrell, comte de Barchinona damunt dit, hac ajuda e secors de sos amichs, e ahontadament gitaren los serrahins de la dita ciutat de Barchinona e los serrahïns de Mallorca se reculliren ab presa que havian feyta e se n'anaren. [...]

52. D'en Ramon Borrell, comte de Barchinona, lo qual féu consagrar la germana sua abadessa del monestir de Sant Pere.

(fol.15v) Aprés del pare en Borrell, son fill en Ramon Borrell fou comte de Barchinona, lo qual féu consagrar la sua germana, filla del damunt dit Borrell, abadessa de Sant Pere ab gran honor, la qual havia nom na Bonadona. E lo dit Ramon Borrell comte de Barchinona los conformà ab cartas totas las terres e possessions, de les qual los membrà ne pogren saber per gents antigues, les quals los havia donades Lodovich, fill de Carles Maynes, rey de França e emperador de Roma, quant pres la dita ciutat de Barchinona e la tolch a serrahïns. E açò fou en l'any de Nostre Senyor DCCCCLXXVI.

53. Com na Madruy, abadessa del monestir de Sant Pere de Barchinona, vench de Mallorcha.

Ara devets saber que com na Madruy, abadessa del monastir de Sant Pere, la qual se n'amanaren a Mallorcha los damunt dits serrahïns quant preseren Barchinona. Esdevench-se a cap de temps que un seu parent la conech estant ella en Mallorcha cativa, e dix-li que quant ell se’n tornaria en Barchinona, que tot secretament li·n trauria. La qual Madruy ne fuy fort pagada de la prometença que aquell seu parent li hac feyta. E lo dit parent de na Madruy, quant se’n dech passar en Barchinona, membrà-li la prometença que li havia feyta e pensàs en si mateix com l'en gitaria perquè no fos blasmat de la senyoria del rey de Mallorques ne li·n vengués dampnatge. E vench-li·n en cor e Deus qui·u volch e mes-la en una sacha de cotó e féu enginsà, e tant ginyosament que ella pogué d’enar. E puys recullí-la ab leny ab d'altres saques de cotó. E quant son senyor la atrobà menys, féu-la cercar per tota la terra e no la atrobà. Aprés féu·scorcollar lo dit leny qui se’n devia venir en Barchinona e no·y trobaren res. E noresmenys //(fol.16r) sí·scorcollaren les caxas dels mercaders, sí la havien mesa aquí, e no·y trobaren res. E puys hagueren I aster de ferro e per les dites saques de cotó lo messeren sí que la naffraren en IIII o en V lochs de la sua persona, e ella no sonà mot per ço no fos atrobada. E los dits serrahïns ab les gardes qui guardaven la ribera, com no la atrobaren, exiren-se del leny. Enaprés aquell bon hom parent de na Madruy demanà-li com stave e ella respòs que era naffrada e perdia molta sanch. E·l dit leny encontinent que foren fora la ylla, tragueren la dita dona na Madruy de la sacha de cotó, e pensaren-ne alò mils que pogren. E quant foren en Barchinona amanaren-la al monestir de Sant Pere e les dones del monestir hagren-ne gran goig, per ço com la dita Madruy fou la primera abadesa d'aquell monastir e les gents de la terra qui·n dehyen gran bé. E la dita Madruy, com hac estat un jorn aquí, viu tot lo monastir cambiat e no·y conech quaix naguna monge. E la dita filla d'en Borrell, comte de Barchinona, na Bonadona, abadessa del dit monastir de Sant Pere, quant sabé que aquella sancta dona na Madruy era estada abadessa d'aquell monastir, ella·s volch deposar que no fos abadessa, mas que·u fos la dita dona na Madruy, mas ella no·u volch pendre com aquella era filla de comte e d'onrat linatge. Perquè la dita na Bonadona liurà una cambra a la dita na Madruy la qual estech aquí, e pensaren-ne molt bé. E quant fou reforçada, mostrà·ls totes les pertinències e les rendes qui eren del dit monastir de Sant Pere e a cap de VI meses quant ella fou venguda, per les dites naffres qui no eren ben curades, morí. E la sua ànima portaren àngels en paradís, la qual fou molt planta de totes les gents de la terra. Lo qual cors de la dita dona jau a la porta de la església qui guarda vers tramuntana, a mà sinestra com hom entra en la església, e lo seu vas no·s lexa cobrir ab pedra ne ab volta. E assò·s fa per volentat de Nostre Senyor Ihesuchrist qui aquí fa molts miracles e virtuts per ella. E assò fou l'any de Nostre Senyor DCCCCLXXIX.

Qui és una autora? Aparentment, és una pregunta fàcil de respondre: una autora, o un autor, és qui ha escrit un text. Però la qüestió pot complicar-se una mica si tenim en compte, per exemple, que qui escriu un text no ha pensat, necessàriament, les paraules que utilitza, i potser simplement transcriu allò que ha sentit a dir, posant-hi o no de la seva collita. Hi ha, també, qui escriu texts que una o altre li dicten; fidel, o no, a allò que li és dit. D’altres, copien tranquil·lament texts escrits per altri, dient-ho o sense dir-ho. En cas de no fer-ho, avui considerem que cometen plagi, que menteixen en atribuir-se el que una o altre han escrit abans. I si ho diuen, considerem que la seva funció ha estat la de compilar, donar a conèixer o difondre mitjançant un text sabers i pensaments d’altres, units i ordenats, potser, d’una altra manera; una funció que pot arribar a ser força important i original. També hi ha persones que produeixen texts que usurpen sabers pensats o elaborats per altri, però que no havien estat mai escrits abans. L’autoria, doncs, te a veure amb l’elaboració de texts, però és un concepte molt ric en matisos. Una autora, o un autor, pot ser algú que mai ha escrit directament res, però que ha fet que una altra persona posés per escrit allò pensat per ella.

Avui, l’autoria de texts és una forma privilegiada de reconeixement de la capacitat d’algú d’inscriure en el món allò que hom considera significatiu o nou. Habitualment, es considera que aquesta és una capacitat individual, atribuïda o idealment atribuïble a una persona que, amb el seu sexe i el seu nom, és considerada origen dels sabers, pensaments, representacions i sentiments que en un text es plasmen en paraula escrita. Sovint, s’interpreta que l’atribució individual d’autoria d’un text dota d’autoritat al seu autor o autora, reconeguda llavors com a causa u origen d’un text. És a dir: un text signat amb un nom, dóna autoritat a aquella persona. És precisament per això que la historiografia de les dones ha dedicat tants i tants esforços a la recuperació d’autores individuals de texts, en un intent de restituir autoritat a les dones. Restituir-la, perquè en moltes ocasions havia estat prèviament usurpada: són molts els casos en què s’ha intentat negar que una o altra dona haguessin escrit un text, especialment si aquest era reconegut com a important. Tal i com diu Luce Irigaray, les cultures patriarcals es fonamenten simbòlicament en l’assassinat de la mare, d’aquí el valor polític d’afirmar la genealogia materna. La historiografia de les dones ha volgut fer visible l’autoritat femenina mitjançant el reconeixement a les dones d’haver estat productores de texts, d’haver estat autores.

A l’edat mitjana, l’autoria individual no era valorada en la mateixa mesura en què ho ha estat en les societats modernes. És per això que comprendre com, a l’edat mitjana, es produïen els mecanismes que portaven a la inscripció de significat en texts, ens ajuda a resseguir la complexitat i la riquesa de matisos del concepte d’autoria avui. De fet, a l’edat mitjana, la qüestió de l’autoritat i l’autoria funcionava a l’inrevés que al món modern: era el reconeixement d’autoritat el que creava l’autoria, en un procés en que l’origen i/o la font del saber podia estar completament absent de la pròpia producció del text. Així, coneixem el pensament subtil i complex d’alguns intel·lectuals a través dels apunts que els seus estudiants prenien escoltant les seves lliçons a les aules universitàries. I sobretot tenim el gran exemple dels Evangelis: el text del saber per excel·lència, un text del que Jesús n’és absent com a autor, encara que és la seva autoritat, prèviament reconeguda, la que el genera. Sovint, també, els texts medievals se’ns presenten sense nom, sense atribució d’autoria, és a dir, no els signava la seva autora o autor, i qui després els copiava, no necessàriament registrava qui estava a l’origen de la seva elaboració. Aquest anonimat, no sembla que desautoritzés els texts medievals; l’autoritat d’un text sense signatura i sense atribució d’autoria, no minvava per a qui llavors l’escoltava o llegia.

A l’edat mitjana, la importància de la relació en l’autoria és molt visible.

No solament les matrocinadores o les relacions de patronatge tenien una funció directa importantíssima en la producció de texts. També altres característiques de la cultura medieval feien que la relació tingués una importància fonamental en el procés d’escriptura. Especialment dues. En primer lloc, el fet que es tractés d’una cultura manuscrita, una cultura en què, per tant, els texts quedaven oberts a la intervenció silenciosa d’editores i copistes, de manera que restava difícil la fixació d’un text escrit per part de la seva autora o autor. D’altra banda, la medieval era una cultura en què l’oralitat jugava un paper fonamental no només en la transmissió de texts sinó, pròpiament, en la seva gènesi. Els molts texts dialogats o en forma de diàleg que es conserven (d’entre ells, La ciutat de les dames, de Cristina de Pizan) són mostra explícita de la importància de la relació en el procés d’elaboració d’un text. Reconèixer l’acció autoritzadora de l’altre, no implica, necessàriament, la negació del propi jo: Cristina de Pizan escriu en primera persona, però la seva escriptura és representada com una incitació i com un producte de relacions que l’autoritzen. Un jo que també pot ser reconegut com a tal a través del reconeixement d’autoritat de l’altra: és Aldonça de Montsoriu, l’editora de la Vita Christi d’Isabel de Villena, qui posa per escrit l’autoria d’Isabel, que sembla que no va signar el seu text. D’aquesta manera, la fa literalment autora, encara que les companyes de la comunitat i primeres destinatàries del text, sempre havien sabut que Isabel n’era l’autora.

La Crònica de Sant Pere de les Puel.les és un relat redactat en català probablement a finals del segle XIII, encara que les versions que coneixem avui són de la segona meitat del segle XIV. Explica una suposada fundació carolíngia del monestir i els efectes que tingué en la vida monàstica la ràtzia d’al-Mansur, una ràtzia que avui sabem es produí el 985, encara que les dates que ofereix la crònica són altres i no podem donar-los-hi credibilitat històrica. Segons el relat, l’agressió va destruir la vida comunitària i varen fer presonera a l’abadessa Madruí, que va viure com a esclava a Mallorca, fins que escapa heroicament amb l’ajut d’un parent. alliberant-se heroicament de l’esclavatge. El seu acte de llibertat és tornar al monestir, on hi troba una comunitat acollidora, que funciona i amb una nova abadessa; poc després d’arribar, la crònica la fa morir. El seu retorn allibera el monestir d’un esclavatge simbòlic: el de viure en una història, en un fil de sentit, trencat per l’agressió masculina. La seva tornada restitueix al monestir un temps i una genealogia pròpia, que d’aquesta manera és circumstancialment interrompuda però no usurpada.

La Crònica de Sant Pere de les Puel.les devia ésser originalment composada oralment per les monges del monestir de manera col·lectiva, en relació de reconeixement de l’autoritat de la veu de l’altra en un diàleg que porta a l’elaboració d’una memòria comuna. I això, independentment de qui va escriure, realment, les versions que avui en coneixem. La seva escriptura deriva de la voluntat del monestir de reconèixer l’autoritat femenina, i de la capacitat de preservar-la significant en el món.

La història de la composició del text de la Crònica de Sant Pere de les Puel.les permet reflexionar a l’aula sobre com l’acció de les dones, allò que elles han volgut inscriure en el món, sovint no respon a les fórmules i definicions modernes basades en la individualitat. L’eslògan “Allò anònim és femení” es fa realitat molt concreta en aquest exemple, un exemple que permet, d’una manera més general, reflexionar sobre la necessitat de donar valor a tot allò que té sentit encara que no tingui nom.

En el context de l’aula, l’elaboració d’una història a través del diàleg entre les i els integrants del grup, pot convertir-se en una pràctica d’autoria col·lectiva, feta conscientment i en primera persona.

Una passejada pels carrers del barri de Sant Pere de Barcelona, posterior a la lectura dels fragments de la crònica i plànol en mà, pot ajudar a reflexionar, amb l’exemple del monaquisme, sobre la capacitat històrica d’intervenció en el món de projectes estrictament femenins, a més de constituir una classe pràctica d’història urbana.