Teresa de Cartagena, Arboleda de los enfermos y Admiraçión operum Dey, ed. de Lewis J. Hutton, Madrid, 1967. [Annexos del “Boletín de la Real Academia Española”, XVI].

Teresa de Cartagena acaba de publicar el llibre Arboleda de los enfermos. Alguns i algunes humanistes del seu entorn l’acusen de plagi dient, amb fingida admiració, que una dona no pot haver escrit una obra així. Ella es defensa escrivint, a petició i prec de la seva amiga Juana de Mendoza, un altre llibre, titulat Admiración de las obras de Dios, on argumenta que a les dones els hi ha estat concedit, per gràcia, el seu diví propi i, als homes, el seu. Aquest llibre és el primer conegut en llengua castellana escrit per una dona participant a la Querella de les Dones.

“Introducció

Moltes vegades m’és donat a entendre, virtuosasenyora, que alguns dels prudents barons i, també, fembres discretes es meravellen o s’han meravellat d’un tractat que, amb la gràcia divina administrant el meu magre enteniment femení, va escriure la meva mà. I com sigui una obra petita, de poca substància, estic meravellada. I no cregui que els prudents barons tendeixen a voler-se meravellar per tan poca cosa; però, si el seu meravellar-se és cert, bé sembla que el meu insult no és dubtós, doncs no es manifesta aquesta admiració pel mèrit de l’escriptura sinó pel defecte de la seva autora o compositora; com veiem per experiència quan una persona de simple i rude enteniment diu una paraula que ens sembla abans escoltada: ens meravellem del fet, no perquè la seva dita sigui digne d’admiració sinó perquè el ser mateix d’aquesta persona és tan censurable i baix i tingut en tan poca estima que no n’esperem res de bo. I, per això, quan succeeix, per la misericòrdia de Déu, que aquestes persones simples i rudes diuen o fan quelcom que, encara que no sigui totalment bo, és poc habitual, ens meravellem molt per la relació ja dita. I per la mateixa relació crec amb certesa que s’han meravellat els prudents barons del tractat que jo vaig fer: no perquè ell contingui coses molt bones o dignes d’admiració sinó perquè el meu propi ésser i just mereixement amb l’adversa fortuna i malalties creixents donen veus contra mi i inciten a tots a admirar-se dient: “Com por haver-hi algun bé en una persona en qui s’estableixen tants mals?” I d’això se segueix que l’obra femenina i de poca substància, que digna és de retret entre els homes comuns, amb molta raó seria feta digna d’admiració en l’aprovació dels homes singulars i grans, doncs el prudent no es meravella sense motiu quan veu que el neci sap parlar. I digui qui vulgui que aquesta ja dita admiració és elogi, que a mi em sembla més aviat insult; i, per la meva voluntat, prefereixo que m’ofereixin insults injuriosos que vans elogis, doncs ni em pot fer mal la injúria ni beneficiar-me el va elogi. Doncs jo no vull usurpar la glòria d’altri ni desitjo fugir del meu propi insult. Però hi ha una altra cosa que no haig de consentir, doncs la veritat no la consent: sembla que no només es meravellen els prudents del tractat esmentat, sinó que fins i tot alguns no poden creure que sigui veritat que jo ho hagi fet tan bé; que en mi menys és del que es pressuposa, però en la misericòrdia de Déu majors béns es troben. I com em diuen, virtuosasenyora, que l’esmentat volum de papers en esborrany ha arribat a la notícia del senyor Gómez Manrique i vostra, no sé si el dubte que envolta el tractat ha estat presentat a la vostra discreció. I, encara l’obra bona, que davant el subjecte de la sobirana veritat és vertadera i certa, no resulta molt perjudicada si és considerada dubtosa –com aquesta- en l’acollida i judici dels homes humans, això pot destruir i destrueix la substància de l’escriptura; i fins i tot sembla retirar molt el benefici i la gràcia que Déu em féu. Per tot això, en honor i glòria d’aquest sobirà i liberal Senyor, misericòrdia del qual n’està plena la terra, jo, que sóc un petit tros de terra, m’atreveixo a presentar a la vostra gran discreció això que a la meva, petita i magra, se li ofereix de moment.”

“Introduçión

Muchas vezes me es hecho entender, virtuosa señora, que algunos de los prudentes varones e asy mesmo henbras discretas se maravillan o han maravillado de vn tratado que, la graçia divina administrando mi flaco mugeril entendimiento, mi mano escriuió. E como sea vna obra pequeña, de poca sustançia, estoy maravillada. E no se crea que los prudentes varones se ynclinasen a quererse marauillar de tan poca cosa, p[er]o sy su marauillar es çierto, bien paresçe que mi denuesto non es dubdoso, ca manifiesto no se faze esta admiraçión por meritoria de la escritura, mas por defecto de la abtora o conponedora della, como vemos por esperençia quando alguna persona de synple e rudo entendimiento dize alguna palabra que nos paresca algund tanto sentida: maravillámonos dello(s), no porque su dicho sea digno de admiraçión mas porque el mismo ser de aquella persona es asy reprovado e baxo e tenido en tal estima que no esperamos della cosa que buena sea. E por esto quando acaesçe por la misericordia de Dios que tales personas sinples e r[u]d[a]s dize[n] o haze[n] alguna(s) cosa(s), avnque no sea del todo buena, (e) sy no comunal, maravillámonos mucho por el respecto ya dicho. E por el mesmo respecto creo çiertamente que se ayan maravillado los prudentes varones del tractado que yo hize, y no porque en él se contenga cosa muy buena ni digna de admiraçión, mas porque mi propio ser e justo meresçimiento con la adversa fortuna e acresçentadas pasyones dan bozes contra mí e llaman a todos que se maravillen diziendo: ‘¿Cómo en persona que tantos males asyentan puede aver algund bien?’ E de aquí se ha seguido que la obra mugeril e de poca sustançia que dina [es] de reprehensyón entre los onbres comunes, (e) con mucha razón sería fecha dina de admiraçión en el acatamiento de los singulares e grandes omes, ca no syn causa se maravilla el prudente quando vehe que el nesçio sabe hablar. E diga quien quisyere que esta ya dicha admiraçión es loor, que a mí denuesto me paresçe(r) e, por la mi voluntad, antes se me ofrescan injuriosos denuestos me paresçe que no vanos loores; ca ni me puede dañar la injuria nin aprovechar el vano loor. Asy que yo no quiero vsurpar la gloria ajena ni deseo huyr del propio denuesto. Pero ay otra cosa que [no] devo consyntir, pues la verdad non la consyente, ca paresçe ser no solamente se maravillan los prudentes del tractado ya dicho, mas avn algunos no pueden creer que yo hisyese tanto bien ser verdad: que en mí menos es de lo que se presume, pero en la misericordia de Dios mayores bienes se hallan. E porque me dizen, virtuosa señora, que el ya dicho bolumen de papeles bor[r]ados aya venido a la noticia del señor Gómez Manrique e vuestra, no sé sy la dubda, a bueltas del tractado, se presentó a vuestra discreçión. E como quier que la buena obra que antel subjeto de la soberana Verdad es verdadera e çierta, non enpeçe mucho si nel acatamiento e juizio de los onbres vmanos es avida por dubdosa, como ésta, puede estragar e estraga la sustançia de la escritura, e avn paresçe evacuar muy mucho el benefiçio e graçia que Dios me hizo. Por ende, a onor y gloria deste soberano e liberal Señor de cuya misericordia es llena la tierra, e yo, que soy un pequeño pedaço de tierra, atréuome presentar a vuestra grand discreçión esto que a la mía pequeña e flaca por agora se ofresçe.”