Nascuda Clara Favarone (1193-1253), és considerada fundadora de la branca femenina de l’orde franciscana: les clarisses o menoretes (terme usat a les terres catalanes). Als 17 anys, i després d’escoltar el sermó de Francesc a la catedral d’Assís, Clara decidí renunciar a la seva posició benestant i unir-se a la “fraternitat” franciscana. És el 1212 i Francesc accepta la seva professió, tallant-li els cabells i vestint-la amb una túnica pobre. Instal·lada provisionalment en un monestir de monges benedictines a Bàstia, on se li afegirà poc després la seva germana Agnès, funda finalment amb d’altres dones el que serà la primera comunitat de germanes pobres (“sorores pauperes”, “pauperes dominae”) o de l’orde de Sant Damià, al costat de la capella de Sant Damià (als afores d’Assís). Canonitzada dos anys després de la seva mort, el 1255, Santa Clara encarna de manera original la nova espiritualitat franciscana, significant-se especialment en l’ideal de pobresa radical, pel qual Clara lluità al llarg de la seva vida per poder-lo aplicar a la seva pràctica monàstica. Primera escriptora d’una regla monàstica per a dones (Regla de Santa Clara, 1253), que sintetitza l’ideal monàstic de la santa.