En la història i la política convencionals, hi ha una imatge molt reiterada per interpretar i explicar les diferències evidents entre l’experiència humana femenina i la masculina. És la imatge de “l’esfera pública i l’esfera privada”. Es diu que la història i la política dels homes es desenvolupa en l’esfera pública, la més visible i important, mentre que la de les dones es reduiria a la invisibilitat relativa de l’àmbit privat. Aquesta imatge es segueix emprant avui sense crítica, malgrat que les dones estiguem presents a tots els indrets de l’anomenada esfera pública on desitgem ésser; i malgrat que fa ja molts anys -el 1935-, la gran antropòloga que fou Margaret Mead va escriure amb ironia: “Facin el que facin els homes, encara que sigui vestir ninots per a una cerimònia, sembla dotat del màxim valor”. Amb aquesta frase, Margaret Mead va ridiculitzar la suposada importància de la cosa pública, assenyalant que al que es donava rellevància era, en realitat, el que els homes fessin, fos el que fos.

Per mirar de desentranyar els interessos creats que sostenen la dicotomia o antinòmia públic/privat, la historiadora Gerda Lerner va estudiar els seus orígens, i va descobrir que aquesta antinòmia del pensament existeix des dels orígens del patriarcat, essent funcional en ell. La qual cosa vol dir que és una imatge explicativa de la història i la política que està menys al servei de la veritat que de l’interès d’alguns –i, ocasionalment, d’algunes- per sostenir aquell sistema històric de domini dels homes per damunt de les dones. Va demostrar que ha estat fonamental per al patriarcat la divisió de les dones en privades i públiques, essent aquestes darreres les prostitutes: dones que, com tants homes públics, encara que moltíssim menys lliurement que ells, intercanvien ser per diners.

Com hem pogut ser dividides les dones en privades i públiques? Carole Pateman, a la seva tesi doctoral titulada El contracte sexual, va descobrir que a la base de les societats patriarcals hi ha hagut o hi ha encara un pacte fundador que és, en realitat, anterior al que fins ara es creia que fundava les societats humanes, i que Jean-Jacques Rousseau va denominar al segle XVIII el contracte social. El vertader pacte fundador era el contracte sexual, que consisteix en un pacte no pacífic entre homes heterosexuals per a distribuir-se entre ells l’accés al cos femení fèrtil.

Per això, a les relacions socials patriarcals les dones entrem amb un llast que genera desigualtat. Però, afortunadament, el patriarcat no ha ocupat mai la realitat sencera ni, tampoc, la vida sencera d’una dona. Perquè el fet social és discontinu, no és sinònim de l’històric sinó que fa referència a una part de l’històric, la que està intervinguda per relacions de poder i de domini. Per això, va poder escriure G.F.W. Hegel al segle XIX que “el fet femení és l’eterna ironia de la comunitat”. Això vol dir que el fet femení que excedeix i desborda al patriarcat posa en ridícul la pretesa universalitat d’aquest.

La dicotomia públic/privat ajuda, doncs, a explicar una part de la història de les dones –és a dir, de la història: aquesta part és la seva explotació per part dels homes, el seu patiment, la seva ràbia davant els estereotips de gènere femení, tot això com a conseqüència de la desigualtat entre els sexes. Però no serveix per explicar veritablement l’experiència humana femenina en el seu conjunt, en la seva unitat inesquinçable.

La dicotomia públic/privat fou desarticulada pel moviment polític de les dones del darrer terç del segle XX amb un crit repetit incansablement als grups d’autoconsciència, als fulls volants, a les publicacions, al carrer...: “l’àmbit personal és polític”. Fou desarticulada perquè és una dicotomia que persegueix, implacable, la vida de les dones, malgrat que les dones amb prou feines ens hi reconeixem. Perquè les dones discorrem lliurement i sense jerarquies de valors entre els dos pols de la dicotomia, entre la casa i el carrer, entre la taula de la cuina –damunt la qual algunes han escrit obres mestres- i la universitat, entre un amor i un altre, entre el jardí i l’administració de l’estat. En realitat, la parousía genuïna, l’autèntica aparició pública de l’ésser humà, no és pròpiament la de la televisió o les portades dels diaris, sinó que és la que cada nena o nen fa en sortir del cos de la seva mare en el moment de néixer, irrompent al món.

És molt interessant assenyalar que la invenció simbòlica “l‘àmbit personal és polític” no es va limitar a invertir la vella dicotomia dient “l’àmbit privat és públic”. Per això és una autèntica troballa de sentit: no es limita a invertir els termes de l’antinòmia, com ho faria una revolució, sinó que es situa en un lloc més enllà, gairebé imprevist, que és el lloc de la llibertat.

Allò personal no és, tanmateix, immediatament polític: a cada circumstància històrica és necessari trobar les mediacions que facin, d’allò personal, quelcom de polític. Els reality shows, per exemple, encara que siguin descaradament personals, tenen poc o molt poc sentit polític, de tal manera que cal repetir-los fins la sacietat, com si en ells es cerqués desesperadament quelcom que el nostre món necessita i no troba. El que cerquem és precisament la mediació que faci d’allò personal quelcom de polític aquí i ara, en el context relacional present. És aquesta mediació o mediacions allò que ens fa lliures, trencant amb el mecanisme terrible de la repetició.

Una mediació és quelcom que posa en relació dues coses que abans no es relacionaven. Tal com fa l’entredós unint dues peces de tela fins llavors separades, i creant així quelcom de nou. Els textos de la marquesa Dhuoda, de la canongessaHrotsvitha de Gandersheim i de la reinaIsabel I de Castella que he presentat, són exemples de mediacions històriques que, cadascuna en un context relacional concret, van aconseguir fer d’allò personal, polític.

Dhuoda va trobar a l’escriptura d’un llibre per a l’educació dels seus fills Guillem i Bernat, la mediació que la va posar de nou en relació amb els nens, quan aquests li foren arrabassats pel pare, que se’ls endugué a la cort carolíngia per a servir-se’n d’ells en les seves lluites de poder. D’aquesta manera, el llibre va fer de mitjancer entre ella i la cort imperial, entre el seu amor més íntim i personal i el que els homes de la seva classe social –l’aristocràcia- entenien per polític. Donant-li així, a la política, un altre to i un altre sentit: un sentit amorós, no violent. Dhuoda escriu com a mare que mostra als seus fills, entre metàfores de jocs de daus i miralls, un exemple a seguir al nucli del qual es troba l’atenció a la relació, a l’espiritualitat i a la vida, no pas a la guerra. L’exemple que Dhuoda proposa als seus fills és una instància d’una altra política, política que en el feminisme anomenem algunes o moltes la política de les dones.

Hrotsvitha, amb la ironia en la qual fou mestra, posa al descobert, al segle X, les entranyes del patriarcat i del contracte sexual que el sustenta: l’emperador Adrià reconeix molt seriosament -mentre l’autora, que fou experta en la riallada, es riu d’ell-, que l’Estat perilla si les dones casades menyspreen als seus marits fins al punt de negar-se a menjar amb ells i dormir al seu llit: és a dir, si les casades s’alliberen de l'heterosexualitat obligatòria (no de la lliure, que també existeix). La mediació que Hrotsvitha trobà per fer, de l’àmbit més personal de la relació dona-home, quelcom de polític, és la paraula, la paraula predicada, dita en veu alta i de viva veu pels carrers, la paraula encertada i necessària en aquell moment històric, essent el carrer l’espai públic i comú per antonomàsia.

La preocupació d’Isabel I per la salut de la seva consellera i cambrera Juana de Mendoza fa que irrompi a la Història el món de les corts femenines del segle XV. Aquestes corts o cases reials es movien en un règim propi d’intercanvi: un règim d’intercanvi que era el del do, amb prou feines mesurat o significat pels diners. Les dames de la cort no rebien habitualment salaris en diners, com els cavallers de la cort, sinó que rebien regals de la reina: regals en concepte de teles, per exemple, o de joies, peces de roba, llibres d’hores o altres objectes de valor. Aquest règim d’intercanvi afavoria l’atenció a cada relació singular i necessitava de la confiança. Per tant, l’ambient s’assemblava molt a les relacions que s’estableixen a casa, a l’àmbit privat. Però, al mateix temps, tot allò que succeïa a la cort tenia una gran transcendència política. La medievalista Bethany Aram ha mostrat fins i tot, en un llibre esplèndid dedicat a La reina Juana -un llibre que és, per fi, una obra històrica i no llegendària sobre l’anomenada “Joana la Boja”-, que les cases reials o corts dels segles XV i XVI foren el principal significant de la capacitat de governar d’una o d’un monarca: si la reina o la princesa no aconseguia –com li va passar a Joana I de Castella- governar la seva casa (i el seu marit Felip el Bell, mentre visqué, li ho posà dificilíssim), això volia dir que el seu poble desconfiaria de la seva capacitat per governar el país. El fet polític depenia, doncs, del fet personal, el govern de l’Estat depenia del funcionament de la casa.

Allò que les dones aconseguim quan trobem les mediacions perquè el fet personal esdevingui polític, és establir relacions de confiança entre el que en el moment és entès com a polític i el que quedava fora d’ell, o sigui, l’altre, l’alteritat, o un fragment d’ella: alteritat que irromp, en primer lloc, a les cases i a la vida personal d’una mare o, en menor grau, d’un pare, quan una dona dóna a llum una criatura. Amb freqüència, l’altre és el femení lliure, que s’apressa en venir al món al context històric del que es tracti.

A vegades, en la història d’Occident, l’altre, l’alteritat, es representa en certs grups humans, que poden ser el poble jueu o morisc o gitano, per exemple. Avui es representa en les estrangeres, en els estrangers immigrants. Hrotsvitha va representar, al segle X, l’alteritat com el femení lliure dut a l’Imperi romà per una dona estrangera (advena mulier) anomenada Saviesa, que arriba a Roma amb quelcom diferent per dir, i ho predica públicament.

Pot ser útil comparar a classe el text de Hrotsvitha de Gandersheim a Sapientia amb un fragment de l’obra La Tumba de Antígona, de María Zambrano (1904-1991). Ambdues –Antígona i María Zambrano- visqueren, en les seves experiències d’estrangeria o d’exili, el patiment terrible de no poder donar, de que no fos acollit allò que elles duien i eren; o sigui, van experimentar la pèrdua d’existència simbòlica que duu amb ella la tolerància; perquè la tolerància respecta democràticament però no acull, no s’obre a l’intercanvi amorós. Dit amb altres paraules, elles van patir el veure’s convertides, al país d’arribada, en un altre de qui no es vol rebre res, un altre a qui se li nega, així, substància política. Va escriure María Zambrano:

"Como yo, en exilio todos sin darse cuenta han fundado una ciudad y otra. Ninguna ciudad ha nacido como un árbol. Todas han sido fundadas un día por alguien que viene de lejos. Un rey quizá, un rey-mendigo arrojado de su patria y que ninguna otra patria quiere, como iba mi padre, conducido por mis ojos que miraban y miraban sin descubrir la ciudad del destino, donde estaba nuestro hueco esperándonos. Y yo sabía ya, al entrar en una ciudad, por muy piadosos que fueran sus habitantes, por muy benévola la sonrisa de su rey, sabía yo bien que no nos darían la llave de nuestra casa. Nunca nadie se acercó diciéndonos, “ésta es la llave de vuestra casa, no tenéis mas que entrar”. Hubo gentes que nos abrieron su puerta y nos sentaron a su mesa, y nos ofrecieron agasajo, y aún más. Éramos huéspedes, invitados. Ni siquiera fuimos acogidos en ninguna de ellas como lo que éramos, mendigos, náufragos que la tempestad arroja a una playa como un desecho, que es a la vez un tesoro. Nadie quiso saber qué íbamos pidiendo. Creían que íbamos pidiendo porque nos daban muchas cosas, nos colmaban de dones, nos cubrían, como para no vernos, con su generosidad. Pero nosotros no pedíamos eso, pedíamos que nos dejaran dar. Porque llevábamos algo que allí, allá, donde fuera, no tenían; algo que no tienen los habitantes de ninguna ciudad, los establecidos; algo que solamente tiene el que ha sido arrancado de raíz, el errante, el que se encuentra un día sin nada bajo el cielo y sin tierra; el que ha sentido el peso del cielo sin tierra que lo sostenga".