Els regnes peninsulars occidentals es troben a la mort d’Isabel I de Castella, la Catòlica (Madrigal de las Altas Torres, Àvila, 22 d’abril del 1451-Medina del Campo, 26 de novembre del 1504), amb un futur poc tranquil·litzador. S’han de respectar els costums, furs i drets dels diferents territoris i dels diversos grups socials. El final del segle XV no tanca la llarga etapa de conflictes i guerres en terres de la Corona de Castellai el segle XVI continuarà en part la mateixa dinàmica bèl·lica. La llarga guerra d’expansió cristiana sobre territori andalusí, es tanca el 1492 amb la conquesta del regne i ciutat de Granada. Però els problemes socials, econòmics i de convivència entre les diferents ètnies i religions i l’estructuració del territori dels regnes no finalitza en aquesta data, sinó que s’allargarà com una immensa ombra cap al futur. Culminarà amb l'expulsió del poble jueu i de la poblaciómorisca, amb les diverses revoltes i reclamacions nobiliàries. La tasca de la Inquisició a les terres castellanes anirà creant una psicosi d’inseguretat i de porforça eneralitzada entre la gent que se n’adonarà que gairebé ningú es troba fora de l’abast del seu llarg braç -des de qualsevol camperola i artesana a Teresa de Jesús, i a Hernando de Talavera, etcètera. Es multiplicaran els processos a la recerca de qualsevol vestigi o sospita de pràctiques no catòliques, és a dir, de qualsevol indici de no ser cristiana o cristià vell. Les terres castellanes s’arrisquen a perdre l’experiència i sabers a les quals les dones i els homes de les tres cultures i les tres religions del Llibre havien contribuït al llarg de segles de convivència.

La crònica d’Hernando del Pulgar, la Crónica de la Guerra de Granada i d’altres il·lustren clarament la situació dels regnes castellans, les ombres i les llums que acompanyen a les dones i homes d’aquestes terres al llarg del segle XV i les perspectives que s’obren i projecten cap al segle XVI. I a la complexitat ètnico-religiosa i social dels regnes peninsulars s’hi afegirà la de les noves terres conquerides i després colonitzades des de les Canàries al continent americà -diferents nacions índies, diferents organitzacions familiars i socials, diferents cosmovisions i tradicions culturals, científiques i sistemes de creences. Es va configurant la idea de canvi i s’avança cap a nous temps.

La historiografia tradicional ha estudiat, amb força deteniment, la situació política, social, econòmica i ètnicoreligiosa dels regnes peninsulars dels segles XV i XVI. S’ha ocupat menys de les transformacions culturals i mentals que s’estaven duent a terme, el pes de l’escriptura i lectura en llengua materna en el pas de la baixa edat mitjana a l’edat moderna. S’ha estudiat l’evolució econòmica de les dones i els homes camperols i de les pobladores i pobladors de viles i de ciutats. L’evolució i estructura de la població, de les rentes, dels preus i salaris. S’ha fet i es fa història social, però jo en analitzar, sumàriament, el testament d’Isabel I de Castella, vull valorar altres fets i establir altres relacions. Les relacions que s’estableixen a partir de l’ordre simbòlic de la mare, a partir de l’obra ordenadora de la mare, d’aquella que ens dóna la vida, que dóna la mesura i ens dóna l’autoritat, amb qui ens uneix un vincle diví, amb qui ens mesurarem en una relació de disparitat i a la qual no hem de jutjar.

També valoraré el gran pes que tenen durant la vida i el regnat d’Isabel, i per extensió del de Ferran, aspectes tan importants per a la vida i per el ser dona com el gust per la relació, per l’amor, per l’amistat, pel pacte, pel treball del conflicte.

El testament d’Isabel I -malgrat ser un document amb una redacció en què pesa molt el formulari diplomàtic d’aquesta font històrica, i que està redactat amb un llenguatge força estereotipat- dóna compte, a vegades, entre línies, però altres vegades de forma clara i reiterada de la permanent cura i estima que posa la reina en les disposicions que afecten a la seva filla. De la posició mitjancera amb el rei, Ferran, perquè Joana es recolzi en l’experiència política del seu pare i accepti les decisions que aquest prengui, insistint molt en el respecte i amor que ella li tenia i li tingué al llarg de la vida, perquè li servissin a la princesa Joana.

El testament de la reina mostra l’amor i respecte que la unia amb el rei Ferran. La reina li concedia gran autoritat no només en el seu paper de cavaller i home d’armes —en la guerra o en els actes bèlics simbòlics o reals (tornejos i batalles)-, sinó en les qüestions de govern. Autoritat fonamentada en la seva llarga experiència i en el seu sentit comú, ella pogué afirmar la seva supremacia política defugint, unes vegades, treballant-lo en d’altres, el conflicte que provocava la posició atorgada als homes en el matrimoni. La seva relació amb Ferran podria haver tingut en algun moment en compte els postulats d’Alfonso de Madrigal el Tostado. Alfonso de Madrigal havia suggerit que doncs “el hombre no podía escapar a las trabas del amor, lo mejor que podía hacer era buscar una buena mujer, porque el amor y la amistad unían muy profundamente a los individuos entre sí, y con Dios, y porque amar era tener un amigo que, al mismo tiempo, era otro y uno mismo”, però tingué sobretot en compte l’amor que els va unir gairebé des de la primera vegada que es trobaren a Valladolid -el 14 d’octubre de 1469- i l’amistat que aconseguiren al llarg de la seva convivència. Isabel i Ferran van deixar en mans dels seus col·laboradors l’elaboració de les seves respectives funcions, de les seves competències i graus de poder. Però van cuidar i gaudiren, moltes vegades, de la seva relació com ho recullen algunes cròniques, entre el rey y reina no avia división nin enojo, ante cada dia de aquellos comían en la sala pública juntos, hablando en cosas de plazer como sobre las mesas se hace, y dormían juntos…, … las voluntades estavan con entrannable amor igualadas. … el amor tenia juntas las voluntades… Aquesta cura no vol dir que no es produissin conflictes, tant en la convivència com en els aspectes relatius al govern de la seva casa i del regne. Les mateixes cròniques assenyalen que els reis estaven en desacord en nombroses ocasions quan algun d’ells pretenia beneficiar alguna o algun dels seus consellers o habitants dels seus regnes, i molts altres i grans obstacles van dificultar la relació, però sembla que la seva voluntat de pacte i concertació pogué gairebé sempre per damunt dels conflictes.

El testament d’Isabel I de Castella ens ofereix mostres d’aquesta relació primigènia i privilegiada de la mare amb les seves filles. Malgrat el llenguatge una mica estereotipat del testament com a acte documental, veiem una relació que la reina cuida especialment. Isabel institueix hereva universal dels seus regnes a la mort del seu fill Joan a la infanta Joana. Isabel és conscient que transmet a la seva filla una càrrega feixuga per a la qual no ha estat especialment preparada ni educada. Ho havia estat el seu germà l’infant Joan , que era l’hereu i futur rei de Castella, a la seva mort i a la de la seva germana Isabel i el seu fill Miquel, l’herència recau amb tot el seu pes en Joana.

La reina Isabel I havia educat a Joana de forma acurada com a les seves germanes les princeses Isabel, Maria i Catalina. Però se les havia educat per a ser princeses, però no per a ser les hereves del tron d’un regne que es troba en un període complex de la seva història. Isabel sap què és, ella tampoc era l’hereva de Castella, tindrà que guanyar una guerra per a esdevenir reina, i no pogué o no sapigué evitar el dur enfrontament que li costà tant dolor i pèrdues a ella, a la seva família i a les i els habitants de Castella per reivindicar i guanyar el seu dret a regnar, i té plena consciència que tota preparació és poca per exercir aquest càrrec, ha hagut de dur a terme un fort aprenentatge, renunciant a vegades als dictats del seu cor, als seus desitjos. Però sempre ha procurat i procurarà mantenir i demostrar, afirmant això sí els seus drets, una gran correcció de cara a la institució monàrquica i a la persona que encapçala la representació del regne.

No voldria deixar de costat i evitar un dels temes que la historiografia ha tractat, i en el qual manté encara avui en dia discrepàncies; em refereixo al paper que tingué o s’atribueix a la reina Isabel en relació a la Inquisició. Per què la reina recolzà la tasca de la Inquisició?, les i els historiadors no coincideixen en analitzar la relació i el paper d’Isabel en afavorir més o menys la instauració i actuació de la Inquisició per les terres de la Corona de Castella. Possiblement la reina, bona coneixedora del valor i pes de les i els conversos, algunes i alguns molt propers a ella mateixa i a les institucions de govern del regne, intentés evitar les morts que provocaven les revoltes populars contra els conversos en camps i ciutats castellans. En els primers temps d’instauració de la Inquisició van cessar les revoltes i represàlies contra les i els conversos, es van evitar les matances massives d’aquests castellans i castellanes, però s’inicià un període de control ideològic que generarà una por profunda i atàvica durant generacions al poder de la Inquisició.

Segurament es van causar menys morts però crec que això no justifica de cap manera l’intent de solucionar el problema que havia creat una part de les i els conversos en controlar una part del poder al regne de Castella i en renegar del seu catolicisme. Algunes i alguns dels conversos s’enriquiren molt, van acaparar un gran nombre de càrrecs públics de diversa importància i índole, i van retornar a la seva antiga fe —el judaisme- fent-ho de forma pública i una mica fanàtica. Per què les i els pobladors cristians vells de Castella i Andalusia no suporten en determinat moment el comportament de les i els conversos? Primer, perquè el que s’està plantejant és un problema social, econòmic i de poder, algunes i alguns conversos estan alterant la tradicional composició socioeconòmica i de poder al camp, a les viles i ciutats de la corona castellana, en monopolitzar molts dels càrrecs, des dels concejos (ajuntaments) als del Consell Reial, i en segon lloc, i molt important, existeix un problema d’idees, de pensament i de coneixement. L’Europa occidental cristiana es troba en un moment d’inseguretat, s’han replantejat algunes teories en alguns camps del saber (entre d’altres a geografia, astronomia, etc.), i altres àmbits del coneixement, com el de la filosofia i la religió, es troben en un moment d’incertesa, de reformulació, i potser per això reaccionen tancant-se i imposant les seves veritats i pràctiques de forma agressiva i violenta. I Castella, que havia restat bastant al marge de la intolerància i la barbàrie religioses (contra l’heretgia càtara, contra els templers, contra les i els “espirituals”, contra les i els místics, contra maneres d’entendre el fet religiós i la fe i contra practiques sobretot femenines, però també masculines, molt més lliures) en aquest moment s’apunta a elles —amb tota la força que li dóna la nova estructura de poder que estan articulant Isabel I de Castella i Ferran II d’Aragó- perquè a les seves terres s’hi barregen, ara, tota una sèrie d’elements que les afavoriran. Però, crec, que algunes historiadores i historiadors podem estar d’acord en que no s’inclouen entre els elements que afavoreixen la intolerància i la persecució religioses factors d’odi biològic com els entenem avui, és a dir, no hi ha antisemitisme, no hi ha racisme, hi ha antijudaisme, hi ha persecució fanàtica de les idees i de les pràctiques religioses i hi ha també un odi secularment consentit i buscat contra els jueus.

La informació que podem extreure del testament i codicil d'Isabel I de Castella és variada, alguna ja recollida per la historiografia tradicional. Però dos dels temes que no han estat tractats, o ho han estat des de perspectives molt diferents, jo destacaria, en primer lloc, la relació de la reina amb les seves filles i amb el seu fill, la relació amb el rei, l’interès pel bon govern dels regnes, la cura per mediar en els conflictes o en les futures tensions entre la futura reina Joana i Ferran el Catòlic, la insistència en l’amor, el paper de la llengua materna i l’escriptura en aquestallengua tant als regnes peninsulars com a Amèrica. El paper que atorga a la formació i a l’experiència. La cura i l’intent que s’escolti als diversos grups socioeconòmics que formen els seus regnes. El valor atorgat al bon govern de la casa i per extensió del regne, a la bona organització, a la previsió. Però, també, i com a contrast el valor atorgat al guerrer, a qui arrisca la seva vida a la batalla i a la guerra, al seu marit, el rei Ferran.

Part de la historiografia coincideix en assenyalar el profund enamorament d’Isabel i Ferran des de la primera vegada que es reuneixen, i de l’amor, possiblement, passió que hi hagué entre ells. La parella formada per Isabel i Ferran fou una parella forta, malgrat algunes diferències de temperament, caràcter i de les dificultats per les que passà la seva unió per les infidelitats del rei, i davant d’altres múltiples situacions difícils. Isabel accepta i rep al seu càrrec als fills i filles naturals que Ferran havia tingut, i es compromet no només a garantir-lis la seva criança i el seu dot, sinó també a sostenir a les seves mares. Sens dubte això degué ser una decisió difícil per a la reina, perquè com escriu la seva filla, Joana, en una carta datada el 3 de maig del 1505, la reina, com ella, era una dona celosa, hasta que el tiempo la cure.

Isabel i Ferran prendran moltes decisions junts, i junts estaran també davant nombrosos problemes i dificultats que els planteja el govern dels seus regnes, fins i tot estan a prop l’un de l'altre en situacions de guerra, com quan Isabel espera al seu marit en el campament general, mentre es lluita davant Toro contra el rei de Portugal el 1476. Ferran ataca l’exèrcit portuguès el dia 1 de març de l’any esmentat manant les milícies populars i posa en fuga les tropes portugueses. Isabel, mentrestant, esperarà el resultat de la batalla al campament o quarter general. Poc després de conèixer la notícia de la victòria mana organitzar festes d’acció de gràcies a les ciutats i viles del regne i promet construir a Toledo, l’església i el monestir de San Juan de los Reyes, que es comença el 1478.

M’interessa subratllar aquí que la historiografia recull el fet esmentant la presència de la reina envoltada de catorze dames. Isabel estava sempre envoltada de dones, la seva mare, les seves filles, les seves dames, donzelles i un nombre considerable de dones que estaven al seu servei i al de la seva Casa. En moments importants per a ella les fonts escrites i/o iconogràfiques la mostren envoltada de dames, tal i com mostra el baix relleu de l’Entrada en Granada -on s’hi compten nou o deu dones.

Isabel estigué envoltada des de la mort del seu pare, Joan II, de dones, en alguns moments coincideixen un bon nombre en l’espai en què s’hi mou l’infanta Isabel, futura Isabel I. A Arévalo, cap al 1454, una mica després de la mort del seu pare, s’hi troben entre d’altres la seva àvia, la seva mare, la seva tieta Maria -germana del seu pare, reina d’Aragó durant gairebé vint anys, dona poderosa, havia governat bé i amb saviesa Aragó mentre Alfons V el Magnànim, residia a la cort de Nàpols. Maria anava fins Arévalo per a fer de mitjancera i negociar amb el seu nebot, Enric IV, en nom del seu cunyat el rei Joan de Navarra -germà d’Alfons V-. Mariareina d’Aragó i Maria, la germana d’Alfons V el Magnànim, primera dona de Joan II havien sigut dues dones importants per a la història de Castella, ambdues reines i cosines, havien fet de mitjanceres en moltes ocasions, algunes d’elles crucials, en les variables i de vegades difícils relacions entre Aragó-Catalunya i Castella.

Isabel se sent acompanyada per moltes dones de confiança que la poden aconsellar sobretot mentre estigui a Arévalo i a Madrigal on passa una part de la seva infantesa, però també estarà acompanyada per algunes dones quan el 1461 el seu germà, el rei Enric IV, la trasllada a ella i al seu germà Alfons a la cort.

Segurament aquesta companyia i encerclament femení a Madrigal i Arévalo durant els seus primers deu anys de vida van proporcionar a la infanta Isabel, futura Isabel I, l’estabilitat i l’aplom necessaris per al futur. Les històries de les seves dues famílies li serien de ben segur explicades per algunes d’aquestes dones i li proporcionarien a Isabel un fort orgull del seu llinatge reial, un gran sentit de quins eren els seus legítims drets, i un fort sentit de la responsabilitat. També li deurien ensenyar la importància de la cura del cos, la importància de la bellesa, de l’abillament, la importància de presentar-se convenientment vestida en públic, i la importància d’un comportament reial. Isabel, a diferència d’altres infantes i infants reials castellanes i castellans, havia gaudit en aquest ambient de Madrigal i Arévalo, envoltada de la seva àvia, la seva mare i d’altres dames d’una major estabilitat i intimitat familiar, havia gaudit també d’una gran atenció i cura de les relacions personals i d’una llarga permanència en un espai físic, un “palau”, construït amb una mesura molt humana, molt lluny del que després serà per exemple el palau de El Escorial o altres grans palaus, tal vegada menys aptes per a la cria de les i els infants reials.

Isabel ideà i/o intentà dur a terme una política diferent en alguns assumptes a la del rei Ferran II d’Aragó, malgrat que a alguns i algunes historiadores els costi percebre o abarcar la diferència en traçar un perfil general del regnat. La política ideada i traçada per Isabel analitzada de prop sí que era diferent. Com a dona que era s’interessà molt més per les relacions. Dedicà una part important del seu temps i del seu estar en el govern de Castella a dibuixar un complex món de relacions que li van permetre en molts casos desencallar grans assumptes d’estat. Va establir relació amb algunes dones poderoses i algunes altres que no ho eren tant, i algunes les va establir per necessitat, necessitat de govern, de la seva Casa i del regne, però moltes altres les va establir pel gust d’estar en relació amb una altra mujer. Amb la seva antiga donzella Beatriz de Bobadilla i amb la seva nova donzella -ja essent reina- Juana de Mendoza, amb ambdues sembla que tenia la reina gran intimitat i una relació de confiança, que els permetia moure’s amb gran llibertat dins del que eren les relacions a la cort castellana del moment.

Aquesta estreta relació la podem percebre per exemple en la promesa que cap al 1466 realitza Beatriz de Bobadilla a la ja llavors princesa Isabel, quan Enric IV pretén i vol obligar-la a casar-se amb el vell però riquíssim, convers, Pedro Girón, encara que el rei deia estimar molt a la seva germana Isabel.

L’estreta relació d’Isabel amb les seves donzelles i altres dames de la Cort i de la noblesa castellana o no van proporcionar en molts casos la petició de mediació per a assumptes diversos, tinguessin o no res a veure amb el govern del regne. Així, Beatriz de Bobadilla, ja comtessa de Moya, farà de mitjancera davant del seu marit Andrés Cabrera, i aquest tindrà un paper destacat en l’adhesió de la ciutat de Segòvia als joves prínceps l’any 1473.

Un altre exemple clar el constitueix la mediació de la pròpia reina, Isabel, a petició de la infanta portuguesa, Beatriz. Ambdues es reuneixen i inicien converses el març del 1479, a la frontera, a la població d’Alcántara, per organitzar i establir la pau definitiva entre Castella i Portugal, després de llargs anys d’enemistat per les apetències territorials del monarca portuguès, aprofitant, primer, els moments de debilitat produïts per les lluites entre partidaris de la futura Isabel I i de la seva neboda Joana, la Beltraneja; i aprofitant, més tard, i recolzant les pretensions de Joana, la Beltraneja, que li permetrien dissimular a Alfons de Portugal els seus intents de conquesta de terres castellanes. Dues dones, Isabel I de Castella i la infanta de Portugal, Beatriz, mitjancien en un conflicte que s’havia convertit en gairebé intestí, i segurament acorden una política d’unió entre ambdues famílies que es concretarà anys més tard, i que servirà per apaivagar les ànsies guerreres dels nobles i cavallers d’ambdós regnes. La reina castellana podia, segurament, pel seu rang i situació no acceptar la mediació, però Isabel valorava molt la relació entre dones per refusar l’oferta, i a més ella segurament es podia sentir propera a una dona portuguesa, la seva mare era una portuguesa que visqué fins la seva mort, a Arévalo, en terres castellanes. Isabel sabia que podia entendre’s amb una dona portuguesa. Ambdues sabien que la seva mediació seria més positiva i efectiva per aconseguir la llarga i desitjada pau, que la que poguessin dur a terme alguns dels seus consellers, amb els d’Alfons de Portugal. A més, si els nobles d’ambdós regnes i Ferran d’Aragó i els seus van acceptar la mediació d’ambdues dones és perquè sabien que aquesta donaria fruits i portaria la pau.

Isabel té molt en compte en la seva política com es relacionen les persones entre elles i té també en compte, com ha dit l’ex-secretària d’Estat americana Madeleine Albright, una dona que ha estat en la política segona, la masculina, però en un lloc de gran importància de la política internacional, algunes diferències del seu ser dona a l’hora d’actuar fins i tot en la política segona. Albright assenyala que com a dona i ho ha percebut en altres dones -i nosaltres ho hem vist en analitzar alguns fragments de la trajectòria vital d’Isabel I de Castella-, tenen, o poden tenir, una major capacitat de visió perifèrica, són o som capaces de tenir en compte, d’abordar aspectes que no estan en tot moment presents davant nosaltres i de desenvolupar o intentar desenvolupar algun tipus de consens.

Isabel, encara que li atorga autoritat al seu marit Ferran com a rei i com a polític, també li reconeix autoritat a altres dones. Li reconeix a la Latina, Beatriz Galindo, el seu mestratge en el llatí, i li confia el seu fill i filles perquè els ensenyi aquesta disciplina, i ella mateixa es converteix en la seva alumna, i li reconeix també la seva autoritat a dones com Beatriz de Bobadilla, Juana de Mendoza, etc., el seu saber de mitjanceres, i el seu saber com a organitzadores, com a donzelles i com a encarregades d’assumptes concrets, com Juana de Mendoza com a responsable de l’hospital de campanya fundat per la reina.

La reina procurarà mantenir les sendes que s’havien traçat en arribar al tron i d’altres que anava traçant en anar vivint, les sendes que ella escull, i les que li suggereixen i assenyalen el rei, el seu marit, les seves conselleres, consellers i aquelles i aquells dedicats a les tasques de governar rectament la seva Casa i el seu Regne. Hi haurà almenys dos moments en la seva vida en què la reina es guiarà per la política del desig, es posarà al centre, la seva vida ordenarà el món, "traerá al mundo el mundo”. Hi ha almenys dos desitjos grans que la futura reina Isabel I vol i realitzarà, el primer, més aviat els dos, són dos desitjos d’amor, l’amor, o la recerca d’amor, la guia en l’elecció del seu futur espòs, i l’altre desig és l’amor al saber, al coneixement, la curiositat. Aquest segon desig, el desenvoluparà en part, ja d’adulta, essent reina. Buscarà a la llatinista Beatriz Galindo, coneguda com a “la Latina”, perquè ensenyi a l’infant i a les princeses, però també perquè li ensenyi bé a ella llatí, com sabia el seu pare, per així poder conèixer més i millor i entendre bé la literatura i els tractats del seu gust. L’educació d’Isabel estigué a càrrec d’alguns dels franciscans observants del convent situat extramurs de la vila d’Arévalo. En aquest convent estigueren entre d’altres Alfonso de Madrigal el Tostado, erudit i teòleg, i també Lope de Barrientos, bisbe de Conca -confessor de Joan II-, a qui el vell rei encomanarà la supervisió de l’educació de la futura Isabel I i de l’infant Alfons.

Sabem que Isabel va rebre l’acostumat “ensinistrament en les arts domèstiques” reservat a les dones, però, com ja hem comentat no li van ensenyar a llegir i a escriure bé, ni en llatí, ni en castellà, la seva llengua materna. Isabel aprendrà a llegir i a escriure bé en ambdues llengües ja d’adulta i regnant. La seva llengua materna, el castellà, seria la llengua que li escoltaria a la seva mestressa de dida, a la seva mainadera i a d’altres dames castellanes de la cort; però també escoltaria, ja, des del ventre matern, portuguès, la llengua de la seva mare, una de les llengües que es parlaven a casa seva. Sembla ser que tampoc li van ensenyar de nena a llegir i a escriure en aquesta llengua. Sí sabem que en castellà -i potser també algunes vegades en portuguès- escoltaria les nombroses llegendes, contes, poemes, històries i relats sobre la vida de cavallers que lluiten contra els infidels, nombroses històries de vides de santes i sants. Vides de santes que li haurien de servir de model de perfecció a qualsevol nena, encara més a una princesa. Però és possible que Isabel, una nena i després una adolescent molt activa i de viu caràcter, aprengués de seguida amb aquestes vides el gust per l’acció, més que per la passivitat, i aprengués a admirar aquelles dones que aconseguien dominar la seva voluntat i ésser disciplinades. Ho veuria també en una història de vida que començava a circular per terres peninsulars, tant castellanes com catalanoaragoneses, la vida de Joana d’Arc. La vida de Joana, coneguda a Castella com la poucella (la donzella) tingué una gran aceptació a Castella. En l’àmbit de la cort sabem que el propi Joan II l’admirava en gran manera, i també altres cortesans.

Entre ells podríem citar Chacón, l’autor de la crònica de don Álvaro de Luna, al mateix Álvaro de Luna, i a un dels estimats consellers del rei, el seu secretari Rodrigo Sánchez de Arévalo. Sánchez de Arévalo havia estat com a ambaixador a la cort papal i a la cort francesa, i havia conegut directament els fets de Joana d’Arc. No sabem amb certesa si entre els consellers de Joan II que intervingueren en l’educació de la infanta i de l’infant, hi seria el citat clergue Rodrigo Sánchez de Arévalo -diplomàtic i escriptor-, i decidit partidari -per la seva pròpia experiència personal- de donar-li a Isabel una educació formal, però sí pogué també influir en la gran admiració d’Isabel per Joana d’Arc. Joana d’Arc era per a Isabel un model de vida d’acció, un dels anhels de la princesa. Fos quina fos l’educació formal que rebés Isabel, gairebé inexistent almenys en la seva infantesa, fou una nena afortunada, no la van apartar de l’entorn de la seva àvia, de la seva mare i de les altres dones que formaven la cort d’Arévalo, no la van apartar de les diverses i riques realitats de la vida que li possibilitava viure en una vila petita, però que era un creuament de camins comercials importants. Variades i riques realitats vitals que ella sens dubte degué copsar amb rapidesa, perquè era -segons recull un bon nombre de cròniques i la historiografia- una nena intel·ligent, curiosa, observadora, que degué preuar el molt que aprengué vivint el món des del lloc de la seva infantesa -Arévalo- envoltada de moltes dones i d’alguns homes que li oferirien molta atenció i afecte. Isabel començaria a descobrir des d’aquesta vila interior castellana, com l’Església i la religió, amb les seves festivitats, les seves cerimònies i el seu ritual, marcaven els dies, les hores, els esdeveniments i els cicles de l’any. La religió marcava i influïa en el comportament, afectaria fins i tot les emocions, i intentava explicar les relacions humanes, el món natural i l’univers. Isabel va viure en el si d’una família pietosa, en contacte amb frares devots, acostumada a la devoció que marcaven les esglésies d’Arévalo, de les quals les campanes governaven els seus dies. L’església parroquial de la vila, com era tradicional en moltes altres poblacions de la corona de Castella -havia fixat els seus ciments damunt les restes de l’antiga mesquita- estava dedicada a sant Miquel, l’arcàngel militant. Una altra de les esglésies d’Arévalo estava dedicada a santaMaria de l’Encarnació, perquè la doctrina de l’Encarnació era refusada pels musulmans. Sant Miquel i Santa Maria de l’Encarnació significaran a Arévalo com en altres ciutats, viles o pobles castellans, l’afirmació cristiana enfront dels “infidels”. Isabel, com mostra el seu testament, tindrà entre les seves preferències aquestes devocions, i probablement influirà -no sabem pas en quina mesura- perquè les mesquites de Granada duguin aquests noms.

Isabel, ja reina, nota la mancança i es preocupa per no haver rebut la instrucció que marcaven els miralls o "espills" de prínceps i, com hem assenyalat, algun dels consellers del seu pare i posteriorment seus. Hauria d’haver après les lletres, que completaven l’educació d’algú com ella de bressol aristocràtic, perquè això redundaria en la bona imatge reial, i també el llatí necessari per entendre millor els millors escrits sobre lleis i arts del govern i de la guerra, el llatí que Joan II -el seu pare- havia après. Per a donar exemple, la reina va aprendre lletres i latín. Isabel era una gran lectora i va impulsar el relativament nou art de l’impremta.

Isabel I governa com a dona, s’ocupa de la Casa i del Regne de forma diferent a com ho fa el seu germà el rei Enric. Ja reina, i, per tant, cap de la família real, ha de concertar els matrimonis de l’infant i de les princeses, les seves filles. Com a mare, intenta a més de concertar casaments d’estat, que aquests compromisos comptin, d’alguna forma, amb la mínima aprovació de les seves filles. Així sabem què succeí en el cas de la seva primogènita, Isabel, en restar vídua. Isabel I havia promès a la infanta no abocar-la a un nou matrimoni, i permetre-li dur una vida de retir i vida espiritual intensa al convent o casa de la seva elecció.

Isabel intercedirà davant la seva filla en veure els arguments que el llegat portuguès esgrimeix: aquest recorre a les qualitats de la princesa, a l’afecte que li professaven els portuguesos i al gran recolzament moral que això significaria per a les gents d’aquest regne i, a més, afegeix que la princesa és en edat i disposició de proporcionar l’hereu que li fa falta al tron portuguès. Isabel I, malgrat haver donat la seva paraula i malgrat saber que la princesa estava abocada en un projecte espiritual concret, estava vinculada a la forma de vidabeata, que donava una dimensió espiritual profunda a la vida d’algunes dones que no volien professar en una ordre monàstica, a aquelles que es volien mantenir d’alguna forma en el món de les laiques. La princesa Isabel tenia una voluntat ferma i decidida i només la intervenció de la seva mare, la reina, féu canviar la princesa de raó de vida. La reina, evidentment no va presentar, com feien alguns consellers, raons merament polítiques, sinó raons religioses, la princesa podia amb la seva posició -de nou- de reina de Portugal influir decisivament perquè s’adoptés una política d’unitat religiosa com la de Castella, en un moment en què les embarcacions estaven llestes per a partir cap a les costes de l’Índia, i quan Portugal era el refugi de nombrosos conversos que fugien de la Inquisició. Aquestes i d’altres raons d’ordre espiritual -i seria, sens dubte, una d’elles el fet d’ajudar a la seva mare com a reina- van convèncer la jove princesa Isabel que va accedir a casar-se amb Manuel de Portugal i a donar-li els hereus que aquest esperava.

El testament i altra documentació permeten també apreciar l’estreta i especial relació que establirà la reina Isabel amb la seva filla Joana. Relació que probablement és mediada per la de la pròpia mare de la reina Isabel I, Isabel de Portugal, sembla que la reina identificava formes de fer de la seva mare en el comportament, de vegades difícil d’interpretar, de la seva filla Joana. Rememorava així els seus anys daurats a Madrigal i a Arévalo, el període que jo anomeno de l’espai “entre dones” eren els anys seixanta del segle XV, Isabel I tenia llavors onze anys. De nou al llarg de la dècada recobra aquest espai, amb setze anys es retroba amb el seu germà, Alfons -a qui estava molt unida des de nena- i amb la seva mare a Arévalo, les seves dames, donzelles, criades i serventes. A l’abric del que ella considera la seva llar, organitzarà cerimònies i festes amb motiu de l’onzè aniversari del rei-nen Alfons a Arévalo, lliure de les mirades escorcolladores de la cort d’Enric IV. En aquesta vila percep de nou la vida a prop i organitza les festes d’aniversari de l’infant. A la festa es realitza una representació poètica de disfresses de gran acoloriment, anomenat momo. Isabel li encarrega el text personalment a un dels grans poetes del moment, Gómez Manrique, text que ha arribat fins avui.

Gómez Manrique, a més de poeta, és un home de confiança dels Reis, i és també un bon testimoni de la Castella del seu temps, i va exercir el càrrec de corregidor de Toledo. El seu llibre Regimiento de príncipes, publicat el 1482, el dedica a Isabel i Ferran. Fa en el seu tractat nombroses recomanacions per al bon govern, entre d’altres que és necessari castigar menys... i reduir els brots de crueldat o d’avarícia en la pràctica del govern. Molt interessants són algunes de les recomanacions que li fa a la reina Isabel, el poeta assenyala que ella ha d’anteposar les tasques de govern a les pràctiques pietoses, a les oracions i els sacrificis i mortificacions en el seu cos. La dedicació d’Isabel al govern de la seva Casa i de Castella, i a l’organització dels nous territoris conquerits és inqüestionable, però a més, Gómez Manrique la dibuixa com una sobirana amb una profunda preocupació per la seva vida espiritual i religiosa, preocupació que sabem que transmet a les seves filles. Preocupació que es percep, clarament, en el seu testament, el moment en què ha de preparar la seva ànima perquè sigui rebuda al Paradís. La preocupació per la vida espiritual possiblement era transmesa per algunes generacions de dones de la família reial. Moltes infantes castellanes van ingressar en convents o van passar llargues temporades en ells, un clar exemple és la germana d’Isabel, Catalina, que estigué en un convent a Madrigal, i la filla primogènita d’Isabel I, la infanta Isabel passà llargues temporades en un beateri a Madrigal.

Però Isabel no només era una dona preocupada per la vida espiritual, també era, segons les fonts i la historiografia, una dona a qui agradaven les festes i els espectacles. Si com ja hem esmentat l’aniversari del seu petit germà Alfons li oferí, a la llavors princesa, l’ocasió d’organitzar una festa-representació teatral, no fou aquesta l’única ocasió en què la veiem, ja sigui com a princesa o després com a reina disposant o participant en festeigs. Com a reina no desaprofitava, quan l’ocasió ho demanava, brillants posades en escena que subratllessin la importància del seu paper de sobirana, i la importància de la monarquia. Isabel sembla que sabia utilitzar molt bé i sabia quins eren els efectes de la propaganda. El fet que recullo a continuació així ho demostra. El 3 d’abril del 1475, organitza a Valladolid un gran torneig en el qual aconsegueix reunir el més destacat de la noblesa castellana, que competiran davant un gran nombre de pobladores i pobladors de la ciutat castellana. La desfilada, i el mateix torneig, són brillants, i destaquen en el combat el duc d’Alba i el rei Ferran. La reina compareix envoltada d’un seguici de catorze dames i arriba a l’estrada damunt una euga blanca, que duu un guarniment elaborat totalment en plata i amb flors d’or, amb un vestit de brocat i amb una corona. Isabel tenia llavors vint-i-quatre anys, i els cronistes la descriuen com una dona bella, especialment Hernando del Pulgar, i en alguna de les pintures que la retraten, veiem que era una dona amb una bella cabellera molt rossa i amb ulls blaus. Imaginem que la seducció exercida per la reina en aquest acte i en altres moments degué ser realment important, a més ella sabia molt bé com es valorava a les reines, princeses, prínceps i els símbols de posició i poder; entengué ràpidament el poder i l’autoritat implícits en una demostració d’esplendor.

Entengué el pes del color, d'allò visual en la societat i en la cultura del seu temps. Ho demostra en moltes ocasions, per exemple, a Alcalá, quan gairebé s’acomiadava la primavera i apuntava l’estiu de l’any 1472, durant una de les visites d’uns ambaixadors borgonyons. Isabel rep als ambaixadors abillada amb velluts, setins i joies. I en l’audiència posterior apareix vestida, encara amb major elegància i exquisidesa, lluint el gran collar de robins, envoltada de dames i cortesans. Manà afalagar esplèndidament als representants de Borgonya, hi hagué danses i, com era costum -quan Ferran estava absent-, la reina només ballà amb les seves dames. La visita dels ambaixadors s’allargà i això va permetre als visitants preuar els magnífics vestits i capes de la reina. En una cursa de braus oferta als visitants, la reina es presentà amb un vestit carmesí, la falda del qual estava abillada amb bandes d’or, i una capa de setí prisat, i amb un collar d’or i una gran corona circumdada per una altra incrustada de joies. L’arnès del seu cavall era d’argent daurat; els borgonyons estaven fortament impressionats, Isabel, reina de Castella, era una gran senyora.

Per acabar diríem que una de les raons que guien el cor i la ment d’Isabel I els darrers anys del seu regnat, ja forçamalalta, i en els seus darrers dies de la seva vida, com recull el seu testament, és l’amor i la preocupació per la seva filla, la reina Joana I. Isabel es preocupa, pateix i s’ocupa, els dies propers a la seva mort, i vol traçar unes línies d’actuació, amb les seves disposicions testamentàries, que estableixin de forma clara els drets de Joana i del seu marit, Felip el Bell.

Isabel continua intentant entendre les raons i/o desraons que mouen el comportament de la seva filla, i vol ajudar-la i mitjançar entre ella i l’entorn, a vegades francament hostil, que envolta la princesa. Un entorn gairebé sense dones i homes de la seva confiança que puguin ajudar-la i aconsellar-la en les difícils decisions que ha de prendre diàriament com a hereva del tron de Castella i com a princesa consort del sobirà dels Països Baixos, Felip el Bell. Joana, com assenyala Bethany Aram, no disposa en el ple sentit de la paraula d’una Casa pròpia, o, més aviat, no li han permès ni li permetran disposar d’un cos de dames i criades i serventes i també conselleres, consellers, assessors i funcionaris que l’assistissin a la seva Casa, nomenades i nomenats per ella i de la seva exclusiva confiança. És probable que Joana acabés desenvolupant algun tipus de comportament quasi patològic provocat en part per la intriga permanent de tots aquells que l’envoltaven. El seu pare, Ferran, actuà, molts cops, en les per a ell inapel·lables raons d’estat i per interessos personals i el seu marit, Felip, també. Joana només pogué comptar mentre aquesta visqué amb la seva mare, que li servia de sosteniment i recolzament directe o bé a través de les seves conselleres i consellers.

El testament d'Isabel I dóna compte entre línies, a través d’una reiteració permanent, de la cura que posa la reina en les disposicions que afecten a la seva filla. Isabel ha mitjançat entre el rei, Ferran, i Joana, i ho continua fent en el testament. Li prega i li ordena a la seva filla que es recolzi en l’experiència política del seu pare i accepti les decisions que aquest prengui, insistint molt en el respecte i amor que ella li tenia i li tingué al llarg de la vida, perquè li servissin a la princesa Joana.

Fóra interessant que les i els alumnes valoressin i comparessin el testament d'Isabel I de Castella amb el del seu marit Ferran II d’Aragó. Podran apreciar com darrera d’un formulari diplomàtic i d’un llenguatge estereotipat es percep la diferència sexual en la història, com poden trobar-se les diferències substancials entre el ser dona i ser home en la darreria de l’Edat Mitjana. Veuran com el testament d’Isabel està travat en gran part al voltant de la relaciómare-filla. El testament permet valorar que el més important és la seva relació com a mare, com a reina i com a mare, amb la seva filla Joana. Com a mare perquè no poques vegades entren en conflicte les formes de fer d’ambdues, i com a reina perquè sap que el fer de Joana no és comprès -per ella mateixa de vegades- però sobretot pel rei Ferran, i per altra gent que té gran pes en les decisions que pertanyen al govern de les dones i homes no només castellans, sinó també els de les noves terres descobertes, i això posa en perill a Joana I com a reina i el govern i el futur de la monarquia a Castella. Veuran com Isabel es posa en joc com a dona i entra en relació amb un nombre considerable de dones i homes en l’exercici del poder de govern i en l’exercici de l’autoritat, i tot això ho fa en llengua materna.