Aquí trobaràs més activitats de Duoda

Agenda

XXIX Seminari Públic Internacional

XXIX Seminari Públic Internacional

Disabte, 12 de maig de 2018

La cuina: El misteri de la relació amb la mare


10:15 Presentació del seminari. Laura Mercader Amigó

10:30LOLA SANTOS FERNÁNDEZ
Professora de la Università di Siena (Itàlia)
Les sobralles de la felicitat al bany Maria

12:00 STEFANIA GIANNOTTI
Arquitecta i cuinera. Milà (Itàlia)
Un doble tall: alimentació i passió

13:30 Pausa-dinar

16:30 NIEVES MURIEL GARCÍA
Poeta. Melilla
La meva mare i les llenties. Recital de poesia espanyola del segle XX

17:30 Debat i clausura

RESUMENES DE LAS CONFERENCIAS

Les sobralles de la felicitat al bany Maria
Lola Santos Fernández

Les sobralles dels àpats ben guardades és una de les coses que més felicitat em dóna a la cuina, potser perquè la meva mare sovint me les guardava perquè me les berenés al tornar de l’escola. No hi ha guisat de la meva mare del qual no sobri menjar per portar-li a les seves filles, per menjar ella un altre dia o per passar-li un plat a la veïna. Les sobres em parlen d’estar, d’estar amb consciència, de l’art de guardar, de la resistència a malbaratar, de pensar en l’altra mentre cuino, de compartir(-me), de tenir presència a la cuina i de tenir-la en relació amb el món. Presència i relació són bons ingredients de la política del do, de la política de les mares i de la que com a mare em procuro nodrir. Crec que amb la maternitat se m’ha afinat aquest sentit de la percepció pel que sentim, sabem que a una acció la precedeixen moltes altres. La consciència que les mares preparem a les criatures per a la vida, els hi regalem el cos, els hi donem la paraula en un cercle d’amor i autoritat, les alimentem des del moment de la gestació, m’ha ofert la possibilitat de donar llum als llocs recòndits i espais que oculta allò visible.
Les sobralles, aquelles petites delícies que ens regalem el dia després i que succeeixen a la cuina, el lloc nutrici de la casa, traslladen a la resta –de la casa i de la vida– un ocupar els marges, un habitar els recons, un viure els retalls del temps. L’escassetat i el seu revers, l’excés de menjar, la resta del temps, el que sobra del temps, ho dedico a la mare. Amb “les sobralles de la felicitat” també em vull endinsar en un lloc fosc, dolorós i que té a veure amb la dificultat en què durant anys ens trobàvem la meva mare i jo en la nostra relació, a la qual semblava que només li eren suficients les sobralles d’una felicitat que cadascuna buscava pel seu cantó i que no arribava. No podia arribar. La cuina llavors es va tornar trista, opaca, freda... per sort estem aprenent a rescalfar-la al bany Maria, a l’aigua de la meva mare.

Un doble fil: alimentació i passió
Stefania Giannotti

La primera imatge que recordo és la de la cuina de la meva infància, on som la meva àvia, la meva mare i jo, petitíssima: las tres en la relació genealògica de les Tres Mares. Allà va començar el meu sentir la cuina com un espai relacional. D’aquesta primera experiència he portat sempre en mi i amb mi una primera imatge/experiència: l’“altercat” que creix sobre un desig compartit que es passen d’una a l’altra les generacions de dones. D’aquí neix la cuina relacional. Cuinar és també, per a mi, un vincle de doble fil entre el nodrir i la passió. La passió aporta un més a la ja noble acció d’alimentar, obra femenina de civilització. Considero l’autoritat l’ ingredient indispensable per a l’elaboració de l’aliment, tant en les grans cuines com en les petites, en les de l’amistat: aprendre a parlar, aprendre a cuinar són obres de la relació materna.
Parlaré també de l’arquitectura de la cuina, concretament de les aportacions de les arquitectes i del projecte de les meves cuines. I, finalment, del vincle entre el dolor i la cuina: cuina com a forma de sostreure’s del dolor i de guanyar resistència; elaborar i oferir aliment com a força i potència contra el dolor que debilita i anul·la.

La meva mare i les llenties. Recital de poesia espanyola del segle XX
Nieves Muriel García

La poesia sosté una continuïtat insospitada entre la llengua i l’acció humana. Donar-li veu, cantar-la a viva veu –fora del llibre– retorna la poesia al seu vertader àmbit: el de l’escolta i les relacions.
Cantar o recitar poesia forma part d’una acció antiga i relacional que més dones que homes han dut a terme als temples i als camps, als carrers i a les cases, als socs (mercats) i als pous. També es tracta d’una acció que posa en marxa un moviment que interessa: el de les paraules i la música que aquestes porten amb elles sota la gràcia del timbre i la veu de qui canta. Moviment que també actua sobre els qui s’apropen a escoltar.
La meva mare i les llenties és una proposta de cant i escolta de poemes de poetes espanyoles del segle XX que han posat en joc la relació amb la mare a través de la memòria, els sabors i els sabers de la cuina. Petita i gegant màtria que algunes poetes han recorregut recordant receptes, propietats, encanteris, olors i experiències que lliguen els sabors als sabers, els sabers als cossos i a la mare.


Lloc de celebració

Sala La Cuina. Centre de cultura de dones Francesca Bonnemaison.
C/ Sant Pere Més Baix 7. 08003 Barcelona

Hora: 10h fins a 19:30h
Import: ENTRADA LLIURE

Pujar ^