Aquí están los textos de esta sección

Textos políticos

Presentación de la Revista DUODA

Texto de Presentación Revista DUODA 45, 2013 Monográfico: La política de las nuevas madres

Texto en formato PDF

ESTER INGLADA

Texto de Presentación Revista DUODA 45, 2013 Monográfico: La política de las nuevas madres

Presentación en La Bonne (Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison de Barcelona)

La Bone, Barcelona, 4 de desembre de 2013
Quan la Remei va comunicar-nos la proposta de presentar la revista a l’Isabel i a jo, he de reconèixer que vaig sentir una immensa alegria. Malgrat que l’encàrrec era una mica feixuc es presentava davant meu l’oportunitat de parlar sobre Duoda.
Al principi de rebre l’encàrrec vaig començar a estructurar dins del meu cap què podia dir. Plena de bons propòsits vaig anar al centre de Duoda a la zona universitària, em vaig carregar els lloms de revistes de números anteriors disposada a llegir en dos mesos tot el que no havia pogut llegir en l’últim any. Recordeu allò de fer molt bé les coses equivocades? Doncs bé , el destí em va ajudar a no poder fer allò que no calia.
Duoda és per mi, entre moltes altres coses un procés. I els processos, com tot a la vida necessita el seu temps i el seu espai. Per això finalment vaig decidir parlar sobre què era Duoda per a mi i què era el que més m’havia frapat de la revista.
Ara fa un any que em vaig embarcar en el que segurament serà l’aventura més important de la meva vida; després de la criança dels meus dos fills. Vaig matricular-me al Màster de Duoda amb la certesa que allò era el que havia de fer en aquell moment, malgrat la racionalitat ho desaconsellés del tot: temps que no tenia, diners que no hauria de gastar...
Ha passat un any i la meva parella encara no sap ben bé què estic fent. Però, crec que sense proposar-s’ho, m’ha ajudat molt descobrir jo el que estic fent. Fa pocs dies, en un intent de saber què era això de Duoda em va preguntar: i això de Duoda serveix per alguna cosa? I jo, sense enfadar-me, tot i que vaig notar un cert to de menyspreu inherent a la pregunta, li vaig respondre: segurament és la cosa més útil que he fet a la meva vida.
Sí però, això et serveix per la teva feina? Insisteix ell. I jo li responc: sí, i tant. El primer any a Duoda m’ha servit per canviar la meva manera de relacionar-me. Les meves relacions amb les mares de l’AMPA de l’escola dels meus fills han millorat, les meves relacions amb les meves amigues i conegudes han millorat. De fet han millorat totes les meves relacions fins al punt que fins i tot puc dir que aquesta millora m’ha portat algun client nou a la meva feina. Per tant sí, Duoda m’ha servit per la meva feina, i segurament servirà també per millorar els meus ingressos. Tot i que això no ho sabré segur fins que acabi l’any i tanqui l’exercici econòmic.
Lluny de sentir-me triomfadora de la conversa em vaig sentir senzillament plena. Perquè tot el que havia dit era una veritat de les grosses. Duoda, en un any de molta feina m’ha tret amargor de la meva vida i m’ha aportat felicitat. I com? Jo dic que amb màgia.
Des que vaig començar el màster són uns quants els articles de diferents números de la revista que he llegit per a poder fer els treballs que se’m demanaven. He de dir-vos que he tingut moltes sorpreses i sobretot experiències vivencials molt grans. Alguns cops fins i tot he parlat d’autèntiques revelacions.
A mesura que he anat llegint he anat canviant la meva manera de descriure el que em passava. Primer vaig pensar que tenia la sensació d’encaixar el meu tencaclosques particular. Més endavant vaig pensar que el que passava és que anava descobrint coses noves que donaven sentit a la meva existència. Vaig visualitzar un dia com si cada treball, o cada article llegit fos com una clau que obris un petit cofre, i a dins hi trobava un altre cofre que calia obrir. Com un procés sense fi. Però fins i tot aquesta imatge se’m quedava escassa per a definir què significa el meu procés per DUODA.
Significar, resignificar, partir de si, llibertat femenina, affidamento...la política del simbòlic... Tot això no són eines. Que per altra banda és un paraula també escassa. De fet tampoc són claus per a resoldre misteris. Tot això va molt més enllà d’un trencaclosques, ni que sigui amb 3D). És com descobrir allò que d’alguna manera ja sabies, i és aleshores quan apareix aquesta màgia.
Faig l’esforç en centrar-me a parlar d‘aquesta revista, i intueixo que la revista és com un recull del que Duoda ha aportat al món en general, i a les dones en especial, durant una bona part del curs passat. Però de fet Duoda, és a dir totes les relacions, conflictes fecunds i intents fallits de les dones dins i al voltant de DUODA, ens aporta molt més que el que recull aquesta revista. Però amb la revista es pot fer un tast amb plenitud del potencial de DUODA.
La revista que avui presentem, recull el seminari de primavera a Barcelona. En aquest seminari em van passar dues coses fantàstiques. La primera descoberta, que he tardat mesos a madurar ,va ser trobar-me amb dues ponents com la Ivette i la Carme, explicant coses molt diferents, i que en canvi jo les vaig sentir tant properes que de fet m’hi vaig sentir identificada. Va ser una sensació estranya. De fet crec que fins i tot en el treball que vaig fer sobre el seminari no vaig ser capaç de resoldre aquell misteri. I buscant l’explicació em vaig perdre una mica.
Ara, amb la distància sóc capaç de sentir que allò que m’uneix a ambdues és la maternitat en el moment present i en el món present. La maternitat és un fet únic per a cada mare i per a cada fill. És una vivència comuna entre les mares que decideixen ser-ho, però al mateix temps cada vivència és única. Això és el que fa, crec jo, que em pugui sentir propera a totes les maternitats.
D’aquestes dues ponències que es recullen a la revista m’agrada especialment com expliquen conflictes diversos, i com aquests conflictes els porten a replantejaments trencadors fins i tot amb aquelles “veritats” aconseguides en el procés d’alliberament de la dona. De la Ivette m’encanta aquest dansar amb la vida i amb les paraules. És preciós. De la Carme aquesta lluita per descobrir que el que cal precisament és rendir-se per guanyar-la. Per a mi va ser molt revelador tot el que ens explica la Carme en la seva ponència, sobretot en relació a la seva parella. No només perquè és una evidència que homes i dones no som iguals, sinó perquè acaba sent evident que si demanem allò que no es pot o no es vol donar entrem en un camí sense sortida. I que reconèixer això és una acte d’amor impressionant. Les dues ponències per a mi són com grans lliçons. Grans lliçons de la maternitat.
Voldria fer una petita referència també a l’article de l’Anna Maria Piussi. que la Maria Milagros Rivera Garretas ens va llegir en el seminari de primavera. És un article molt bonic i molt dens, perquè ens explica moltes coses.
A mi em produeix especial satisfacció quan es parla sobre les diverses realitats, sobre la diversitat, i sobre les veritats a mitges de les que també vaig llegir-ne coses durant el primer curs del Màster. Però justament els dos dies després d’escoltar a l’Anna Maria Piussi, em van passar coses molt interessants.
L’Anna Maria parla en el seu article Volver a empezar de “la necessitat de donar nous inicis a la transformació dels nostres vincles amb el món i al món mateix, ara que la llibertat femenina s’ha esdevingut”. I al mateix temps posa exemples de noves realitats que han sorgit precisament a partir de l’anomenada crisi que jo, com a altres persones, m’agrada més anomenar estafa.
Doncs bé, jo escoltava les paraules de l’Anna Maria Piussi en boca de la Maria Milagros Rivera Garretas el mateix cap de setmana que em quedava a dormir a casa d’una amiga al barri del Raval. I aquells mateixos dies llegia a la premsa un article que parlava sobre la poca conflictivitat social del Raval en temps tant durs com els que estem vivint. En concret l’article es preguntava com podia ser que malgrat la crisi els índex de furts i robatoris, i de criminalitat en general no s’haguessin disparat en proporció a l’augment de la pobresa. I en aquell mateix article ens explicava que les xarxes solidàries dels veïns, segurament seria millor dir de les veïnes, eren una possible resposta. Per què era la senyora del 3r 2a la que feia dos o tres plats de més per dinar i per sopar per als veïns del 1r 3a; i accions com aquestes feien que la gent sobrevisqués malgrat tot.
Aquest, i altres exemples com la iniciativa d’un hort pels afectats d’un acomiadament col•lectiu a Itàlia que explica l’Anna Maria Piussi en l’article em va fer pensar en allò que es diu sovint: Com pot ser que a Catalunya (amb un 30 % de la població en la pobresa i un 18% en la misèria) que la gent no surti al carrer a manifestar-se?.
I de fet la gent surt, el que passa és que els mitjans de comunicació no ho diuen gaire. Però la conflictivitat social no és tant gran com es podria esperar per totes aquestes iniciatives, altres realitats, que van sorgint arreu del territori.

En tots el processos de canvi hi ha un renéixer, un “volver a empezar”. Aquest, al que fa referència l’Anna Maria Piussi, reconeix el paper de la dona com a eix vertebrador del canvi. Davant la fi del capitalisme, sí, gràcies a la fi del patriarcat, estem en un procés que no sabem quants segles pot durar, ni tampoc sabem a la diversitat de realitats que pot donar lloc; però en el sentit de l’Anna Maria Piussi, tenim la oportunitat, amb la pràctica de la llibertat femenina de canviar les maneres de relacionar-nos per donar lloc a un canvi del món on vivim.
Aquestes realitats diferents existeixen, i no es coneixen prou. Segurament és millor així. Si no probablement s’intentarien fiscalitzar amb l’excusa de gravar el valor afegit. Però el que sí tinc clar, i crec que en aquest sentit ens parla l’Anna Maria Piussi, és que són una esperança de futur on el paper que juguem les dones serà important per a que es doni aquest renéixer.

Per tot això és important Duoda, la seva revista, el Màster, i tot el que fan les dones dins i al voltant de Duoda. Perquè contribueix a la possibilitat que aquest renéixer sigui una realitat.

Universidad de Barcelona
Arriba ^