La majoria de contaminants secundaris produïts en l'smog fotoquímic manifesten els seus efectes a escala local i no es transporten a distàncies grans. Molts dels contaminants primaris (sobretot els que s'emeten en més quantitat) poden ser transportats a distàncies considerables, especialment si són poc reactius amb altres elements o s'emeten en grans quantitats. Aquest és el cas de dos grups de molècules que són abundants a l'atmosfera i que es produeixen a les combustions resultat de l'activitat de l'home: els òxids de sofre i de nitrogen (SOx, NOx).
Els òxids de sofre es produeixen sobretot en les emissions industrials i molt especialment quan es crema carbó (lignit) o petroli. Els òxids de nitrogen es produeixen en totes les combustions però especialment en els motors de combustió dels vehicles.
Aquests dos compostos poden ser traslladats a centenars de quilòmetres pels moviments de les masses d'aire i, de vegades, segueixen trajectòries ben determinades que fan que les emissions en un punt provoquin contaminacions en un altre.
Els seus efectes es poden produir tant com als compostos emesos originalment o per la seva combinació amb el vapor d'aigua, i per això parlem respectivament de deposició seca o deposició humida.
La deposició seca, sobretot vehiculada per micropartícules riques en òxids de sofre, produeix efectes molt importants en la vegetació que, sotmesa a concentracions mitjanes d'aquests compostos en intervals de temps llarg, pot patir defoliació, ja que les fulles es moren. Un exemple el tenim en els efectes que produia la central tèrmica d'Andorra (Terol) a la vegetació dels Ports de Beseit, contaminació que es detectava fins a Itàlia, i també a la central de Cercs (Berguedà) es va detectar aquest efecte
Els efectes de la deposició humida dels òxids de sofre i nitrogen són els coneguts com a pluja àcida. Els òxids de sofre i nitrogen, en combinar-se amb l'aigua atmosfèrica, formen petites gotes d'aigua riques en àcid nítric o àcid sulfúric. Aquestes gotes són traslladades pels moviments de les masses d'aigua atmosfèriques a zones allunyades on l'aigua forma gotes més grans i acaba com a gotes de pluja sobre un territori ben diferent al d'origen de les emissions. La pluja, rica en àcid sulfúric, té un pH molt baix, inferior a 4,5, i per això parlem de pluja àcida.
La pluja àcida té efectes directes sobre la vegetació i també efectes indirectes sobre aquesta i els ecosistemes aquàtics associats. De forma directa la pluja àcida crema les fulles dels arbres provocant la seva defoliació i, en casos extrems, la seva mort. De forma indirecta, aquesta pluja àcida fa que l'aigua del sòl augmenti la seva acidesa; i això repercuteix en la funció de les arrels, que pot fer disminuir l'assimilació per part de l'arbre i també la seva mort. A més, aquesta aigua àcida del sòl s'escola cap als medis aquàtics propers, rius, llacs i aiguamolls reben aquesta aigua àcida i això provoca la mort de molts organismes que no poden suportar la disminució del pH a l'aigua. En casos extrems, i quan els sòls ja són àcids de naturalesa (sòls sobre pissarres, granits o esquists) l'extrema acidesa de l'aigua del sòl pot provocar la mobilització de l'alumini (Al) dels silicats i passar a l'aigua que així pot arribar als ecosistemes aquàtics. Com que l'alumini és un metall tòxic, l'efecte combinat de pH baix i alumini alt pot provocar mortaldats importants de peixos i altres organismes.
|
|
Aquestes mortaldats foren freqüents a Suècia, Noruega o Canadà als anys setanta i vuitanta, països que varen prendre mesures per reduir les seves emissions de SO2. Malgrat aquestes mesures, els seus llacs i rius seguien sent àcids, i també la seva pluja. La raó era que la pluja àcida els hi arribava de les àrees industrials d'Anglaterra i EEUU respectivament i, fins que aquests països no varen prendre mesures per baixar les emissions, el problema no va començar a solucionar-se. De totes formes el fet que les roques i els sòls d'aquests països ja eren àcids va fer que el problema trigués a solucionar-se i, encara avui, continua essent una problemàtica important.
A casa nostra la pluja àcida no és un problema important. D'una banda la major part dels ecosistemes es troben en sòls rics en calci, d'altra banda tot sovint rebem la visita de les pluges de fang provinents del sud, que, mentre embruta els cotxes i la roba estesa, aporta calci als sòls i llacs. Per això, fins i tot on les roques són silíciques (amb poc calci), com al Pirineu, no hi ha problemes d'acidificació dels llacs.
 |
 |
 |