A les xarxes tròfiques, l'energia fixada pels productors primaris es consumida pels herbívors i aquests poden ser menjats per carnívors o omnívors. Els animals que s'alimenten d'altres animals són depredadors.
Un depredador és un animal que obté un menjar més elaborat que un herbívor (més energia per unitat de pes) i de més qualitat (més fàcil de digerir). De totes maneres l'obtenció de l'aliment també li és més difícil (ha de córrer, per exemple).
El creixement de la població del depredador depèn de l'abundància de preses. Normalment el depredador és de grandària més gran que la seva presa, i el nombre de descendents que produeix per femella és menor. El depredador tendeix a ser una espècie d'estratègia de la K i la presa de la r.
La relació entre depredador i presa és molt variable en funció de molts factors, incloent els ambientals, i també en funció de l'especificitat del depredador (si pot alimentar-se d'altres preses).
Un depredador eficient, hàbil, pot disminuir la densitat d'una presa a valors molt baixos; en canvi un depredador poc eficient pot resultar inofensiu per alguna de les seves preses.
|
|
Igualment, com passava amb la competència, la depredació no sol ser un element que de forma habitual signifiqui la desaparició de moltes espècies, excepte en alguns casos, i molt particularment en les introduccions d'espècies que l'home fa entre àrees llunyanes (les rates, per exemple). Al llarg de l'evolució s'han donat molts mecanismes de defensa que han fet que preses i depredadors mantinguin més aviat un equilibri més que no pas una lluita desigual.
Una de les xarxes tròfiques més ben conegudes i que mostra aquestes relacions és la que es dóna a la sabana entre lleons, hienes i les seves preses.
|
||||||||||||||
Zebres i antílops competeixen pel mateix recurs, l'herba, tot i que hi ha una certa segregació entre les dues espècies: els antílops, més petits, són capaços de menjar brins d'herba que les zebres no han tallat prou bé. Però és evident que el nombre d'individus d'una espècies no creix tant si existeix l'altre. Els lleons depenen del nombre de preses que hi ha, però moltes vegades han de compartir el menjar amb les hienes, que els hi roben part del botí. D'altra banda, les zebres i els antílops detecten el lleó gràcies a molts mecanismes d'alerta i es defensen fugint corrent: és difícil que el lleó arribi a disminuir de forma significativa cap de les dues espècies.
 |
 |
 |
