Quan parlem de biodiversitat ens referim normalment al nombre d'espècies d'un ecosistema. La conservació de la biodiversitat requereix de mesures per conservar aquestes espècies, però moltes vegades això no es pot fer si no es prenen mesures per conservar els ecosistemes on viuen. Per això es parla de conservar la biodiversitat:
Totes tres són importants i cal conservar-les, però sens dubte la millor manera de conservar-les totes tres, és la conservació dels ecosistemes on les espècies i les seves varietats genètiques viuen, sempre que el nombre d'individus sigui viable per la seva preservació (el que implica normalment que cal conservar els ecosistemes, però amb una mida determinada i amb connexions amb ecosistemes propers).
Per això ha guanyat tanta importància en els darrers anys l'estudi de la biodiversitat en relació a la disponibilitat d'hàbitat. En alguns casos, degut a la destrucció dels ecosistemes originals i la impossibilitat de la seva restauració a curt termini, es parla de conservació extra-situ. Seria el cas dels programes de reproducció en captivitat que es fan, per exemple, als zoològics. Fins i tot en aquests casos, es necessària una diversitat genètica per evitar la consanguinitat i la desaparició de l'espècie a llarg termini.
Evidentment la millor conservació de la biodiversitat és la que es pot fer preservant els ecosistemes on viuen les espècies que volem protegir, amb el que normalment protegim moltes altres. Però cal garantir una mida mínima del sistema i una connexió amb altres àrees similars que faciliti el flux genètic entre individus de la mateixa espècie i eviti la consanguinitat. Per això quan parlem de conservar la biodiversitat de paisatges parlem també de fragmentació de l'hàbitat.
Els ecosistemes rarament són uniformes en una extensió considerable. Existeixen en ells canvis que produeixen fronteres o discontinuïtats. Un riu que els creua, les muntanyes que hi ha entre dues àrees adjacents aparentment iguals, etc. Hi ha multitud de canvis que fan que els ecosistemes siguin heterogenis i els nostres paisatges variats de forma i color. Alguns d'aquests canvis han estat produïts per l'home en roturar els terrenys i transformar boscos en conreus i pastures. De fet, la fragmentació d'una sola àrea en una munió d'àrees de característiques diferents és la norma als paisatges mediterranis després de llargs anys d'història. Aquesta fragmentació pot ser causa o no, d'aïllament de dues parts del mateix sistema. Un camp de conreu entre dues taques de bosc pot no ser una barrera per un conill o un ocell, però si per un escarabat. Una carretera pot ser una barrera infranquejable per molts organismes. La fragmentació de l'hàbitat produeix dos efectes molt importants sobre les poblacions, que poden comprometre la seva conservació:
Alguns dels efectes de la fragmentació són:
|
|
La fragmentació de l'hàbitat pot provocar la desaparició d'espècies clau en l'ecosistema com els pol·linitzadors, els depredadors o bé l'aparició de paràsits. Això comporta canvis en tot l'ecosistema.
Una manera de disminuir o impedir l'efecte de la fragmentació és garantir la seva connexió mitjançant corredors biològics.
|
Així garantim l'espai mínim per la població i el flux genètic necessari per mantenir-la viable.
Podeu trobar un exemple concret d'aquesta problemàtica a la web de la Diputació de Barcelona de l'anella verda.
http://www.diba.es/anellaverda/index.html
 |
 |
 |