Quatre paraules amb… JESÚS TUSON VALLS

Jesús Tuson Valls (València, 1939) és catedràtic de la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona, i fins l’any passat professor de lingüística, ja que enguany s’ha jubilat de la tasca docent. Entre altres llibres, ha publicat El luxe del llenguatge (1986), Mal de llengües (1988), o Una imatge no val més que mil paraules (2001). Ens ha concedit una entrevista per a l’ENXARXA’T.

Quina és l’activitat diària que feu avui?

Jo ja estic lliure d’activitats, sobretot de la docència, però sí que hi ha una certa vinculació amb la universitat, és a dir mantinc una hora, un dia de presència universitària a la setmana, tinc pendent la direcció de tres tesis doctorals, els companys i companyes del Departament de Lingüística em demanen que faci alguna classe magistral, o alguna mena de conferència, sobretot a estudiants de primer, i l’escriptura: ara em dedico a escriure més.

Canviant de qüestió, quin rol creieu que han de jugar les llengües, que en diem minoritàries, en l’actual món globalitzat?

Doncs el de viure amb la màxima dignitat i cobrint totes les funcions del poble que parla aquella llengua. Hi haurà molta gent que només amb la seva llengua ja en tindrà prou, i naixerà en una llengua, i morirà en una llengua, que és el que normalment ha fet la gent al món. En aquests moments hi ha unes sis mil llengües al món, i si el panorama es reduís i fins i tot arribés a una humanitat que parla una única llengua, aquesta humanitat no seria la humanitat actual, seria una humanitat d’una altra galàxia, per entendre’ns. I això implicaria la uniformització cultural, la uniformització religiosa, política...

Aleshores, per exemple, com gestionaríeu el multilingüisme europeu, en el context d’un govern comú?

De la següent manera: màxim respecte a cada llengua en el seu territori històric, independentment de si té un reconeixement estatal o no. En segon lloc, oferir en el currículum que va dels sis anys fins a la universitat i la universitat inclosa, un ventall de llengües suficient, i que la gent pogués triar lliurement, segons les seves conveniències i segons la seva situació. És a dir, que no ens tallin a tots pel mateix patró. Cadascú té les seves necessitats lingüístiques.

Per tant, interpreto que l’ensenyament de l’anglès obligatori és, entre cometes, una aberració…

Sí, és una aberració. És a dir, la qüestió de les llengües estrangeres la plantejaria de la següent manera: cada centre d’ensenyament hauria de poder oferir anglès, francès, àrab, berber, alemany... Perquè una persona que sap una llengua, suposem holandès, doncs tindrà tirada a anar a Amsterdam, a la Haia, etc., de manera que el coneixement d’una llengua obre portes. És qüestió d’imaginació i de dedicar-hi molts més diners dels que es dediquen actualment a l’ensenyament, que és una vergonya.

Com valoreu la política lingüística del govern de la Generalitat i de la Universitat de Barcelona?

La política lingüística de la Generalitat hauria de ser més agosarada, més ferma, que actués com si aquest fos un país normal des del punt de vista lingüístic. De fet, la llengua catalana hauria de ser, no diré l’única, però sí la llengua predominant a tots els nivells, i això el que vol dir és que la gent sabrà i farà servir altres llengües, però que la llengua de cohesió serà la llengua catalana.

Pel que fa a la política universitària, jo diria que amb el que hauríem de ser molt ferms és en no renunciar a la llengua en què són anunciades les classes perquè ve un Erasmus i... –Por favor, podria dar las classes en castellano, es que yo no entiendo el catalán– No, aquí hauríem de ser molt ferms.

Per acabar, una darrera pregunta força diferent. Què en penseu de l’anomenat llenguatge no sexista?

Això demanaria una entrevista de deu o dotze hores! Jo sóc poc partidari de fer duplicacions: els alumnes i les alumnes, els pare i les mares, etc., perquè la llengua no funciona així. Això és una cosa que afecta sobretot el lèxic i la morfologia. Jo faria les coses d’una altra manera, perquè, en el fons, quan dues noies es troben, sovint, una li diu a l’altra: ”Eh, tio!” Tio! Jo no sé si la morfologia és sexista. El lèxic potser sí, però sobretot és sexista l’ús que hom en fa. Jo començaria per acabar d’una vegada per totes amb el fet que la dona, fent la mateixa feina que l’home, cobri un trenta per cent menys. No s’ha de pretendre arreglar la casa a través del llenguatge sinó arreglar-la en la realitat. És a dir, controlar el gènere masculí i el gènere femení, això em sembla que en tot cas és una batalla que ja vindrà guanyada si socialment els homes i les dones tenim les mateixes oportunitats, la mateixa dignitat, i ens tractem d’igual a igual. Tot i les diferències, és clar. Però això demanaria una tesi doctoral i en tot cas una entrevista de moltes hores, perquè hi ha molts elements a matisar, molts.

Marçal Girbau
Estudiant de Filologia Catalana
Xavier Morales
Estudiant d’Educació Social