La por i la hipocresia en l’impuls de la política lingüística universitària

Malgrat el que es diu en diversos àmbits polítics, governamentals o universitaris, la llengua catalana encara avui no està normalitzada a la universitat i la poca normativa aplicable encara no s’ha desenvolupat plenament. Si bé durant la transició cap a la democràcia hi va haver un impuls polític i social que va donar bons fruits immediats per iniciar el procés de normalització lingüística del català a la universitat, durant molts anys hem viscut de la inèrcia d’aquell impuls inicial fins a arribar a l’actual estat de somnolència política i acadèmica en aquest àmbit. Només la sacsejada de l’article 6.4 de la Llei d’universitats de Catalunya ha fet despertar consciències. Ara és el moment d’un nou impuls polític, ferm i atrevit, i de deixar enrere una manera de fer política lingüística universitària basada en la por i en la hipocresia.

Ni amb vint-i-tres anys de govern de Convergència i Unió ni amb cinc anys de govern tripartit (en el qual la política lingüística i la política universitària sempre ha estat en mans d’Esquerra Republicana de Catalunya), cap govern de Catalunya ha estat capaç d’impulsar una política lingüística universitària per a tot el sistema universitari català. Si bé en l’educació primària i en la secundària s’han fixat des de fa anys directrius per definir un model de política lingüística, en el cas de l’ensenyament superior cap responsable polític d’universitats ha establert ni tan sols unes mínimes bases lingüístiques per tal que les universitats de Catalunya puguin desenvolupar amb seguretat i amb objectius de país clars la seva política lingüística. En una política tan estratègica com aquesta per a les universitats (i per al país), aquest dèficit s’ha convertit malauradament en un desori lingüístic que s’ha volgut emparar en un malentès principi d’autonomia universitària.

No acabo d’entendre per què si tots els polítics (i tots els rectors) diuen respectar les regles del joc de la nostra democràcia parlamentària, segons les quals les lleis emanades del Parlament s’han de complir, no ho facin quan es tracta de política lingüística universitària. Per què no s’aplica la previsió de l’article 9.3 de la Llei de política lingüística del 1998 segons la qual totes les universitats han d’elaborar reglaments d’usos lingüístics? Per què no es tenen en compte l’article 24.3 d’aquesta mateixa llei i el 6.4 de la Llei d’universitats de Catalunya del 2003 que diuen que el professorat dels centres d’ensenyament universitari de Catalunya ha de conèixer suficientment les dues llengües oficials? Fa més de deu anys de l’aprovació de la Llei de política lingüística i sis anys de la Llei d’universitats de Catalunya i ningú (ni polítics responsables d’universitats ni rectors) no ha fet res per aplicar aquests preceptes (amb l’excepció de la Universitat de Barcelona, que els aplica des de fa quatre anys). Aquesta passivitat i menyspreu per la lletra de la llei és, al meu entendre, fruit de la por i, sobretot, de la hipocresia.

I l’Estatut de Catalunya del 2006? Aquí encara hi ha més hipocresia. No conec cap polític del govern tripartit ni cap rector que s’oposi a l’articulat del nou Estatut de Catalunya i gairebé tots ells demanen amb fermesa la seva aplicació i censurarien una sentència contrària del Tribunal Constitucional que retallés l’Estatut. Però per demanar el respecte a l’Estatut cal aplicar-lo. I jo demanaria a polítics responsables d’universitats i a rectors que apliquin l’article 35 de l’Estatut. Com poden garantir, polítics i rectors, els drets lingüístics dels nostres estudiants fixats a l’article 35.5 de l’Estatut de Catalunya, amb professors que arriben a les nostres universitats sense conèixer la llengua pròpia del nostre país? Què fan, polítics i rectors, per aplicar l’article 35.1 de l’Estatut de Catalunya, que diu que “el català s’ha d’utilitzar normalment com a llengua vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament universitari”? Com és que a Catalunya només hi ha com a màxim tres graus (entre una oferta de més d’un centenar) que es puguin fer íntegrament en català? I si entenem que els doctorats i els postgraus també formen part de l’ensenyament i l’aprenentatge universitari, què fan polítics i rectors per tal que el català, com diu l’article 35.1 de l’Estatut, s’utilitzi normalment com a llengua vehicular i d’aprenentatge i no quedi arraconatdesembre-08 11 d’aquest àmbit de formació universitària? Per què, com manifesten polítics i rectors, no és recomanable que el català s’utilitzi en els postgraus i en el doctorat i, per tant, recomanen accions que van en contra de la lletra d’un Estatut que no volem que ningú no ens toqui? Sembla contradictori. Cal demanar menys hipocresia i més coherència en l’aplicació de l’Estatut.

En l’àmbit de la recerca també cal demanar més coherència i menys feblesa política. Qualsevol professor universitari sap que avui no es pot tenir una trajectòria investigadora universitària oficialment reconeguda escrita en català i que, per tant, el català és una llengua amb un prestigi investigador quasi nul. Efectivament, en gairebé totes les disciplines científiques és impossible fer recerca en català i obtenir els trams d’investigació (sexennis) que atorga el Ministeri i, encara molt més greu, els que atorga el Govern de Catalunya. Ni l’ANECA ni l’AQU reconeixen la recerca feta en català i ni els rectors ni els polítics responsables d’universitats fan res per evitar-ho. Així doncs, estem en un Estat constitucionalment plurilingüe que malgrat que sempre proclama als quatre vents l’aplicació de la Constitució no respecta totes les llengües oficials (pura hipocresia), i estem davant d’un Govern de Catalunya que no reconeix la investigació feta en la llengua pròpia del país (m’estalvio comentaris). Cal que hi hagi un model atrevit de reconeixement de la recerca a Catalunya que no sols reconegui la recerca feta en català sinó que, a més, la fomenti i que, per tant, contribueixi a fer del català una llengua de prestigi universitari.

En l’àmbit de la contractació de nous docents i de la seva promoció, cal demanar un cop més que els responsables polítics d’universitats i el govern de Catalunya redactin i aprovin, respectivament, al més aviat possible un decret de desplegament de l’article 6.4 de la Llei d’universitats de Catalunya. Allò que, per cert, el febrer del 2005 tots els partits polítics (PSC, CiU, ERC, ICV i també el PP) van demanar, en una moció parlamentària, que es fes en tres mesos i que el conseller Solà va ser incapaç de fer en tres anys. Allò que, per cert, els rectors, l’11 de juny passat, van acordar per unanimitat aplicar i que, posteriorment, amb declaracions molt desafortunades, alguns rectors han dit que no pensen fer-ho, demostrant un menyspreu a les regles de funcionament del Consell Interuniversitari de Catalunya i ridiculitzant l’autoritat dels responsables polítics d’universitats. Mentrestant, la resta de rectors i els responsables polítics d’universitats no han estat capaços de censurar públicament aquestes declaracions, ni de fer complir allò que es va acordar solemnement i per unanimitat. La Universitat de Barcelona segueix sent, de moment, l’única universitat catalana que demana com a requisit previ per ser professor permanent el coneixement de la llengua pròpia del país i, per tant, l’única que aplica el que estableixen les lleis (de política lingüística i d’universitats) i l’acord dels rectors, i l’única que garanteix els drets lingüístics dels estudiants recollits a l’article 35 de l’Estatut de Catalunya. A la Universitat de Barcelona hem impulsat polítiques lingüístiques sense por i sense hipocresia.

Jordi Matas Dalmases
Vicerector d’Estudiants i Política Lingüística