Experiències d'adopció

El 24 d’abril de 2008 la Xarxa de Dinamització Lingüística de la UB, en el marc de la quarta edició de la primavera de la Llengua, va organitzar una jornada lúdica orientada a sensibilitzar l’alumnat sobre la importància de l’ús del català a les universitats. El programa d’actes també contenia una tertúlia moderada per Carme Junyent a l’entorn de les experiències de professors que, procedents de llocs diferents de món, s’han incorporat des de fa un temps a la nostra Universitat. Ara recollim algunes d’aquelles aportacions en què els professors ens expliquen, amb estils ben diferents, com i per què han adoptat el català: impressions personals, reaccions dels companys de departament i de l’alumnat, i com han viscut l’aprenentatge d’una llengua nova.

La meva trobada amb el català:
secret, sorpresa i tresor

I

Com a descendent d’una espanyola i d’un portuguès, i havent crescut en un barri de Caracas on pràcticament tothom era fill d’immigrants europeus, la diversitat lingüística i la barreja de costums no eren gens estranyes; això era evident, per exemple, a les festes de final de curs que es feien a l’escola, quan cadascú portava alguna cosa de menjar feta per la seva mare.

Tot i així, haig de dir que la llengua catalana era una mena de misteri. El meu avi naixé a Barcelona, però l’àvia havia prohibit parlar en català; ella era “del barrio de Chamberí, uno de los más castizos de Madrid” —com tant li agradava dir. Només havia sobreviscut l’expressió “escolta noi”, dita dues o tres vegades per la meva mare, paraules les quals s’afegiren a una experiència familiar d’amors intensos i furtius que sempre queden al descobert —sobretot per la meva curiositat, que no baixava la guàrdia.

Un 1 de gener —possiblement de 1978— fui testimoni d’un secret entre l’avi i la meva futura padrina de confirmació —la Dorita, que ara viu a Fraga (Osca). En descobrir una safata amb la seva contribució al dinar familiar —uns ous farcits—, viu que el menjar estava disposat en cinc franges grogues i quatre de vermelles: “Mira lo que te traigo, budita”. La Dorita arrencà de l’avi un d’aquells somriures que poques vegades es veuen: barreja de picardia i melangia, d’allò mai no oblidat i sempre estimat. “Es la bandera de Cataluña, ¡pero tú digas nada!”, em demanaren.

Trenta anys després, comparteixo amb vosaltres aquest secret saborós, al qual s’afegí la imatge dels catalans que transmet l’escriptora veneçolana Antonia Palacios, al seu llibre del 1949, Ana Isabel, una niña decente (1):

A un lado de Ana Isabel se encuentra Cecilia Guillén y al otro Justina Ferbau. Justina Ferbau es catalana y su madre tiene peluquería y una venta de “cosas lindas”, como dice Cecilia. (…)

Nunca había estado de visita Ana Isabel en casa de Justina.

—¡Una catalana! —exclamó la señora Alcántara. ¡Quién sabe qué clase de gente será esa!...

—¡Pero si no son negros, mamá!
No era negra Justina. Tenía la piel blanca y sonrosada. El pelo dorado le caía en bucles hasta los hombros, los ojos azules, las manos regordetas y llenas de hoyuelos.

(…) La señora Ferbau estaba siempre detrás del mostrador, con el cabello peinado hacia arriba y un espeso moño en medio de la cabeza. Usaba corsé, blusas blancas de muselina y falda de lana gris. Ella misma hacía de vendedora y apuntaba en un grueso libro, las cuentas del día. (…)

El señor Ferbau constituía la envidia de Ana Isabel. Justina contaba de él fabulosas historias de viajes y tempestades en alta mar (…) Un día, Ana Isabel pudo verlo, levantando entre los brazos a Justina, tanto, que aquélla alcanzó a tocar con la punta de los dedos la bombilla que colgaba del techo (…) Ana Isabel deseaba que hiciese lo mismo con ella para cerrar los ojos y soñar que era el mar y sentir las olas barriendo la cubierta…

II

En buscar un altre destí per a la meva vida, Barcelona es barrejava amb Nova York, Copenhaguen o Bilbao; en qualsevol cas, sempre tenia molt clar que del català, l’anglès (que igualment vaig estudiar), el danès o l’euskera sortiria el millor dels companys per al meu viatge: tindria altres mirades a la interacció social —complementàries a las del castellà i del portuguès (aquest l’aprenguí de petit durant un viatge a Portugal).

Tal com passa en els recorreguts llargs —de vida—, la meva relació amb el català ha tingut coses curioses com la
paraula refistolada —que coneixia en la seva versió de refistolera—, mot el qual formava part d’una cançó satírica i molt popular en la Veneçuela dels anys vuitanta del segle passat: Laura Pérez, la simpar de Caurimare, que explicava les cabòries d’una nena fatxenda.

Entre camins i dreceres, haig de destacar el goig i l’orgull per la seva llengua que m’han transmès professores de català com la Rosa Pujol, l’Eulàlia Planas o la Gemma Corregidor, i companys del Departament de Psicologia Social, com el Frederic Munné, la Núria Codina o la Mercè Rosich. També sentinelles del català com la Maria Antònia Espasa (del Serveis Lingüístics d’aquest Campus) i la Rosa Maria Peris (primera secretària administrativa del meu Departament); o alumnes com el Marc Lloret, qui m’aclarí que, en comptes de “gots comunicants” s’ha de dir “vasos comunicants”: tota una metàfora de la importància dels nostres alumnes en la socialització dels nouvinguts i la seva immersió lingüística.

Penso que el català a la UB és dret i deure de tots plegats: mostra de respecte i alhora sensibilitat, envers la diversitat i la riquesa de l’ésser humà —que mai no s’han de perdre.

III

Rere deu anys de la meva arribada, el secret i la sorpresa del català han esdevingut en un tresor especial: aquell que augmenta en ser compartit. Les paraules són l’únic equipatge que en créixer alleugereix els viatges, i ens dóna la possibilitat de troballes com aquest “Bèlgica”, poema escrit entre 1946 i 1952 per Josep Carner (2) —i del qual transcric un fragment, a títol de cloenda i alhora agraïment per aquesta oportunitat:

Si fossin el meu fat les terres estrangeres,
m’agradaria fer-me vell en un país
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís (...)
viure quiet, no mai assenyalat,
en una nació de bones gents plegades,
com cor vora de cor ciutat vora ciutat
i carrers i fanals avançant per les prades. (...)

M’agradaria fer-me vell dins una
ciutat amb uns soldats no gaire de debò
on tothom s’entendrís de música i pintures
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa (...)
I tot sovint, vora un portal d’església,
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
amb botí de la mar, amb present de la terra,
amb molt de tot per a tothom.

José Vicente Pestana (Caracas, 1970)
Departament de Psicologia Social

Notes
1. PALACIOS, A. (1949). Ana Isabel, una niña decente (11a ed.). Caracas: Monte Ávila Editores, 1984.
2. DELOR, Rosa; GRIFOLL, Isabel, i JULIÀ, Lluïsa (eds.), Antologia de la poesia catalana (1a reimp.). Barcelona, Castellnou Edicions, 2006.