VIII Premi Arrelats de Narrativa Breu 2008, 1r premi

Sorgeix la primavera com un genoll de noia

Eva Gomàriz i Auró va estudiar Filologia Catalana i Filologia Anglesa a la Universitat de Barcelona i actualment n'és estudiant del doctorat en "Llenguatge i Variació", del Departament de Filologia Catalana. El seu interès per la sociolingüística, disciplina a què dedica la tesi doctoral, la va dur a fer una estada com a estudiant Erasmus al País de Gal·les, del qual va aprendre, entre altres aspectes culturals, la llengua gal·lesa.

Des de la finestra de l’habitació, a través de la claror de les cortines blanques amb flors, intueixo com els últims flocs de neu de l’hivern cauen i tapen les inscripcions de les tombes del cementiri de Heath. Jo, des de l’escalfor de les parets entapissades i la catifa de terra, escolto com l’Ovidi Montllor recita, enèrgic, un darrere l’altre els versos d’en Vicent Andrés Estellés. Mentre enllesteixo la maleta per tornar a casa el cap de setmana, els alexandrins, un a un, m’omplen, em regiren i em fan pensar en totes les coses que he deixat enrere i estic a punt de recuperar.

Ara ja fa cinc mesos que visc aquí i encara no m’he acabat d’acostumar a recórrer el carrer, llarguíssim, que segueix el perímetre de les parets del cementiri. Sobretot a la nit, quan la boira no em deixa veure més enllà dels meus passos, i la pluja, sempre present, m’espurneja per sobre del cap i m’arrissa encara més els cabells, em sembla un lloc horrible. De dia, contràriament, els camins que, en un traçat irregular, menen els familiars o els vianants ocasionals a les creus celtes que s’erigeixen a banda i banda, em són molt acollidors. Ja tinc ganes que el sol triomfi per sobre de l’hivern i acoloreixi de verds, blancs, grocs i vermells els mausoleus per on correran els esquirols, esperant que algú els faci algun regal comestible. Llavors, només llavors, tornaré al cementiri a llegir, versos pot ser, o a escriure el diari que pensava que no tindria mai.

Però ara m’he de conformar amb la pluja, suavíssima i omnipresent, la neu gelada, el vent que em fa tenir les galtes sempre rosades, les nits llargues i les tardes al pub, al cinema, al teatre o fent allò que em permeti el temps. Mai no pensava que pogués viure sense el sol tants dies, però, a diferència de la majoria de la gent, això a mi no m’afecta; ben al contrari, em sembla que quan torni a casa, aquest cap de setmana, trobaré a faltar la pluja i la frescor que em desperta tan bon punt surto de casa per baixar al centre, a través del carrer llarguíssim i silenciós del costat del cementiri.

L’Ovidi ja ha arribat a l’últim vers i jo encara tinc tantes coses a fer, avui, abans no hagi de marxar per agafar l’avió…... Enretiro la maleta al costat de l’escriptori, em calço adequadament, em poso la gavardina, la bufanda i els guants i busco la boina blau marí que vaig comprar l’últim cop que vaig ser a París. Ja ha afluixat de nevar, però encara noto com els flocs se’m desfan a la cara mentre recorro el silenci d’Allensbank Road. D’entre les cortines de les façanes victorianes entreveig què fan les persones que encara són a casa: aquí una mare esmorza mentre l’infant dorm al bressol; aquí un home amb americana i maleta, davant del mirall, es prepara per entrevistar-se i es pregunta si, avui, per fi, trobarà alguna feina; aquí dues amigues, universitàries, agafen la bicicleta per baixar al centre i examinar-se d’història contemporània...

Repasso la llista de les coses que he de fer i comprar abans el sol no es pongui, perquè és justament llavors, a quarts de cinc de la tarda, que hauré de marxar direcció a Londres, perquè és clar, aquí no hi ha cap aeroport directe a Barcelona. Com que només baixo per al cap de setmana puc aprofitar per omplir la maleta amb les coses que tinc aquí i ja no necessitaré més i amb regalets per a la gent de casa: per a la mare, una kettle, és a dir, un d’aquells escalfadors d’aigua que van tan i tan bé i permeten tenir els tes preparats en un tres i no res, i l’adaptador perquè la pugui connectar; per a la Montse, un duvet (un edredó) perquè diu que aquí són més barats; per al Marc, algun llibre sobre els druides; per a l’Alexandre, una love spoon, una peça d’artesania típica, no sé si en forma d’àncora, de campana, de creu celta, de roda o de ferradura; per al Pau, una bandera amb el drac vermell sobre el fons blanc i verd, i per a la tieta, un receptari de cuina gal·lesa que inclogui, sobretot, el teisen sinamon, que és un pastís de canyella dolcíssim.

El polsim de neu es transforma en gotes de pluja minúscules que fan que la tinta de la llista que tot just he deixat de mirar s’escorri lleugerament. Giro a l’esquerra i a l’altura de la biblioteca, cap avall, entomo Chrwys Road. A mà esquerra, com sempre, hi ha l’ampit de la finestra amb la bola del món i, davant, un mini antiquíssim de color vermell amb el volant al costat dret. Sempre que passo per aquí m’imagino com serà deu ser la persona que viu en aquesta casa i si, com jo solia fer, algun dia farà rodar la bola i, amb els ulls tancats, l’aturarà amb el dit per veure on podria anar, algun dia no gaire llunyà.

Al final del carrer veig el pont pel qual hauré de travessar la via del tren de Cathays. Pujo les escales de dues en dues i les baixo d’una a una, amb compte de no relliscar perquè són humides. I ja sóc a Park Place, el carrer de la Prifysgol Caerdydd, la universitat. Passo pel davant de la Facultat de Dret, de la d’Humanitats, de la de Psicologia i arribo al centre social dels estudiants, on cada dia hi fan recitals, concerts o alguna activitat cultural interessant. Ahir a la nit, per exemple, hi vaig anar amb un grupet d’amics a sentir com els Stereophonics versionaven alguns dels poemes de RS Thomas, entre els quals hi havia els famosos “What is one death against the death of the whole Welsh nation?” i “Every day when I wake up I thank the Lord I’m Welsh”.

A mà dreta giro pel museu nacional, al davant del qual encara hi ha la pista de gel descoberta i la nòria sínia immensa des de la qual es pot veure tota ciutat, passo per l’ajuntament i baixo a Queen Street, el carrer sempre ple de gent amb bosses dels centres comercials. Entro al St David’s Centre i m’entretinc, no gaire, a cada una de les botigues a mesura que ratllo un a un els ítems de la llista i em carrego cada cop de més pes. Surto de nou al carrer principal, just davant de les atraccions per als nens i les nenes que munten al carrer, i m’aturo a comprar un Big Issue, per poder-lo llegir a l’avió.

Com que ja ho tinc tot, vaig cap al final del carrer, just al davant del castell i m’aturo a l’estació de l’autobús. Preparo els 95 cèntims de lliura per quan arribi el 9A i m’assec a esperar-lo. Quan el veig, de lluny, m’aixeco i estenc el braç. A dins hi ha un grup de nois joves que mengen patates xips, afamats perquè ja són tres quarts d’una i toca dinar. Per la finestra, a mà esquerra, veig passar els cotxes que van en direcció contrària i m’adono que ja no em queda gaire estona per marxar. Sento una barreja de sentiments, perquè des de Nadal que no he tornat a casa, i les coses ja se’m van fer prou difícils llavors. És curiós com en només cinc mesos, després de 20 i escaig anys vivint de la mateixa manera, seguint el mateix camí que amics i família, els esquemes de la vida que tenia claríssims poden arribar a emboirar-se tant...

M’endinso en els meus pensaments indecisos, en els meus sentiments desorientats i aviat sento, de fons, com el conductor crida el nom de la meva parada. Agafo totes les bosses i baixo per la porta de davant del conductor, tot agraint-li haver-me portat fins a casa sense problemes —diolch—, amb un somriure als llavis. Veig les cortines blanques amb flors de la meva habitació, a peu de carrer, i percebo encara més profunda la confusió: d’una banda penso que prefereixo quedar-me aquí, que no vull retrobar el trasbals de fa uns mesos, en retrobar la meva vida de sempre com una estranya, amb les persones que hi havia a dins com si les hagués de redescobrir de nou perquè jo havia canviat. Però la inèrcia de la situació em fa obrir la porta de casa i la de l’habitació.

Deso les bosses a terra i, amb compte, poso les coses que encara m’hi caben a la maleta. La resta, les hauré de dur a la mà. Reviso que ho hagi empaquetat tot, els bitllets de tren a Londres, els d’avió a Barcelona, els llibres de lectura, el reproductor de música, els xiclets... només em falta agafar alguna cosa per fer passar la gana, que em provoquen els nervis, quan sigui a l’avió i una ampolleta d’aigua o de suc de taronja per al tren.

Surto de l’habitació i agafo el passadís cap a la cuina, que és just a sota de les escales que pugen als lavabos. Travesso el menjador, pel qual es veu el jardí emblanquit, i arribo a la cuina. Trec de la nevera el formatge cheddar, un parell de llesques de pa de motlle, les torro i els refrego una mica de tomàquet, oli i sal. Encenc la kettle, després d’omplir-la i mentre espero que l’aigua s’escalfi per preparar-me un te agafo un plat de l’armari. Abans d’usar-lo, però, l’esbandeixo una mica, perquè conec els costums britànics de no desensabonar, i m’hi serveixo una mica d’amanida amb tomàquets cherry.

Després d’haver fet el brunch rutinari, a l’estudi de l’habitació, davant del suro on tinc les fotografies de tota la gent que m’estimo, m’estiro al llit i m’entren unes ganes terribles de plorar... però no puc vessar més que un parell de llàgrimes perquè sento uns copets a la finestra. Enretiro la cortina i veig que ha vingut la Caroline, tal com havíem quedat, per acomiadar-se. És una amiga nigeriana que vaig fer el primer dia que vaig arribar aquí i que també ha vingut a fer un lectorat. Com que veu que faig cara moixa, em consola i em diu que no m’amoïni, que ja veuré com quan sigui amb la família tot prendrà un altre color. I suposo que, tot i que ara no ho veig gaire clar, té raó.

A quarts de cinc, quan el sol ja comença a pondre’s, arriba el taxi que m’ha de dur a l’estació de tren que hi ha al costat del Millenium Stadium, on cada cap de setmana hi ha algun partit de rugbi. Hi entro amb la maleta de rodes i la bossa de mà i m’assec ben a prop de la finestra per veure com davant meu passen els llocs, ara sí, dels quals m’he d’acomiadar durant un parell de dies. Veig passar l’hospital, el Roath Park amb el seu llac immens ple d’ànecs i de barques per llogar, el gran supermercat Tesco i, de nou, el museu on La Parisienne de Renoir em desitja sort, l’ajuntament i el castell, amb els paons que corren pel jardí tot obrint, cofois, les cues i lluint-ne les plomes brillants.

Al semàfor de High Street, el taxi s’atura i deixa travessar la gent que tot just surt de la feina per entrar als pubs a fer les primeres pintes. A mà dreta es veuen els pals altíssims, com mastelers d’un vaixell immens, de l’estadi de rugbi i a mà esquerra, l’estació d’autobusos, amb el rellotge sempre puntual. Darrere hi ha l’estació del tren, però com que és hora de molt moviment prefereixo baixar a la cantonada i arribar-hi caminant.

Trec el bitllet de la butxaca, miro el rètol informatiu amb els horaris i passo per sota les andanes fins a arribar a la 4. M’assec a un dels bancs i espero fins que veig que el far del tren s’acosta. A dins busco lloc i m’hi acomodo perquè m’esperen tres hores de viatge fins a Londres. Em poso els auriculars i sintonitzo una emissora de música clàssica. Agafo el llibre Al cel de Jacint Verdaguer i l’obro pel poema “Plus ultra”, que tants cops he llegit durant aquesta temporada. Quan em sembla que ja m’he amarat prou de les imatges que m’ofereixen els versos d’aquest gran autor, aparto la vista del llibre i miro per la finestra, per on veig passar, infinites, les llumetes de les cases.

Molt a poc a poc, i molt ràpid al mateix temps, el tren travessa el canal que separa Gal·les d’Anglaterra, passa per Bristol, Berkshire i Reading i arriba a Londres. Com que vaig amb el temps just, faig els canvis de metro necessaris des de Liverpool Street fins a arribar a la línia de Piccadilly, que duu a Heathrow, i travesso la gran ciutat per sota. Dilluns, quan torni, aprofitaré per fer-hi una volteta i perdre’m per Trafalgar Square, la galeria nacional, els parcs Green i James i el palau de Buckingham, amb la guàrdia reial sempre ferma, fins que no agafi l’autobús a Victoria Station per tornar a Cardiff.

Un cop al vestíbul principal de l’aeroport, miro les pantalles per veure on he de facturar l’equipatge, i vaig cap al taulell 28. Declaro que no duc res que estigui prohibit, que he fet jo la maleta i que per tant estic al corrent del que duc a dins i vaig cap al control corresponent. Em trec el cinturó i les coses de les butxaques i les diposito a la cinta de rajos juntament amb l’equipatge de mà. Ensenyo el passaport i la targeta d’embarcament, busco la porta del meu vol i m’espero allà fins que sigui l’hora de pujar a l’avió. Escric un missatge a casa avisant que tot va sota els horaris previstos i espero.

Quan les hostesses anuncien pels altaveus el vol de Barcelona, faig cua amb la targeta d’embarcament i el passaport a la mà i sento com el cor em batega cada cop més de pressa. No és que em faci por volar, sinó que des que m’he fet gran m’he adonat de les coses que podria arribar a perdre si tingués algun accident i em fa força respecte. Fins que no arribi a Barcelona i vegi la Montse, la meva dona, amb els tres nens, que cada dia es fan més grans, no estaré més tranquil. I llavors, novament, pensaré que no vull tornar a marxar lluny d’ells, que a pastar amb la universitat i el cementiri i les lectures que volia fer-hi quan la primavera sorgís, com diu n’Estellés, com un genoll de noia.