III Premi Universitari de Poesia 2008

1r premi, Irene Tarrés i Canimas

Irene Tarrés i Canimas és estudiant de Filologia Catalana. Va néixer a Girona l’any 1979. Això diuen. Sembla del cert que es va engendrar en una pallissa a Sant Feliu de Pallerols, poble on més tard començaria a fer els primers passos. Al començament no sabia que era en va aquest esforç d'aprendre a posar un peu darrere l'altre i ho va fer i va caure i ho va seguir intentant, i quan ja caminava es va adonar que o bé ho feia en cercles o bé de recules o bé no es movia ella, sinó l'entorn. I a poc a poc va anar descobrint que això de caminar li agradava, potser perquè movia el cos alhora que veia món.

Silenci

De cop el buit. Una escletxa de nit
vesteix de dol els contorns del paisatge
i al marge, el cel recull marques de crits;
de lluny, el plany remoreja a l’obaga.

Ara ja és tard, el silenci és qui mana:
no em vol dir res. Al caient de la llum
l’ombra del so va robant pentagrames;
el mot ja mor: els meus llavis són muts.

Obro la mà. Ingènuament l’estiro
cap al callat que voldria fer meu:
“et vull tocar” però se’n va el mot en dir-lo.

“Creus que no em veus, que no sents la foscor
que amaga al dors el meu pas invisible.
Jo sol sóc so i l’ombra dels teus mots.”

Desordre
A l’Albert

Remeno paperassa: la capsa de les cartes.
“Hola Irene, Ireneta, que vius
a la terra tremolosa que habita la ciutat”.
M’escrius des del poble quan la música mor
i estàs a punt d’apagar el llum.

M’expulso jo.
No hi ha repòs a la ciutat,
només els gats
sedueixen la nit.

D’entre els papers, notícies del diari.
“Un visitant assedegat
s’enduu una ampolla d’aigua
que era una obra d’art.”
El vint-i-set de juliol
les paraules ens salven,
l’amor és el gegant
que de petits ens espantava el son
profund.

I passen els anys i els dies empenyen
els passos que busquen un altre pas.

Sempre que et rellegeixo
ploro per mi
i el temps i tu us feu amics.

Remeno el temps.
La cua s’esmuny del pensament

i un altre jo, avergonyit,
diu que jo hi era, de perfil,
a aquell costat desdibuixat.

Un comença a caure als somnis
de rius i ponts, trencats.
Canviaven de disc. A fora
jo deixava morir les hores
i tu m’esperaves, sempre, despert.

Els records m’expulsen la pell,
la serp reneix amb força,
el vent no es cansa de xiular;
per’xò cauen les fulles.

I jo les miro i t’admiro
perquè t’estimo, o a l’inrevés
—perquè tu ho vas dir:
“estimar és un acte d’admiració”.

Volen les flors dels ametllers
i el terra, rosa, escriu que el temps
canvia l’ordre dels colors
però no pas dels sentiments.

I ara, que és fosc,
i visc a un poble on tremolen els llums
dels fluorescents
tanco la capsa i remeno en l’amor
que no canvia de paper en paper.