Luxemburg: un barri barceloní

El Ducat de Luxemburg és una petita ciutat-estat europea amb poc més d’un quart d’hectàrea, i amb una població que no arriba al mig milió d’habitants. A Luxemburg hi trobem tres llengües oficials: el francès, l’alemany i el luxemburguès. La darrera n’és la pròpia, i les altres dues hi són presents des de l’antiguitat, atès que la població tradicionalment procedia de França i d’Alemanya. Tot i aquest trilingüisme, Luxemburg es caracteritza per tenir una organització lingüística si més no interessant. Així, la llengua de la legislació és el francès, per tradició; l’alemany és la llengua dels diaris i de l’educació primària, i el luxemburguès, si bé s’ensenya oralment a l’educació infantil i darrerament es pot sentir a la ràdio i a la televisió, bàsicament és la llengua utilitzada per a les comunicacions no institucionalitzades —és a dir, en el llenguatge oral/col·loquial. Cal saber que, de fet, el luxemburguès no és altra cosa que un dialecte de l’alemany francesitzat. El podríem considerar un alt alemany. Els mateixos luxemburguesos tenen la consciència que el seu vernacle no deixa de ser, si bé complex, un dialecte de l’alemany, i això fa que els parlants no tinguin dins del seu univers d’expectatives la possibilitat d’estandarditzar la seva llengua per tal que pugui ser funcional en qualsevol àmbit, tal com Fabra es va proposar fa cent anys al nostre país. Són visions i consciències lingüístiques molt diferents: per a ells, el luxemburguès és la parla que s’ha d’utilitzar al carrer, amb la família, amb els amics; mentre que, per a nosaltres, el català és una llengua europea més, amb una gramàtica i un estàndard equiparable a la llengua més potent d’Europa. Perquè ens entenguem, a un luxemburguès no li cap al cap la possibilitat que els diaris o els documents oficials s’escriguin en vernacle; i als catalans no ens cap al cap que els documents de la Generalitat no s’escriguin en una llengua que no sigui la catalana.

Per tant, veiem que no podem equiparar el cas luxemburguès al català. Són llengües amb conflictes i expectatives molt diferents. L’objectiu dels luxemburguesos és aconseguir mantenir el vernacle en les comunicacions no institucionalitzades, tenint en compte les constants onades migratòries que compliquen aquesta singladura. L’objectiu del català és doble i paradoxal: d’una banda, aconseguir-ne la implantació en les comunicacions més col·loquials on la llengua que domina és el castellà —precisament, a l’inrevés de Luxemburg—; i, d’una altra banda, aconseguir-ne la implantació i el reconeixement en els sectors econòmics —etiquetatge, llengua d’empresa, llengua comercial, etc.— i en les altes instàncies —Estat, Europa. Són, doncs, objectius molt diferents.

És perfectament comprensible que l’objectiu dels luxemburguesos sigui, a parer nostre, tan modest. Com ja hem dit, es tracta d’un complex dialecte que, com a molt, deu ser parlat per mig milió de persones. Per contra, el català pot aspirar a ser parlat i escrit per quinze milions. La diferència és notable. Per això, el català ha de lluitar per esdevenir la llengua natural —la no marcada— per a qualsevol acte comunicatiu, des del més col·loquial fins al més formal. Així doncs, seria bo que el català no n’aprengués gairebé res, del cas luxemburguès, ja que aprendre’n quelcom implicaria entrar en la lògica de la distribució de funcions, escenari que el català ja té força superat. En tot cas, si no ho tingués del tot superat, no seria per les situacions formals, on el català hi és absolutament present; al contrari, seria per les situacions més col·loquials que ens puguem imaginar, com ara la compra/venda d’heroïna entre un camell i un consumidor catalans. Potser és hora que les polítiques lingüístiques del català no ens ensenyin a tenir relacions sexuals, sinó a cardar.

Marçal Girbau
Estudiant de Filologia Catalana