II Premi a la comunicació i a la qualitat lingüística dels treballs finals dels graus de la Facultat de Matemàtiques i Informàtica
Ja és primavera a la UB!
L’Envers 2019 i el XVI Premi Carme Serrallonga
Inspira’t 2019
Obres guanyadores del XXV concurs literari del Campus Clínic
Gràcies per emBROSSAr-te amb la Universitat de Barcelona!

Convocatòria de dues beques de dinamització lingüística

Els Serveis Lingüístics convoquen dues beques de col·laboració extraordinàries per desenvolupar tasques de dinamització lingüística als centres de la UB, en el marc de la Xarxa de Dinamització Lingüística. Els estudiants que obtenen les beques de dinamització lingüística participen en la difusió de serveis i recursos lingüístics, col·laboren en accions de de promoció del català, dinamitzen la Borsa d’intercanvi lingüístic i el programa d’activitats culturals i també ajuden en l’orientació a l’alumnat sobre cursos de llengua i recursos lingüístics.

En aquesta convocatòria extraordinària hi ha dues beques de dinamització lingüística: una per a les facultats de Farmàcia i Ciències de l’Alimentació i Medicina i Ciències de la Salut i l’altra per a les facultats de Filologia, Matemàtiques i Informàtica, Filosofia i Geografia I Història.

Si us interessa la dinamització i la promoció de la llengua catalana i del multilingüisme, us animem a presentar-vos-hi:

Convocatòria i sol·licitud: ho trobareu aquí.

Termini: fins al 23 de juliol de 2019.

II Premi a la comunicació i a la qualitat lingüística dels treballs finals dels graus de la Facultat de Matemàtiques i Informàtica

La Facultat de Matemàtiques i Informàtica de la Universitat de Barcelona, amb la col·laboració del Vicerectorat d’Estudiants i Política Lingüística i dels Serveis Lingüístics, vol premiar la capacitat de comunicació i la qualitat de la redacció dels estudiants que han presentat treballs de final de grau (TFG) de Matemàtiques i d’Enginyeria Informàtica.

Per poder optar a aquest premi de periodicitat anual i valorat en 300 euros, heu d’haver obtingut una qualificació mínima de 8 punts. Caldrà que redacteu un resum del vostre TFG, redactat en català i d’un màxim de 6 pàgines, apte per a alguna de les formes següents de difusió: article científic, ponència, article de divulgació en l’àmbit universitari o preuniversitari, blog, etc. Tal com estableixen les bases, es valorarà l’adequació, l’èxit comunicatiu, la qualitat i la correcció lingüística i la precisió en l’ús de la terminologia dels resums presentats. S’atorgarà un premi al millor resum de cadascun dels dos graus.

Us animem a participar-vos-hi i us recordem que ho podeu fer fins el proper 31 de juliol!

Gràcies per emBROSSAr-te amb la Universitat de Barcelona!

L’emBROSSAts ha estat un concurs dels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona adreçat a tota la comunitat de la UB amb l’objectiu de donar a conèixer, mitjançant el joc i l’humor, detalls i curiositats sobre la vida i obra de Joan Brossa.

L’emBROSSAts ha estat actiu durant el mes de maig d’enguany i ha estat tot un èxit de participació. Així, les vuit preguntes sobre Joan Brossa han sumat més de dues mil cinc-centes participacions. Les dades mostren, entre altres coses, que l’emBROSSAts ha engrescat molt, ja que una part important dels participants s’han mantingut fidels al concurs mentre ha durat. A més, us felicitem a tots perquè hi ha hagut un elevat nombre d’encerts a totes les preguntes malgrat la dificultat que aquestes suposaven. El nivell d’encerts ha estat menor en la versió de l’emBROSSAts a Twitter, on la participació també ha estat alta.

L’emBROSSAts ha estat un concurs per fomentar la participació, i és per això que, després de contestar cada pregunta i comprovar si l’han encertada, els usuaris han pogut deixar les seves dades per tal d’entrar en el sorteig de dos paquets Brossa, consistents en una ruta brossiana per Barcelona per a tres persones, a càrrec de la Fundació Joan Brossa, i un poema visual de xocolata creat en exclusiva pel Museu de la Xocolata de Barcelona.

entrega emBROSSAts

Entrega del premi de l’emBROSSAts. A la fotografia, la Dra. Mercè Puig, Vicerectora d’Estudiants i Política Lingüística, i la Conxa Planas, cap dels Serveis Lingüístics, amb les dues estudiants guanyadores de l’emBROSSAts: la Jana Lüscher i la Cinta Paloma. Fotografia: Xènia Fuentes/UB.

Més del 60 per cent de les persones que han participat a l’emBROSSAts formen part de l’alumnat, un 30 per cent són personal administratiu i docent i prop d’un 6 per cent formen part del Grup UB. No és estrany, doncs, que les dues guanyadores del sorteig de l’emBROSSAts siguin del col·lectiu de l’alumnat: Cinta Paloma, estudiant del grau de Comunicació i Indústries Culturals, i Jana Lüscher, estudiant del grau en Filologia Catalana. Enhorabona a totes dues!

Aquest concurs ha estat patrocinat pel Vicerectorat d’Estudiants i Política Lingüística i ha comptat amb la col·laboració de la Xarxa de Dinamització Lingüística. D’aquesta manera, la UB s’ha sumat als actes i activitats de l’Any Joan Brossa 2019, en què es commemoren els 100 anys del naixement del poeta avantguardista català més important del segle xx.

El premi de l’emBROSSAts. Fotografia: Xènia Fuentes/UB.

Recordeu que podeu seguir jugant i gaudint de l’emBROSSAts! Trobareu totes les preguntes en aquest enllaç.

I Premi a la qualitat lingüística dels treballs finals de grau de la Facultat de Belles Arts, curs 2018-2019. Graus de Belles Arts, Conservació-Restauració de Béns Culturals i Disseny

Es convoca el primer Premi a la qualitat lingüística dels treballs finals de grau de la Facultat de Belles Arts.

Amb aquest premi la Comissió de Dinamització Lingüística de la Facultat de Belles Arts vol encoratjar els estudiants de final de grau a fer ús del català i a millorar la qualitat de la llengua.

Aquest curs la participació es durà a terme a través dels diferents tutors de TFG. S’atorgarà un únic premi de 250 € per a cada grau (Belles Arts, Conservació-Restauració de Béns Culturals, i Disseny) a la memòria més ben escrita. El treball guanyador s’inclourà a l’exposició del Sense Títol del curs 2018-2019.

Per a més informació, consulteu les bases del premi: http://www.ub.edu/xdl/premis/web/bbaa/index.htm

Bona sort a tots els estudiants i que guanyi el treball més ben escrit!

Relat guanyador al Concurs Literari Lletres de Maig 2019

Mercè Gil i Bofill, estudiant de Medicina al Campus de Bellvitge, ha guanyat el Concurs Literari Lletres de Maig 2019, convocat per la Unitat de Formació i Recerca de Medicina-Bellvitge de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut i organitzat per la Comissió de Dinamització Lingüística del Campus  de Bellvitge, amb el suport del Vicerectorat d’Estudiants i Política Lingüística, la Xarxa de Dinamització Lingüística i els Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona.

Enguany, els relats presentats havien de ser sobre el tema «L’avi o l’àvia té Alzheimer». A continuació, us deixem el relat guanyador:

El llenguatge de les flors, de Mercè Gil i Bofill

Iaia, jo crec que la tristesa et va començar la primera vegada que parlant amb la teva filla vas notar com ella et defugia la mirada. Elena, què tens? Res mama, res. Res, res. Però aquell res es va anar dilatant, es va arrelar qui sap on i va anar creixent dins de l’Elena fins a esquerdar-ho tot. De mica en mica l’Elena també et va anar defugint les mans, i les abraçades, i les trucades, i els què passa, què tens, Elena, mira’m, Elena, si us plau, però l’Elena girava el cap i a tu el cor se t’encongia.

Cada petita fugida seva escapçava salvatgement els brots del que havia estat la teva felicitat. Amb els anys aquesta va quedar reduïda a una planteta ridícula i petita, que inútilment intentaves regar llegint llibres sobre els txakres, comprant pedres medicinals, estampetes de la mare de déu i escrivint els teus desitjos dins de sobres de paper.

Però res de tot això podia explicar la inexplicable i injustificable absència d’una filla que fugia dels teus ulls. Perquè va arribar un dia en què ja no l’hauries de veure mai més, l’Elena.

La tristesa t’havia començat. Però els anys, immutables, van seguir passant; i et va arribar la vellesa.

Tenies un pis lluminós al centre de Barcelona on per fi podies viure de la manera que havies somiat durant tants anys. Tenies la seguretat d’haver complert a la vida: dècades de feina dura a la floristeria, carregant caixes, amb el nas vermell a l’hivern i suant les calors de l’estiu, dreta tot el sant dia i sempre amb un somriure per tirar endavant la família i assegurar-te una vellesa dolça i agradable. Et vas llençar a gaudir de la vida tant com podies: t’encantava anar a la perruqueria cada setmana i arreglar-t’hi els cabells, escollir cada matí quina faldilla et posaries i pintar-te els llavis de color vermell fosc. T’encantava tenir temps per passejar, xerrar amb els veïns del barri i dedicar-te a nosaltres, les teves netes. Eres una dona elegant, independent i generosa. Només els qui et coneixíem bé per dins sabíem que rere tots aquells intents d’estimar-te a tu mateixa hi havia una gran tristesa. Semblava que ho tenies tot, oi iaia? Semblaves tan feliç. I en realitat et faltava una de les peces més importants: la teva filla.

Per a mi l’Elena era una figura misteriosa que mai arribaria a conèixer. El papa sempre ens responia amb paciència tot el que li preguntàvem sobre el tema. Jo li deia, però on és la tieta?, però encara viu a Barcelona?, i com és de personalitat? La Júlia, amb la tendra innocència de la seva edat sempre preguntava, però per què no ve mai…? Inevitablement qualsevol cadena de preguntes sempre anava a topar al mateix mur: «No ho sé». Ningú més que la mateixa Elena entenia quins motius interns l’havien empès a allunyar-se de les persones amb qui s’havia estimat durant tants anys. A casa procuràvem no parlar-ne gaire, sobretot si hi eres tu, iaia.

Ja t’havies venut la floristeria però vas seguir plantant flors al terrat, al balcó i pels racons de la casa. Sempre que venia m’agafaves de la mà i em portaves a veure el petit jardí. A través de l’amor de les teves mans havies aconseguit que a casa teva hi hagués geranis, begònies, gira-sols, crisantems, dàlies, violes, petúnies i fins i tot roses. Passejàvem a través de testos i tiges enfiladisses que vessaven colors i em deies en veu baixa, les flors tenen un llenguatge secret, Bruna.

Era un llenguatge que tu semblaves entendre perfectament. En cada flor hi veies un ésser rebel que naixia per transformar la crueltat i la pena del món amb la seva bellesa única i delicada. El poder de les flors, em deies, és fer que el món sigui un lloc millor només amb la seva presència.

Tu creies que totes les flors eren igual de boniques però que cadascuna tenia el seu missatge particular. Els gira-sols, per exemple, contenien l’esperit del sol i tenien el poder d’il·luminar la vida de les persones que en rebien un. Les hortènsies encarnaven l’abundància, mentre que les dàlies eren la flor de la puresa, la innocència i la felicitat. I les margarides, les meves preferides, eren la materialització de la lleialtat.

Cada vegada que venies a dinar a casa en collies una per a algú de la família, pensant especialment en la persona i en quina era la flor que més s’adeia amb el seu moment vital. Ho havies fet des de sempre, i tot i així no ens cansàvem mai d’aquest joc ple de misteri: sempre esperàvem, expectants i esverades, qui de nosaltres rebria l’obsequi i quina seria la flor escollida. Era deliciós.

T’havies acostumat amb molta naturalitat a aquella etapa de la teva vida. Ens feies créixer a mi i a la Júlia com feies créixer les teves flors, amb tota la cura i amor de què eres capaç. I el temps passava. Van ser anys plàcids i tranquils. Però va arribar el moment en què tot va començar a canviar. Molt lentament, de forma subtil: petits oblits i petits errors estúpids, cosetes sense importància, dèiem, coses de l’edat, oi? Ostres, iaia, t’has oblidat d’engegar la rentadora, iaia, vigila que ja hi has posat sal abans, iaia, això m’ho acabes de preguntar fa dos minuts, que no te’n recordes?

No te’n recordaves. Tu ja t’havies adonat que la memòria et flaquejava i ho compensaves prenent nota de tot en paperets que enganxaves pertot arreu: regar els geranis, comprar mitjons per a la Bruna, escombrar el menjador. Però cada cop més sovint, les paraules et fugien del cap i t’encallaves a mitja frase, buscant a les palpentes el mot adient, aquella cosa, què era? Sí, volia dir… ai…, tant és. Et perdíem, iaia. Et costava seguir el fil de les converses i cada cop participaves menys en els moments familiars, empetitida en un racó del menjador. No volies que ens adonéssim del que et passava: no et senties vella i t’enfadaves amb tu mateixa per no ser capaç de fer les coses com sempre les havies fet.

Un dia va passar una cosa que em va fer pensar que pot ser tots aquells oblits eren més importants del que havíem volgut creure. Vas venir a dinar a casa, però vas venir amb les mans buides, sense cap flor per a ningú. Era la primera vegada que trencaves aquella tradició tan particular. Iaia… avui no hi ha flor? Tots et miràvem i tu et vas quedar en silenci, amb els ulls vidriosos. Semblava que no sabies de què t’estàvem parlant i alhora percebies que faltava alguna cosa i que la responsable n’eres tu. Flor? Flor, vas xiuxiuejar, la flor… No vas saber dir res més.

La preocupació va enfosquir els nostres cors. Per primera vegada en anys no hi havia flor i en lloc seu havies portat un silenci espès que planava sobre la taula mentre dinàvem. Només la Júlia es va atrevir a trencar-lo, i va dir, què li passa a la iaia? Menjaves lentament i amb la mirada perduda. La mama ens va mirar i ens va dir, la iaia necessita molts petons.

El papa estava inquiet i al vespre et va trucar per saber si havies arribat bé a casa. Però no li vas contestar i es va espantar molt i va haver de córrer amb el cotxe. Et va trobar a casa sola, inconscient, estesa a terra al costat d’un test trencat. No ho havíem sabut veure a temps i t’havies fet massa petita per aquell pis tan gran.

El papa et va portar a viure a casa nostra. Vas oblidar el que havia passat i va semblar que les coses s’estabilitzaven. Dinàvem juntes cada dia i et quedaves amb mi quan jo tenia migranyes i no podia anar a classe. Em deies que el cap és la part més sagrada del cos i m’hi posaves les mans perquè em trobés millor. I un d’aquells matins me’n vas parlar. Em vas dir, tinc un forat al pit, Bruna. I ploraves tant, iaia. Tinc un forat al pit. I no se’m curarà fins que ella no em torni.

Tornar a què? Tornar a estimar? Tornar a veure, tornar a mi. Elena, si us plau. Que torni, que torni.

Van passar les setmanes i la confusió i l’oblit van ressorgir, més intensos que abans. Va aparèixer el primer de molts. Què eren? Monstres, pensaments, cossos, lladres de la teva pau. Eren figures sense rostre que veies passejant pel pis de nit. Robaven els plats i desendreçaven els llibres. Reien de tu des de les ombres de l’habitació i tu, tan petita i tan indefensa, els miraves atemorida des del llit.

Els pensaments van començar a jugar amb tu. Volien que t’enfadessis molt amb mi de cop i volta, que m’odiessis acusant-me de lladre, en una fúria que ni tan sols tu comprenies. Volien que de sobte tots nosaltres fóssim desconeguts, que no reconeguessis el lloc on eres ni a cap dels que sèiem a taula. Volien fer-te sentir estranya, desorientada, confusa, volien que si sorties al carrer no poguessis recordar el camí per tornar a casa. Volien canviar-te el caràcter dolç per una agressivitat imprevista si algú et portava la contrària. Deies que l’Elena t’havia dit que havies de marxar d’aquella casa i anar amb ella, que t’estava esperant. El papa acotava el cap i jo et deia, no, iaia, això no pot ser, fa molts anys que no parles amb ella. Calla! Deixeu-me en pau, vull sortir i anar-hi, Elena, Elena! T’enfurismaves.

Tenies la ment afeblida i plena de forats. Les teves mans havien oblidat com trenar-me el cabell, com cordar botons, com escriure, com fer una truita, com dibuixar. Els objectes quotidians com una forquilla constituïen un misteri absolut per a tu: te’ls posàvem davant i no sabies com agafar-los. Vestir-se o banyar-se eren tasques impossibles perquè implicaven recordar i entendre massa coses. Et quedaves quieta davant la pila de roba o l’aixeta de la banyera sense saber com utilitzar-les.

Vaig convèncer el papa per traslladar alguns dels testos que tenies a Barcelona a casa. Havies oblidat el nom de totes les flors i vaig començar a cuidar-les jo per tu. Gaudies asseient-t’hi a la vora i mirant-me regar-les mentre cantussejava alguna cançó. Ja sabia que les flors encara et seguien parlant en el seu llenguatge, i que d’alguna manera et transmetien un missatge de pau i bellesa com cap de nosaltres podia fer. Em semblava intuir que els teus ulls brillaven més després d’haver-les tingut a la vora.

La vida se’t feia massa difícil, iaia. Et costava parlar, et costava riure, et costava viure. Alguna cosa dins teu volia robar-te tot el que feia que fossis tu.

Després de diverses visites al metge vam saber que el seu nom era Alzheimer. L’Alzheimer havia arribat per canviar-ho tot i per fer que tu, la teva vida i les teves coses no tornéssiu a ser mai més com abans. Tu t’hauries merescut una vellesa serena, una vellesa de repòs per a la teva ànima després de tants anys vibrant al món i fent néixer flors de la terra humida. T’hauries merescut poder conservar tots els teus records, secrets, anhels i cadascun dels racons de la teva memòria. T’hauries merescut que les coses no fossin tan difícils, tan dures, i que els dies no estiguessin tan plens de por i incomprensió, saps, iaia? T’hauries merescut que cap malaltia no et fes renunciar mai a la persona que eres.

Després de tot l’amor i esforç sense límits que els havies donat, també t’hauries merescut fer-te gran tenint dos fills al teu costat en comptes de només un. No et mereixies l’absència de l’Elena, no et mereixies aquesta tristesa incomprensible i sòlida que t’oprimia el pit. Em fa molta pena pensar-ho, iaia, però fora dels moments de confusió, una de les coses que l’Alzheimer no et va poder robar va ser l’amargor de saber que una filla havia volgut oblidar-te. La situació es va complicar massa: tu, nosaltres i l’Alzheimer ja no podíem viure junts. Aleshores el papa et va portar a la residència: un edifici a prop del mar, amb un jardí d’herba, arbres i flors silencioses. Al final del jardí, rere una gran vidriera hi havia una filera d’ancians asseguts que respiraven a poc a poc, mirant com queien les fulles dels arbres i esperant que arribés el seu dia. Durant tot aquell temps havíem aconseguit portar la teva decadència amb certa elegància: eres orgullosa i bonica, i volíem que poguessis ser-ho fins al final. Però també havies d’acabar renunciant a tot això, iaia. Els anys et van asseure a la cadira de rodes, et van encorbar l’esquena cap endavant i et feien caure els cabells. La pressa de les cuidadores et vestia amb uns pantalons marró fosc que ni tan sols eren teus, i a la residència algú et va robar l’anell de compromís, els collarets i les arracades de més valor. Quedaven molt poques coses de la persona que havies estat.

Cada vegada que anava a visitar-te, abans m’agradava fer un pensament per a tu i collir-te la flor que més podies necessitar aquell dia. Et portava calèndules quan em semblava que no et trobaves gaire bé i necessitaves forces, clavells rosats quan volia fer-te un petit homenatge i lliris de neu quan sentia que necessitaves esperança. Havies perdut totalment la capacitat d’articular paraules, i només amb el llenguatge de les flors sentia que podia seguir parlant amb tu d’alguna manera.

Sempre et buscava els ulls: ens miràvem molt perquè ja no podíem parlar-nos. I en una mirada jo et deia iaia bonica, tranquil·la, no cal que trobis la paraula, estic amb tu i t’acompanyo aquesta estona, i no em cal res més, i tu em deies gràcies, t’estimo, em sento molt gran i molt cansada.

Però un dia ja no t’hi vaig trobar als ulls, iaia. Eres com un cigne fràgil que s’havia anat allunyant d’aquesta vida molt a poc a poc, deixant-se lliscar per l’aigua clara del temps. Un dia ja no t’hi vaig trobar i als teus ulls només hi havia vidre. I amb certesa dura vaig comprendre que seria l’última vegada que et veuria. Empesa per qui sap què, et vaig voler fer una fotografia amb el mòbil. No vas mirar a la càmera.

Els teus ulls havien de ser l’última cosa que perdés de tu.

Al matí ja no et van poder llevar del llit. Jeies arraulida als llençols blancs amb la boca patèticament oberta, el coll estès, les mans cargolades als cantons i les cames inertes de costat. Prenies l’aire amb un ronc agònic que et ressecava la boca i els llavis.

El papa no et va deixar d’agafar la mà totes les hores següents. Semblava que et resistissis a morir endebades. Les apnees eren cada cop més prolongades, fins que després de tants esforços una va ser la definitiva.

Entre llàgrimes el papa em va dir que creia que havies estat esperant, iaia. Havien vingut familiars i amics, però aquelles últimes hores al llit tu només havies estat esperant l’Elena. El ronc agonitzant que et donava l’aire naixia d’aquell buit que ella havia deixat en tu, tinc un forat al pit, Bruna, d’aquella ferida oberta que mai es va curar esperant que tornés, que tornés, si us plau. Però a ella, buit ocult, absència invisible, filla estimada, a ella no l’havies de tornar a veure mai més.

Et vaig deixar entre els dits una orquídia tendra perquè te la poguessis endur amb tu allà on siguis ara. Flor de les flors, els seus pètals blancs són els únics dignes de la bellesa i la valentia amb què vas saber viure.

Mercè Gil i Bofill