Parlem del català a la Universitat
Parlem amb Juli Palou
Parlem amb Ty Debes
Mapa biogràfic de Pompeu Fabra: una ruta pel centre de Barcelona
Un combinat de biologia i literatura
El Masterquímica es consolida
Sant Jordi 2017 a la Facultat d’Economia i Empresa
La Jornada de Sant Jordi a les facultats del Raval
Deliberació i lliurament del XXIV Premi Carme Serrallonga. Paisatges lingüístics
<em>Envers</em>: IV edició de la lectura de poetes de la UB
La diada de Sant Jordi a la Facultat de Biblioteconomia i Documentació
Primavera de la llengua a la Facultat de Dret
Primavera de premis a Medicina i Ciències de la Salut!
Primavera de la llengua a Mundet
Masterquímica XIII

Parlem del català a la Universitat

Són les sis de la tarda, d’un dia típic de juny i ens trobem a la Facultat d’Economia i Empresa per tal de xerrar sobre la llengua catalana a la Universitat, amb en Raimundo Ramos, estudiant xilè del grau d’Administració i Direcció d’Empreses (itinerari en anglès), i l’Alessandra Schirinzi, estudiant italiana de mobilitat a la Facultat. Van ser dos dels afortunats amb el premi Ensaïmada Lingüística 2017.

 

Els dos heu triat estudiar a la Universitat de Barcelona. Tu, Raimundo, per fer-hi tota la carrera i, tu, Alessandra, per estudiar-hi un semestre dins el programa Erasmus. Què us va portar a decidir estudiar a la UB?

Raimundo: A mi m’agrada viatjar i anar per molts països. El fet d’estudiar aquí em donava l’opció de viure i treballar a la Unió Europea, a més a més, a Barcelona ja tenia alguns contactes. De fet l’any passat va ser el primer cop que sortia de Xile. I és clar, tenir un títol de la UB també ajuda, té bona reputació a fora. Tot i així, ha sigut un procés difícil pel fet de venir d’un país de fora de la UE.

Alessandra: En el meu cas, només em quedava acabar els últims exàmens de la carrera, i vaig guanyar la possibilitat de fer l’Erasmus, que no m’esperava. La meva primera opció va ser Barcelona, no només perquè havia estudiat espanyol, sinó perquè Barcelona és més semblant a Itàlia: la gent, el mar, són coses per mi molt importants. A més a més, altres ciutats europees són molt cares per viure-hi. I Barcelona té la fama de tenir moltes possibilitats de feina, així que sense cap dubte Barcelona; si no fos pel treball final de carrera, em quedaria a Barcelona. De fet, si hagués pogut quedar-me més temps, ja tenia feina.

Sabíeu, abans de venir a Barcelona i a la UB, que el català hi és present en el dia a dia, tant al carrer com a les aules?

R: Jo trobo que, des de fora, no es veu que es promogui tant la llengua; molta gent no en té ni idea. I d’altra banda, la meva impressió és que es parla força el català.

A: A mi també m’ha sorprès que es parlés tant el català. I en relació amb això que dius del desconeixement de la promoció de la llengua, jo crec que és perquè vens d’un lloc una mica lluny d’Europa; a Itàlia se sap, potser perquè tothom va de viatge a Barcelona. Quan fa dos anys vaig visitar Barcelona, ja vaig notar que es parlava català i que a les botigues els rètols estan escrits en català. Jo ja en sabia alguna cosa perquè a Itàlia han arribat algunes notícies que Catalunya vol la independència. També vull dir que pels carrers de Barcelona no només es parla català o castellà, sinó moltes altres llengües.

Però coneixíeu alguna cosa de la llengua catalana i la seva situació sociolingüística? Sabíeu que era la nostra llengua pròpia? I, per tant, cooficial amb el castellà?

A: No, no sabia que el català fos una llengua cooficial. Sí que he notat que hi ha gent que només parla català i poc castellà, però, abans de venir aquí em pensava que era un dialecte. De fet, em pensava que es parlava entre els vells (com passa amb el dialecte del meu poble) i que els rètols en català era perquè us agradava, per això hi havia la doble forma català/castellà, però no que fos una llengua cooficial.

R: La veritat és que jo no estava tant al corrent sobre aquest tema. A Xile tenim els maputxes que parlen mapudungun. I és curiós perquè, des del meu punt de vista, hi ha cert punt de similitud entre el que passa a Catalunya i el que passa al poble maputxe a Xile. Els dos han passat per una repressió terrible, però la diferència és que el maputxe ha sigut brutalment reprimit, de tal manera que ja quasi no es parla. Jo soc de la regió de l’Araucania, i no conec cap persona que parli mapudungun, fins a aquest punt hem arribat.

Els dos heu participat als cursos de català que ofereixen els Serveis Lingüístics de la UB a la vostra facultat. Què us va motivar a matricular-vos-hi?

A: Crec que estudiar llengües és una de les coses que mai pararé de fer. M’agraden i, com he dit abans, com que el meu pla era quedar-me a treballar aquí, pensava que era important tenir una preparació bàsica de català. Per mi és molt important entendre la gent, conèixer les persones i la llengua que parlen. És conèixer més llengües per poder «menjar-te el món». No en vaig tenir cap dubte: la primera cosa que vaig fer abans de marxar d’allà va ser inscriure’m al curs de català, i sense cap dubte seguiria estudiant català.

R: Jo també seguiria estudiant català. Considero que el català és una llengua superbonica, a més, també és una manera de retornar les coses que estic obtenint aquí, com un guany cultural, del que estic aprenent de la gent, del que bec aquí, de les coses que m’ofereix Catalunya. És una manera de ser respectuós amb Catalunya.

A: Sí, sí, totalment d’acord.

R: Aprendre la llengua, i després intentar reproduir-la.

El fet de tenir com a llengua materna una altra llengua romànica, el castellà i l’italià, respectivament, us ha ajudat?

R: Jo crec que té coses positives i coses negatives. El cantó positiu és la seva similitud, tenen moltes paraules iguals. Però, el cantó negatiu és precisament aquest, costa molt poc confondre’s entre el teu idioma i el català, no saps si ho estàs dient bé o estàs parlant la teva llengua.

A: Per mi ha sigut bastant fàcil, de fet no parlo molt bé català, però sí que l’entenc força bé. A més a més, quan fas el curs, com que són dues hores al dia, estàs entrenat. M’ha sigut bastant fàcil perquè s’assembla bastant a l’italià; de fet molt, moltes paraules són iguals. Però també m’ha ajudat que a l’escola vaig estudiar francès, llatí, anglès, castellà.

I per acabar, com ha sigut la vostra experiència amb el català a la universitat? Què us ha sorprès més? Alguna anècdota?

A: A la universitat quan em parlen es dirigeixen més o mantenen el català, però al carrer quan intento parlar català, sempre m’han contestat en castellà. Com que soc estrangera em contesten en castellà; llavors quan he volgut practicar una mica més el català he tingut una mica de dificultat. Ho havia de fer amb estudiants, i també estudiants estrangers, per ajudar-nos, perquè si vas practicant directament al carrer et parlen en castellà.

R: A mi em passa el mateix. Crec que al principi quan acabes d’arribar, t’ajuda molt que la gent et parli en castellà. Però quan es produeix el canvi, quan tu vols aprendre català, és quan tens el problema, perquè totes aquestes persones catalanes estan acostumades a parlar-te en castellà i clar, a vegades és difícil que canviïn i et parlin en català. I com a anècdota, haig de dir que tinc un professor que quan s’enfada ens renya en català, i les meves classes són en anglès!

Moltes gràcies a tots dos!

Alba, becària de la Xarxa de Dinamització Lingüística

Parlem amb Juli Palou

En Juli Palou es presenta:

 

Actualment ets professor de màster i tens alumnes d’orígens ben diversos. Com us comuniqueu?

El primer que faig és demanar informació sobre tots els cursos de català. Molts alumnes venen de Xile, d’altres venen de la Xina, hem tingut alumnes d’Iran, ara en vindrà un d’americà… El que faig el primer dia de classe és informar sobre tot el que poden fer en relació al català. De totes maneres, el cert és que com que hi ha alumnes que tenen un nivell molt precari de castellà, sobretot els xinesos o les xineses, faig moltes classes part en castellà i part en català, traduint molt i repetint molt perquè ningú no es perdi. L’agradable sorpresa és que molts dels alumnes que venen de fora, sobretot els de Xile o un noi que ve de Texas aquest any, mostren molt d’interès per aprendre el català. […] També hi ha una consulta freqüent d’alumnes que venen de fora, preguntant si les classes seran en català. La resposta sempre és «no patiu», mai dic que les classes no seran en català, sinó que la resposta és que els professors farem tot el que convingui perquè puguin seguir les classes. I així ho fem.

Com a investigador principal del grup de recerca PLURAL, quins són els objectius del col·lectiu?

Em sembla que, en aquest país, des de fa ja una colla d’anys, el que ha passat a molts centres és que han vingut persones d’altres cultures amb altres llengües, i ens ha trencat una mica l’esquema tradicional que teníem: la llengua castellana a l’escola, el català, els programes d’immersió… En aquesta nova situació, tenint també com a teló de fons tot el que proposa el Marc Comú Europeu, el que apostem com a grup és la idea de fer entenedora i efectiva la idea de la competència plurilingüe, en els mestres i els alumnes. El repte seria no practicar una nova submersió en aquests alumnes que tenen altres llengües, sinó fer visibles les seves llengües a l’escola, veure la importància que les parlin, les usin a l’escola, ens ensenyin com són, les parlin a casa… I fer això compatible amb l’aprenentatge de la llengua del país, el català. Hi ha una cosa molt clara: si aquests nens no tenen un bon domini del català no tindran un instrument per construir un pensament una mica potent. Ara el repte és aquest, fer veure als mestres la importància del reconeixement de les llengües que parlen els nens i, al mateix temps, com això ho compaginem amb donar un espai i amb aprofundir en el coneixement de la pròpia llengua. I veure això com una riquesa del que tenim a les aules.

Què implica aprendre una llengua? Per exemple, pels alumnes que tens del màster, què implica aprendre català?

La implicació no és universal, sinó que és una qüestió que està molt en relació amb l’experiència prèvia de les persones. Per exemple, els alumnes de Xile venen molt interessats per les llengües que tenen allà, la llengua dels maputxes. Quan veuen el català fan un paral·lelisme clar. En canvi, pels alumnes que venen de Xina, probablement tot el seu interès és tornar cap allà i ser professors de castellà, per ells tot el seu món és expressar-se de manera correcta en castellà, i posen tot el focus en el castellà. Les implicacions, insisteixo, em sembla que no són una cosa universal, sinó que és en funció de com la persona fa front al coneixement de la nova llengua. El que això implica és una nova manera de veure les coses i de fer. Els francesos fa anys que ho van definir molt bé, és la capacitat de descentrar-te no només lingüísticament, sinó també culturalment i cognitivament. Descentrar-te en el sentit de pensar «tal com fa la meva llengua, no és com fan totes les llengües, és una manera de fer». Tal com la meva llengua em tradueix el món a través de metàfores, imatges, el sentit de cada una de les paraules, no és el mateix sentit que es pugui traduir de manera ajustada d’una llengua a l’altra. Entrar en una nova llengua és entrar en una nova manera de concebre el món. Steiner té una frase que m’agrada molt, «cada llengua és una nova finestra oberta al món».

Dins els escrits reflexius trobem els «relats de vida lingüística». Quin és el seu objectiu principal?

El seu objectiu és donar un espai perquè les persones puguin reflexionar una estona sobre com ha estat la seva vida amb les llengües: quines han après, quines han viscut a casa, quines han lluitat per aprendre, quines desitgen aprendre, com es projecten… com es viuen com a aprenents de llengües. Al costat d’això, una reflexió de dos conceptes que en el Marc Europeu són clars: distingir entre el repertori lingüístic i la competència lingüística. Dins d’això, trobem qüestions com les competències parcials. Per exemple, els nostres alumnes, en un primer moment, encara pensen molt «català, castellà i anglès», però el tema és una obertura cap a la diversitat de llengües, cap a totes les llengües. Reconèixer que el català és la pròpia, evidentment, la importància del castellà, la importància d’aquests moments que exerceix l’anglès… però això no treu que ells prenguin consciència que, per exemple, totes les llengües romàniques són molt properes; no es pot dir «no sé francès ni italià». Aquestes són les competències parcials, però aquesta idea, pels treballs que fem de recerca amb els nostres alumnes de la facultat, no es contemplen, es mouen molt amb la idea que una persona ha de conèixer i usar perfectament una llengua. Em sembla que aquesta idea no està massa en la línia del que s’està dient en aquests moments a Europa.

Com és la convivència entre persones que construeixen la realitat a partir de sistemes lingüístics diferents?

La convivència pot ser de moltes maneres. En el cas dels alumnes del màster, és d’un enriquiment molt gran perquè hi ha una coincidència d’objectius, i en el camp de la recerca i professional hi ha un interès d’entrada per les llengües, per compartir. […] Si això ho estenem a nivell social, tot és més complicat i complex. A nosaltres, al grup PLURAL, ens fa molta satisfacció veure, en intervencions en centres, parlant d’aquestes qüestions, que han fet activitats concretes per modificar la relació amb les famílies, donant presència a les cultures i a les llengües, i tenim la sensació que hi ha una satisfacció general per veure que hi ha altres maneres de fer. […] Quan darrere del centre hi ha un equip que sap «llegir la situació», i s’adona que s’han de canviar coses, hi ha propostes que fan els mateixos mestres que són precioses i molt interessants.

Quins són els principals reptes dels docents, actualment, en relació a la llengua?

A mi em sembla que la idea de prendre consciència del que significa la competència plurilingüe és una qüestió molt important. Al darrere d’això hi ha el tema de la importància de les competències parcials, la descentralització, promoure l’interès i l’obertura cap a les llengües. Aquesta seria la qüestió principal. Hi ha un altre àmbit d’anàlisi que ens interessa molt, i és sobre com en aquestes situacions funcionen els processos de mediació, per part de les famílies, d’algú que coneix la llengua, entre persones que provenen de llengües i de cultures diferents. Potser els reptes són aquests, adonar-se que el món que estem construint és diferent del món que tenim prèviament al nostre cap.

Parlem amb Ty Debes

Soc en Ty Debes. Vinc dels Estats Units, d’Indiana. Tinc vint-i-dos anys i parlo onze llengües. Vaig estudiar català a la meva universitat, la Indiana University. Allà he cursat Lingüística espanyola. Dins del programa d’estudis, podíem estudiar també català o portuguès; jo vaig escollir català. He vingut a Catalunya a fer una estada de mobilitat d’un semestre, amb el programa CIEE, i aquí he finalitzat el grau. Ara tot just s’acaba la meva estada i continuo el meu viatge a altres països, com Grècia i Alemanya, on aprendré noves llengües i perfeccionaré les que conec.  

 

Com és la teva experiència d’aprenentatge de llengües i quines expectatives tens?

Les llengües m’agraden molt. Cada vegada que n’aprenc una de nova és com si es creés una càpsula al cervell on puc ficar tot el que aprenc. La meva meta és aprendre’n trenta. Sé que és molt difícil: és un repte. Conec una dona de setanta-vuit anys que parla vint-i-set llengües, i les parla molt bé. Això és el que voldria jo, poder parlar bé les que aprengui, amb un nivell C1 o C2. En català, ara mateix tinc un nivell entre el B1 i el B2. A Indiana vaig fer només un curs, després el vaig seguir estudiant en el meu temps lliure. Aquí he millorat molt. He fet l’esforç de parlar en català a les cafeteries, amb els meus professors, etc. El meu company de pis és de Vic, i els meus amics d’aquí parlen català, així que practico molt. Vull parlar-lo bé.

Què et va fer decantar per estudiar català, als Estats Units?

Jo estudio Lingüística espanyola i també francesa. El català, en certa manera, té característiques que el situen enmig de les dues llengües. Té una gramàtica que em sembla molt interessant, i sobretot els canvis fonètics que s’hi han produït des del llatí vulgar.

Com eren les classes de català a la Universitat d’Indiana?

Només hi havia una classe de català, era de nivell bàsic. A la classe érem 10 o 11 estudiants. La nostra professora volia que aprenguéssim moltes coses de Catalunya; no només de la llengua, també de la cultura. Vam parlar de Sant Jordi, de les torres humanes (castells), i de moltes més coses, com menjars i begudes típiques. Vam veure una miqueta els dialectes dels diferents llocs. Ens van ensenyar com es parla a la Catalunya Nord, però també a Mallorca, Menorca i València; encara que em costa molt entendre el mallorquí…

Fora de classe, vas trobar espais on poder practicar el català?

Sí, a la universitat es va crear un grup de conversa. El va organitzar la professora de català. Hi assistíem els alumnes que estudiàvem català, els que ho havien fet fa un temps i el volien continuar practicant i els que s’estaven plantejant començar a estudiar-lo en els següents mesos. També hi anaven dos estudiants catalans que estaven a la Universitat d’Indiana. Una vegada a la setmana quedàvem per fer un cafè i xerràvem. Hi anava qui volia, no era obligatori, però a mi em va ajudar a millorar l’expressió oral. Tot i que la meva professora parlava bé ­—va estudiar català aquí, a Catalunya—, tenia accent americà perquè és dels Estats Units. Per això ens anaven tan bé les classes de conversa amb els estudiants catalans, perquè podíem sentir l’accent i la pronunciació. Per exemple, ens anava molt bé sentir la «ll», que és molt difícil. Els estudiants catalans eren els que ens podien corregir més bé la pronunciació.

Quina va ser la reacció de la gent del teu entorn quan els vas dir que estudiaves català?

Fora de l’àmbit de la universitat, cap dels meus amics no sabia què és el català ni on es parla. Algunes persones, allà, saben que existeix l’èuscar, perquè és una llengua molt excepcional, però el català costa que algú el conegui. Cada vegada que explico que hi ha una llengua que es diu català i que es parla a Catalunya, primer em pregunten on és Catalunya. Als Estats Units, quan estudiem geografia, allò que importa són les fronteres; a la cultura dins dels països no se li dona gaire importància. Tinc un amic que va estudiar aquí el semestre passat i, quan el vaig veure, em va dir que estava sorprès perquè a molts cartells del carrer les paraules no estaven escrites correctament o faltaven lletres, com totes les «n» finals. Vaig haver d’explicar-li que el que havia llegit era català. Ell sabia que existia, però no que fos tan important. Pensava que es parlaria només als poblets.

T’ha sorprès alguna cosa respecte al que vas estudiar a les classes de català?

Nosaltres vam aprendre molts aspectes de la pronunciació, però aquí m’he adonat que ens faltaven moltes coses per saber. Per exemple, que certes lletres no es pronuncien en català oral, com la «r» al final dels verbs. No ho he sabut fins arribar aquí. També he vist que el català està fortament dialectalitzat. Ja ho sabia, però he pogut comprovar que a Barcelona això és molt real. De vegades em costa una mica, no entenc igual de bé a tothom.

Coneixies la realitat lingüística a Catalunya abans de fer la teva estada? Com ho has viscut?

Sí, sabia que es parlava català i castellà. Aquí molta gent parla diàriament català, a tots els àmbits: universitat, institucions, al carrer, etc., però també he vist coses que m’han estranyat molt. Vaig conèixer una noia catalana nadiua que parla castellà amb els pares i amb els amics. Quan li vaig preguntar per què feien això a casa em va dir que perquè volien assimilar-se. Això em va sorprendre, que no parlis el teu idioma natal. No he estat als pobles ni a altres ciutats, només a Barcelona, així que no conec la dinàmica d’altres llocs de Catalunya. A Barcelona el que veig és que es parla molt català, però també molt castellà. Personalment, quan la gent s’adona que soc estranger, tenen tendència a canviar al castellà. Pensen que així és més senzill per a mi, però és una mica frustrant perquè no puc millorar si no sento parlar català. Crec que és normal; em va passar també a Alemanya. Allà vaig aprendre el dialecte bavarès, però, quan parlava al carrer, la gent em canviava immediatament a l’alemany estàndard. Es pensaven que no l’entendria bé, i feien aquest canvi per cortesia. Crec que aquí a Catalunya passa el mateix amb la gent que et canvia d’idioma, que no volen ser descortesos ni excloure ningú.

Una darrera pregunta. Quin creus que és el futur del català en la teva vida?

Encara que marxo ja de Catalunya, crec que aniré aprenent més i més català. Ara el puc parlar i el puc entendre, però vull parlar sense pensar, i això és difícil. He de cercar les paraules i fer les conjugacions al meu cap abans de dir alguna cosa. Tots els idiomes que aprenc els continuo practicant sempre. Ara, per exemple, estic practicant estonià, amb llibres, antics professors i amb els amics que conec a les estades. El català el continuaré parlant amb el meu company de pis i amb els meus amics. Sé que mantindré el contacte i que el català tindrà un futur important en la meva vida.

Mapa biogràfic de Pompeu Fabra: una ruta pel centre de Barcelona

El divendres 21 d’abril, en el marc de les Matinals de Llengua de la Direcció General de Política Lingüística, vam poder gaudir d’un recorregut per la ciutat, amb set parades, que explorava la vida i l’obra d’un dels grans pares de la gramàtica catalana, Pompeu Fabra i Poch.

Aquesta ruta, dissenyada per David Paloma i Mònica Montserrat, que també en són els guies, ha estat impulsada inicialment per la càtedra Pompeu Fabra de la UPF i l’Institut d’Estudis Catalans.

La primera parada va ser al mateix punt on ens vam trobar els participants, davant de l’emblemàtic cafè Zurich de la plaça Catalunya. A manera d’introducció, vam conèixer els primers anys de vida de Pompeu Fabra, quan encara vivia a la vila de Gràcia amb la seva família.

Seguidament ens vam posar en marxa cap al carrer de les Moles, 1, 1r pis i ens vam remuntar a l’any 1883, quan el jove Pompeu, amb tan sols 15 anys, va escriure la seva primera gramàtica: Ensayo de gramática del catalán moderno. A finals de segle xix les coses importants encara s’escrivien en llengua espanyola. Tot i que va ser un intent admirable, l’autor encara estava mancat de preparació lingüística i va limitar-se a descriure la forma i l’estil de la llengua oral que ell sentia parlar pels carrers de la Barcelona del tombant de segle.

Al llarg d’aquells anys Fabra es va dedicar a preparar-se per a l’ingrés a la Universitat de Barcelona, on posteriorment va estudiar Enginyeria Química, i on va travar grans amistats com la de Jaume Baladia o Puig i Cadafalch, els quals formarien part del popularment anomenat grup dels 30 o «els pequeños». Eren aficionats a Wagner, al Liceu i tenien aires europeistes.

Continuant el recorregut, vam adreçar-nos al carrer de la Portaferrissa, 21, que és on hi va haver la primera redacció de la revista L’Avenç, amb la qual Pompeu Fabra va estar vinculat de moltes i diverses maneres al llarg de tota la seva trajectòria acadèmica i professional a partir de 1891.

Un altre punt clau de la seva vida va ser el Centre Excursionista de Catalunya, lloc on es va produir la primera aparició pública del lletrat. L’afició de Pompeu Fabra per l’excursionisme li va permetre conèixer les diferents variacions de la llengua catalana (variants dialectals, lèxic, etc .) per tot el territori.

D’allà vam saltar al Teatre Principal, després d’aturar-nos a la Reial Acadèmia de les Bones Lletres, un centre acadèmic i cultural imprescindible del seu moment, encara que no estigui especialment vinculat amb el nostre personatge. El Teatre Principal de la Rambla va ser un dels llocs més concorreguts pels intel·lectuals catalanistes i progressistes de l’època, precursors del modernisme català. Fabra hi tenia un paper destacat. A més, el Teatre també va ser la primera seu de l’Ateneu Barcelonès i l’espai que va acollir el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906).

L’última parada va ser a l’edifici emblemàtic de l’Institut d’Estudis Catalans. Pompeu Fabra va ser membre de la Secció Filològica de l’IEC, al costat d’altres grans noms de les lletres catalanes com els escriptors Joan Maragall o Àngel Guimerà.

La ruta va ser molt interessant i didàctica, amb l’interès afegit que l’any que ve celebrarem els 100 anys de la publicació de Gramàtica catalana, obra de Pompeu Fabra i primera gramàtica normativa del català.

Júlia Ojeda Caba i Alba Santos, becàries de la Xarxa de Dinamització Lingüística

Un combinat de biologia i literatura

El divendres 26 de maig va tenir lloc l’acte de lliurament de premis del I Concurs de Microrelats de la Facultat de Biologia.

Va començar amb la benvinguda de la presidenta de la Comissió de Dinamització Lingüística de la Facultat de Biologia, Teresa Carbonell, que va expressar l’agraïment als participants i als assistents i va presentar els membres de la taula i del jurat.

Va fer un petit apunt estadístic sobre la participació: dels 28 microrelats presentats, 9 els han escrit membres del PDI i del PAS, entre els quals el 40  % correspon a professorat associat. «Curiosament —va dir— el 40  % del professorat correspon a professorat associat, que, malgrat la seva precarització, imparteix docència, fa recerca i té el bon humor de participar en actes culturals.»

Els 19 restants els han presentat estudiants, la majoria del grau de Biomedicina (33  %), seguits d’estudiants de màster (28  %), estudiants de Bioquímica (22  %) i Biologia (17  %). Pel que fa al gènere, la Teresa Carbonell va remarcar que «tot i que les estadístiques diuen que predominen les lectores, entre escriptors i escriptores la balança ha estat equilibrada, amb un 59 % de la participació de dones, que es correspon amb el major nombre de noies que nois estudiants als nostres graus».

Foto: Miquel Llobera

L’acte va continuar amb la conferència «Ciència i literatura», a càrrec de Joandomènec Ros, on es va parlar de com ha canviat la manera de fer ciència. Abans un informe potser podia començar amb: «Aquell matí passejant per la muntanya vaig trobar un exemplar magnífic de Lacerta agilis […]» Ara no s’accepta. S’ha perdut la part literària perquè el llenguatge científic ha de ser molt directe i concís. Amb tot, tenim científics que fan literatura (David Jou) i tenim un bon nombre de científics que es dediquen a la divulgació de la ciència (com el mateix David Bueno i Daniel Closa, que eren a la taula com a membres del jurat).

Després de dissertar sobre aquestes qüestions, Joandomèc Ros va compartir la seva tria ben personal de literatura científica, entre els quals El miratge de Déu, de Richard Dawkins, La conquesta social de la Terra, d’Eduard O. Wilson, El viatge més improbable, de Walter Álvarez i La qüestió vital. Per què la vida és com és, de Nick Lane. No cal dir-ho, no hi van faltar referències al famós Carl Sagan.

Tot seguit es van explicar breument els criteris per escollir els relats guanyadors i es van anunciar els finalistes. Es va deixar espai a la preciosa gravació de la lectura dels relats guanyadors, acompanyats de música, per part de l’equip EnVeuAlta i a l’entrega de premis.

L’acte va acabar amb la intervenció de Gustavo Llorente, degà de la Facultat de Biologia, i amb el sorteig de tres llibres entre els participants. A la sortida es van poder emportar un díptic amb un recull dels microrelats guanyadors:

La joia etèria:

Reivindicació d’ésser viu:

La trobada:

 

Foto: Miquel Llobera

Acabem aquest apunt amb un fragment de la presentació de la Teresa Carbonell:

«Sabem  que molts dels participants no teniu el català com a llengua d’ús familiar, fins i tot alguns ni la vam aprendre a l’escola. Per això és tan significatiu que pugueu jugar amb ella escrivint relats emocionants, poètics, sensibles, enjogassats o atrevits. Gràcies a tots i totes per participar-hi.»

Carol Rodríguez, becària de la Xarxa de Dinamització Lingüística de la UB
Núria Castells, tècnica dels Serveis Lingüístics a les facultats de Física i de Química