Parlem amb Montserrat Solà Pola
Lliurament del premi literari de la Facultat de Medicina
Parlem del català a la Universitat
Parlem amb Juli Palou
Parlem amb Ty Debes
Mapa biogràfic de Pompeu Fabra: una ruta pel centre de Barcelona
Un combinat de biologia i literatura

La llengua el dia de demà

El dia de demà és una docusèrie de TV3 que tracta les grans qüestions que preocupen el conjunt de la humanitat amb l’objectiu de dibuixar com seran Catalunya i el món l’any 2050. A cada capítol hi participen experts de l’àmbit en qüestió, que plantegen hipòtesis per ajudar-nos a imaginar possibles escenaris de futur, de vegades contraposats.

Aquesta setmana el programa ha tractat sobre la llengua i hi han participat Carme Junyent, professora de lingüística a la Facultat de Filologia de la UB; Maria Teresa Cabré, presidenta de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, i Josep Pedrals, poeta i recitador. També hi apareixen tres ciutadans en representació de generacions diferents que debaten les hipòtesis platejades pels experts.

Com evolucionaran les llengües, el dia de demà? S’imposarà una llengua universal, al món? S’extingirà, el català?

El programa sencer es pot trobar en aquest enllaç.

Parlem amb Montserrat Solà Pola

La doctora Solà és sotsdirectora de l’Escola d’Infermeria de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut, professora del Departament de Salut Pública i coordinadora de pràctiques als centres d’atenció primària. A més a més, és membre de la Comissió de Dinamització Lingüística del Campus Bellvitge i, com que voldríem parlar sobre l’ús de la llengua catalana en el seu àmbit, ens hem permès anar-la a trobar i demanar-li que ens contesti unes quantes preguntes.

Com et vas interessar per formar part de la Comissió de Dinamització Lingüística de la Facultat? Explica’ns una mica la història!

Vaig començar sent membre i presidenta de l’antiga Comissió de Dinamització Lingüística de l’Escola d’Infermeria. De fet, ho portava una persona que es va jubilar, i en aquell moment em va interessar el tema del català: volia conèixer més a fons si es podia fer alguna acció des de l’Escola per potenciar l’ús del català entre el professorat i l’alumnat. I va anar així: la professora que ho portava em va anar deixant els temes per formar part d’aquesta comissió. En un principi era una comissió pròpia de l’Escola, i enguany, amb la fusió, ha passat a ser una comissió de campus.

I com a membre de la CDL del Campus Bellvitge i professora de l’Escola d’Infermeria, quin creus que és l’estat de salut del català a la universitat?

L’estat de salut del català depèn molt dels professors que fan les classes en català. Si realment crees un clima favorable, la gent s’anima a parlar en català. M’he adonat que, en general, tothom en sap. Pots trobar algú que no el parla, em refereixo a gent d’altres cultures, però la majoria de gent s’ha format aquí, ha anat a l’escola en català i quan et dirigeixes a ells en català, parlen català, i a més a més ho fan molt bé. Malgrat això, no és la llengua que més es fa servir.

Creus que això també es deu al fet que en l’àmbit de la recerca el català és una llengua marginada?

Sí, jo crec que hi influeix molt. En el camp de la recerca i la difusió, un article científic en català, avui dia, no va enlloc; en castellà tampoc gaire, però en català menys. També considero que en la docència hi ha moltes mesures que no sé si dir-te que són hipòcrites. En els màsters, per exemple, s’anuncia que la docència és en català, però arriba una persona que no és catalanoparlant i ràpidament es fa la classe en castellà. Si la gent ho demana, es diu al professorat que cal canviar al castellà i ja està. I amb això el català queda desprotegit.

Em fa l’efecte que la Universitat no protegeix prou la llengua: ara mateix es fa una campanya per captar estudiants sud-americans i penso que la institució no té prou en compte l’acollida lingüística. És necessari que això es treballi i es trobin maneres per solucionar-ho; crec que sovint hi ha una manca de voluntat i de suport a aquells que intentem posar-hi remei.

I en els graus passa menys, o també passa? 

Al grau penso que passa menys. Sí que pots trobar algú que vingui de fora, però les classes són més nombroses. En una classe de cent persones és més difícil fer canviar la llengua. A més, aquells que no parlen català però tenen la perspectiva d’estar quatre anys estudiant el grau es posen les piles. Venen molt més conscienciats i s’integren més.

El tant per cent d’ús del català al grau d’Infermeria és elevat, però una cosa és el que es posa als plans docents… finalment és una qüestió d’elecció del professorat. Sovint es fan seguiments però només de registre. Haurem de seguir treballant en aquesta direcció!

I per acabar, enguany s’ha convocat la 3a edició dels premis a la qualitat lingüística dels treballs finals de grau d’Infermeria, amb més d’una trentena de participants. Entenem que aquesta iniciativa pretén engrescar els estudiants a publicar i fer recerca en català. Creus que aquest premi realment és productiu i és útil per als alumnes?

Aquesta és la intenció. De moment no tenim dades que demostrin que els premis hagin significat un augment de TFG en català. Almenys els qui s’han animat a fer-ho han hagut de redactar d’una manera més acurada i fer una revisió lingüística més atenta. Però sí que m’agradaria seguir l’evolució d’aquests tres anys. És una cosa que tenim pendent: esbrinar quants TFG teníem en català i en castellà en cada una de les promocions, i veure si des que hem implementat aquest premi hi ha hagut més gent que l’ha redactat en català.

El que sí que hem vist és que el nombre de persones que s’hi presenten no ha canviat significativament: són una trentena, com l’any passat. El primer any van ser menys, però després no ha augmentat la participació. Si ho fan en català no ho sabem… i això sí que estaria bé poder-ho analitzar.

Aquest any l’Escola també ha apostat per donar suport econòmic al premi i permetre que es pogués mantenir. Al mateix temps hi ha hagut accions per difondre recursos i eines de millora de la redacció: s’han fet sessions personalitzades als alumnes de TFG.

Finalment, ens podries fer una recomanació literària, bé relacionada amb l’àmbit de la infermeria, o simplement perquè ens engresquem a llegir alguna cosa?

Mira, et faria una recomanació literària que no és de l’àmbit de la infermeria perquè els títols que em venen al cap no són en català, i m’agradaria fer-la evidentment en català. Us recomanaria un llibre que em van regalar, Els vells amics, de Sílvia Soler. Precisament parla d’un grup de quatre estudiants de belles arts que es coneixen a la universitat i parla sobre les seves relacions, les preocupacions i les aspiracions d’uns nois que just comencen a estudiar… en definitiva és un llibre interessant, que està ben escrit. Us el recomano!

Molt bé Montse, moltes gràcies!

Júlia Ojeda Caba, becària de la Xarxa de Dinamització Lingüística

Lliurament del premi literari de la Facultat de Medicina

El passat 22 de juny, el jurat de la XXIII edició del Concurs Literari Sant Jordi de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut va fer l’entrega dels premis d’aquest any al Campus Clínic.

La Jana Codina, estudiant de segon de Medicina, va ser la guanyadora de la modalitat de poesia amb l’obra Absència, Recordes, Voldria. En un acte íntim i familiar, va recollir el diploma acreditatiu i un obsequi poètic per no perdre inspiració.

La Marta Garcia, graduada en Medicina, va guanyar la modalitat de prosa del premi amb el relat L’esquerda. No va poder assistir a l’acte de lliurament del premi perquè estava de viatge de final de carrera. Enhorabona per partida doble!

El jurat del Concurs estava compost pel Dr. Lluís Mont, president, el Dr. David Bartrés, el Dr. Carles Serra, en Jaume Palau, la Neus Portella i una servidora.

Volem agrair la tasca feta pel jurat, i en especial pel president, que aquest plega i passa el relleu al Dr. David Bartrés.

Bona feina a tothom i felicitats a les dues noies guanyadores!

Júlia Ojeda Caba
Becària de la Xarxa de Dinamització Lingüística

Parlem del català a la Universitat

Són les sis de la tarda, d’un dia típic de juny i ens trobem a la Facultat d’Economia i Empresa per tal de xerrar sobre la llengua catalana a la Universitat, amb en Raimundo Ramos, estudiant xilè del grau d’Administració i Direcció d’Empreses (itinerari en anglès), i l’Alessandra Schirinzi, estudiant italiana de mobilitat a la Facultat. Van ser dos dels afortunats amb el premi Ensaïmada Lingüística 2017.

 

Els dos heu triat estudiar a la Universitat de Barcelona. Tu, Raimundo, per fer-hi tota la carrera i, tu, Alessandra, per estudiar-hi un semestre dins el programa Erasmus. Què us va portar a decidir estudiar a la UB?

Raimundo: A mi m’agrada viatjar i anar per molts països. El fet d’estudiar aquí em donava l’opció de viure i treballar a la Unió Europea, a més a més, a Barcelona ja tenia alguns contactes. De fet l’any passat va ser el primer cop que sortia de Xile. I és clar, tenir un títol de la UB també ajuda, té bona reputació a fora. Tot i així, ha sigut un procés difícil pel fet de venir d’un país de fora de la UE.

Alessandra: En el meu cas, només em quedava acabar els últims exàmens de la carrera, i vaig guanyar la possibilitat de fer l’Erasmus, que no m’esperava. La meva primera opció va ser Barcelona, no només perquè havia estudiat espanyol, sinó perquè Barcelona és més semblant a Itàlia: la gent, el mar, són coses per mi molt importants. A més a més, altres ciutats europees són molt cares per viure-hi. I Barcelona té la fama de tenir moltes possibilitats de feina, així que sense cap dubte Barcelona; si no fos pel treball final de carrera, em quedaria a Barcelona. De fet, si hagués pogut quedar-me més temps, ja tenia feina.

Sabíeu, abans de venir a Barcelona i a la UB, que el català hi és present en el dia a dia, tant al carrer com a les aules?

R: Jo trobo que, des de fora, no es veu que es promogui tant la llengua; molta gent no en té ni idea. I d’altra banda, la meva impressió és que es parla força el català.

A: A mi també m’ha sorprès que es parlés tant el català. I en relació amb això que dius del desconeixement de la promoció de la llengua, jo crec que és perquè vens d’un lloc una mica lluny d’Europa; a Itàlia se sap, potser perquè tothom va de viatge a Barcelona. Quan fa dos anys vaig visitar Barcelona, ja vaig notar que es parlava català i que a les botigues els rètols estan escrits en català. Jo ja en sabia alguna cosa perquè a Itàlia han arribat algunes notícies que Catalunya vol la independència. També vull dir que pels carrers de Barcelona no només es parla català o castellà, sinó moltes altres llengües.

Però coneixíeu alguna cosa de la llengua catalana i la seva situació sociolingüística? Sabíeu que era la nostra llengua pròpia? I, per tant, cooficial amb el castellà?

A: No, no sabia que el català fos una llengua cooficial. Sí que he notat que hi ha gent que només parla català i poc castellà, però, abans de venir aquí em pensava que era un dialecte. De fet, em pensava que es parlava entre els vells (com passa amb el dialecte del meu poble) i que els rètols en català era perquè us agradava, per això hi havia la doble forma català/castellà, però no que fos una llengua cooficial.

R: La veritat és que jo no estava tant al corrent sobre aquest tema. A Xile tenim els maputxes que parlen mapudungun. I és curiós perquè, des del meu punt de vista, hi ha cert punt de similitud entre el que passa a Catalunya i el que passa al poble maputxe a Xile. Els dos han passat per una repressió terrible, però la diferència és que el maputxe ha sigut brutalment reprimit, de tal manera que ja quasi no es parla. Jo soc de la regió de l’Araucania, i no conec cap persona que parli mapudungun, fins a aquest punt hem arribat.

Els dos heu participat als cursos de català que ofereixen els Serveis Lingüístics de la UB a la vostra facultat. Què us va motivar a matricular-vos-hi?

A: Crec que estudiar llengües és una de les coses que mai pararé de fer. M’agraden i, com he dit abans, com que el meu pla era quedar-me a treballar aquí, pensava que era important tenir una preparació bàsica de català. Per mi és molt important entendre la gent, conèixer les persones i la llengua que parlen. És conèixer més llengües per poder «menjar-te el món». No en vaig tenir cap dubte: la primera cosa que vaig fer abans de marxar d’allà va ser inscriure’m al curs de català, i sense cap dubte seguiria estudiant català.

R: Jo també seguiria estudiant català. Considero que el català és una llengua superbonica, a més, també és una manera de retornar les coses que estic obtenint aquí, com un guany cultural, del que estic aprenent de la gent, del que bec aquí, de les coses que m’ofereix Catalunya. És una manera de ser respectuós amb Catalunya.

A: Sí, sí, totalment d’acord.

R: Aprendre la llengua, i després intentar reproduir-la.

El fet de tenir com a llengua materna una altra llengua romànica, el castellà i l’italià, respectivament, us ha ajudat?

R: Jo crec que té coses positives i coses negatives. El cantó positiu és la seva similitud, tenen moltes paraules iguals. Però, el cantó negatiu és precisament aquest, costa molt poc confondre’s entre el teu idioma i el català, no saps si ho estàs dient bé o estàs parlant la teva llengua.

A: Per mi ha sigut bastant fàcil, de fet no parlo molt bé català, però sí que l’entenc força bé. A més a més, quan fas el curs, com que són dues hores al dia, estàs entrenat. M’ha sigut bastant fàcil perquè s’assembla bastant a l’italià; de fet molt, moltes paraules són iguals. Però també m’ha ajudat que a l’escola vaig estudiar francès, llatí, anglès, castellà.

I per acabar, com ha sigut la vostra experiència amb el català a la universitat? Què us ha sorprès més? Alguna anècdota?

A: A la universitat quan em parlen es dirigeixen més o mantenen el català, però al carrer quan intento parlar català, sempre m’han contestat en castellà. Com que soc estrangera em contesten en castellà; llavors quan he volgut practicar una mica més el català he tingut una mica de dificultat. Ho havia de fer amb estudiants, i també estudiants estrangers, per ajudar-nos, perquè si vas practicant directament al carrer et parlen en castellà.

R: A mi em passa el mateix. Crec que al principi quan acabes d’arribar, t’ajuda molt que la gent et parli en castellà. Però quan es produeix el canvi, quan tu vols aprendre català, és quan tens el problema, perquè totes aquestes persones catalanes estan acostumades a parlar-te en castellà i clar, a vegades és difícil que canviïn i et parlin en català. I com a anècdota, haig de dir que tinc un professor que quan s’enfada ens renya en català, i les meves classes són en anglès!

Moltes gràcies a tots dos!

Alba, becària de la Xarxa de Dinamització Lingüística

Parlem amb Juli Palou

En Juli Palou es presenta:

 

Actualment ets professor de màster i tens alumnes d’orígens ben diversos. Com us comuniqueu?

El primer que faig és demanar informació sobre tots els cursos de català. Molts alumnes venen de Xile, d’altres venen de la Xina, hem tingut alumnes d’Iran, ara en vindrà un d’americà… El que faig el primer dia de classe és informar sobre tot el que poden fer en relació al català. De totes maneres, el cert és que com que hi ha alumnes que tenen un nivell molt precari de castellà, sobretot els xinesos o les xineses, faig moltes classes part en castellà i part en català, traduint molt i repetint molt perquè ningú no es perdi. L’agradable sorpresa és que molts dels alumnes que venen de fora, sobretot els de Xile o un noi que ve de Texas aquest any, mostren molt d’interès per aprendre el català. […] També hi ha una consulta freqüent d’alumnes que venen de fora, preguntant si les classes seran en català. La resposta sempre és «no patiu», mai dic que les classes no seran en català, sinó que la resposta és que els professors farem tot el que convingui perquè puguin seguir les classes. I així ho fem.

Com a investigador principal del grup de recerca PLURAL, quins són els objectius del col·lectiu?

Em sembla que, en aquest país, des de fa ja una colla d’anys, el que ha passat a molts centres és que han vingut persones d’altres cultures amb altres llengües, i ens ha trencat una mica l’esquema tradicional que teníem: la llengua castellana a l’escola, el català, els programes d’immersió… En aquesta nova situació, tenint també com a teló de fons tot el que proposa el Marc Comú Europeu, el que apostem com a grup és la idea de fer entenedora i efectiva la idea de la competència plurilingüe, en els mestres i els alumnes. El repte seria no practicar una nova submersió en aquests alumnes que tenen altres llengües, sinó fer visibles les seves llengües a l’escola, veure la importància que les parlin, les usin a l’escola, ens ensenyin com són, les parlin a casa… I fer això compatible amb l’aprenentatge de la llengua del país, el català. Hi ha una cosa molt clara: si aquests nens no tenen un bon domini del català no tindran un instrument per construir un pensament una mica potent. Ara el repte és aquest, fer veure als mestres la importància del reconeixement de les llengües que parlen els nens i, al mateix temps, com això ho compaginem amb donar un espai i amb aprofundir en el coneixement de la pròpia llengua. I veure això com una riquesa del que tenim a les aules.

Què implica aprendre una llengua? Per exemple, pels alumnes que tens del màster, què implica aprendre català?

La implicació no és universal, sinó que és una qüestió que està molt en relació amb l’experiència prèvia de les persones. Per exemple, els alumnes de Xile venen molt interessats per les llengües que tenen allà, la llengua dels maputxes. Quan veuen el català fan un paral·lelisme clar. En canvi, pels alumnes que venen de Xina, probablement tot el seu interès és tornar cap allà i ser professors de castellà, per ells tot el seu món és expressar-se de manera correcta en castellà, i posen tot el focus en el castellà. Les implicacions, insisteixo, em sembla que no són una cosa universal, sinó que és en funció de com la persona fa front al coneixement de la nova llengua. El que això implica és una nova manera de veure les coses i de fer. Els francesos fa anys que ho van definir molt bé, és la capacitat de descentrar-te no només lingüísticament, sinó també culturalment i cognitivament. Descentrar-te en el sentit de pensar «tal com fa la meva llengua, no és com fan totes les llengües, és una manera de fer». Tal com la meva llengua em tradueix el món a través de metàfores, imatges, el sentit de cada una de les paraules, no és el mateix sentit que es pugui traduir de manera ajustada d’una llengua a l’altra. Entrar en una nova llengua és entrar en una nova manera de concebre el món. Steiner té una frase que m’agrada molt, «cada llengua és una nova finestra oberta al món».

Dins els escrits reflexius trobem els «relats de vida lingüística». Quin és el seu objectiu principal?

El seu objectiu és donar un espai perquè les persones puguin reflexionar una estona sobre com ha estat la seva vida amb les llengües: quines han après, quines han viscut a casa, quines han lluitat per aprendre, quines desitgen aprendre, com es projecten… com es viuen com a aprenents de llengües. Al costat d’això, una reflexió de dos conceptes que en el Marc Europeu són clars: distingir entre el repertori lingüístic i la competència lingüística. Dins d’això, trobem qüestions com les competències parcials. Per exemple, els nostres alumnes, en un primer moment, encara pensen molt «català, castellà i anglès», però el tema és una obertura cap a la diversitat de llengües, cap a totes les llengües. Reconèixer que el català és la pròpia, evidentment, la importància del castellà, la importància d’aquests moments que exerceix l’anglès… però això no treu que ells prenguin consciència que, per exemple, totes les llengües romàniques són molt properes; no es pot dir «no sé francès ni italià». Aquestes són les competències parcials, però aquesta idea, pels treballs que fem de recerca amb els nostres alumnes de la facultat, no es contemplen, es mouen molt amb la idea que una persona ha de conèixer i usar perfectament una llengua. Em sembla que aquesta idea no està massa en la línia del que s’està dient en aquests moments a Europa.

Com és la convivència entre persones que construeixen la realitat a partir de sistemes lingüístics diferents?

La convivència pot ser de moltes maneres. En el cas dels alumnes del màster, és d’un enriquiment molt gran perquè hi ha una coincidència d’objectius, i en el camp de la recerca i professional hi ha un interès d’entrada per les llengües, per compartir. […] Si això ho estenem a nivell social, tot és més complicat i complex. A nosaltres, al grup PLURAL, ens fa molta satisfacció veure, en intervencions en centres, parlant d’aquestes qüestions, que han fet activitats concretes per modificar la relació amb les famílies, donant presència a les cultures i a les llengües, i tenim la sensació que hi ha una satisfacció general per veure que hi ha altres maneres de fer. […] Quan darrere del centre hi ha un equip que sap «llegir la situació», i s’adona que s’han de canviar coses, hi ha propostes que fan els mateixos mestres que són precioses i molt interessants.

Quins són els principals reptes dels docents, actualment, en relació a la llengua?

A mi em sembla que la idea de prendre consciència del que significa la competència plurilingüe és una qüestió molt important. Al darrere d’això hi ha el tema de la importància de les competències parcials, la descentralització, promoure l’interès i l’obertura cap a les llengües. Aquesta seria la qüestió principal. Hi ha un altre àmbit d’anàlisi que ens interessa molt, i és sobre com en aquestes situacions funcionen els processos de mediació, per part de les famílies, d’algú que coneix la llengua, entre persones que provenen de llengües i de cultures diferents. Potser els reptes són aquests, adonar-se que el món que estem construint és diferent del món que tenim prèviament al nostre cap.